Maria de Lluc Rayo: “Tot i que s’ha avançat molt, no sé si jo arribaré a veure la igualtat real entre homes i dones”

140

Després de completar el grau de Psicologia a la Universitat de les Illes Balears (UIB), Maria de Lluch Rayo Llinàs va matricular-se el 2014 en el màster ‘Polítiques i Prevenció de la Violència de gènere’, concretament en l’itinerari ‘Gèneres i altes capacitats intel·lectuals’. Compaginant estudis i feina, el va acabar el 2016, amb un treball de fi de màster titulat ‘La intel·ligència també és bella: ¿Què veim primer, la seva bellesa o la seva capacitat?’ Un treball que ara la mateixa UIB li ha reconegut amb el primer premi de treballs de fi de Màster dels Premis Agenda 2030 de l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament i Solidaritat.

-D’entrada, enhorabona perquè no cada dia es guanya un premi d’aquesta envergadura. Te l’esperaves?

Me l’esperava i no me l’esperava, el premi, ja que per una banda crec que és molt interessant i que pot aportar coses molt positives en l’educació dels joves; per altra part, era conscient que també hi havia molta competència: hi havia treballs molt bons en distintes àrees. Finalment, el meu ha estat un dels treballs premiats i n’estic molt contenta. Sempre és d’agrair que es reconegui un treball fet per tu. Vaig entregar el treball en acabar el màster que vaig cursar entre el 2014 i 2016, sobre polítiques d’igualtat. Com que a mi sempre m’han interessat molt els temes de feminisme, igualtat, violència de gènere, m’hi vaig llençar de cap. El vaig compaginar amb la feina que feia llavors, amb nins amb Trastorn per Dèficit d’Atenció (TDA).

-Quins grans objectius es planteja el treball? Quant de temps hi has invertit? 

-Els objectius me’ls vaig plantejar en un doble àmbit. Per una banda, visibilitzar dones que han estat rellevants en àmbits oblidats, com la ciència… D’altra banda, intentar potenciar que nines en edat d’estudiar tenguin interès per formar-se en aquestes matèries. Són dos objectius relacionats l’un amb l’altre. El treball va destinat i enfocat a població jove, d’entre 14 i 16 anys, de tercer i quart d’ESO. 

-Per què aquest públic tan concret?

-Són les edats en què, segons s’ha demostrat, les nines comencen a establir el seu autoconcepte i encaminar les seves decisions cap al futur. Des d’aquest plantejament, és el públic diana per actuar en aquesta desigualtat de gènere. Hi ha molta bibliografia en aquesta àrea. El que jo plantej és una espècie de taller plantejat en sis sessions, cadascuna amb una temàtica concreta: astrologia, invents, física, química, Premis Nobel, altes capacitats, en què es posa de manifest que als nostres dies hi ha desigualtat. En una de les sessions, per exemple, es planteja als nins i nines que tanquin els ulls i que s’imaginin una persona dedicada a la ciència. Als nins, els dic que està bé si han pensat en un home, perquè és el seu sexe de referència; en canvi, a les nines els dic que no tan bé, perquè haurien de pensar en una dona científica.

-El títol del treball ja és ben significatiu:La intel·ligència també és bella. Què veim abans, la seva bellesa o la seva capacitat’? 

-Va ser mentre anava fent el treball. Li vaig comentar a la meva tutora (Rosabel Rodríguez, que és psicologia i educadora, a més d’especialista en altes capacitats) i li va agradar com a títol. A l’hora de respondre la pregunta del mateix títol, jo diria que hauríem de veure per igual la seva bellesa o la seva capacitat, totes dues. Aquest és l’objectiu, però tenim molt de camí per recórrer encara. Si te diuen que t’imaginis una dona científica, no t’imagines una dona (rossa o morena), guapa, prima, alta, segons els cànons de bellesa actuals… Però en canvi, hi ha hagut actrius molt importants que també han demostrat molta capacitat en altres àrees. Mayim Hoya Bialik, protagonista de Big Bang Theory, és una dona guapíssima i, en canvi, a la sèrie la pinten lletja, vestida amb roba antiga… Hoya Bialik, a banda d’actriu de renom, és també una física molt important. 

-Argumentes en el treball que una dona intel·ligent no podia ser bella, no podia ser guapa….

-És una discordança. Moltes nines amb altes capacitats tenen com a objectiu personal agradar als altres, la qual cosa els impedeix seguir endavant i potenciar les seves capacitats. Com deia, és evident que hi ha hagut moltes millores en termes d’igualtat de gènere, però encara hem de continuar-hi fent feina. Jo sempre dic: si les dones que varen lluitar per tal que totes les dones poguéssim votar no haguessin perseverat en la reivindicació, avui encara no votaríem… I alerta: no dic que les donen hagin de morir en la lluita, està clar que no. Nosaltres som qui som gràcies a elles, i les dones del futur seran el que seran gràcies a nosaltres. Per tant, hem de pensar en les dones que vindran darrere nostre. 

-Fas en el treball anàlisi dels distints agents de socialització en la perpetuació d’aquesta prevalença de la bellesa a les capacitats personals…

-Sí, hi parl d’educació, família, societat i, especialment, els mitjans de comunicació. El primer agent en importància seria la família, que en part te fa ser qui ets: tothom, com diuen, és de son pare i de sa mare, malgrat que això no treu que una persona pugui evolucionar i seguir el propi camí, canviant o no la seva manera de pensar respecte als progenitors. D’altra banda, l’escola també és molt important en aquest sentit, és clar. Abans (no sé ara), els pitets eren blaus per als nins i roses per a les nines. No cal, no és necessari. Fins que naixem estam protegits, una vegada hem nascut ja ens comencen a classificar. En el meu cas, els meus pares no varen voler saber fins al moment del part si jo seria una nina, com tampoc no ho varen voler saber del meu germà. Més globalment, també és evident que la societat en què vius també és un agent a tenir en compte respecte a la consolidació de determinats patrons. A poc a poc, te vas tornant més crítica, comences a veure referents polítics amb uns ideals o uns altres, amb els quals t’identifiques més o menys. Finalment, respecte als mitjans , els anuncis de televisió són un exemple claríssim, el més representatiu del que ens posen dins la ment… No hi surt cap persona que no sigui guapa, amb trets facials atractius. I la televisió és el mitjà amb més impacte sobre la joventut. 

-Parles de les “dones invisibilitzades”, amb una referència contundent als Premis Nobel.

-Així és. Al treball hi explic la gran diferència en nombre entre Premis Nobel masculins i femenins. De 1901 fins a 2014 (aquestes són les dades que vaig avaluar), hi va haver 47 dones premiades per 806 homes reconeguts des de l’origen del Premi. I de les 47 dones, només 17 pertanyien a l’àmbit científic (11 per fisiologia o medicina, quatre per química i dos per física). Això vol dir que la majoria, l’han rebut per feines en l’àmbit social. I una de les 17, Marie Curie, en va guanyar dos. Aquestes xifres demostren que en el passat les dones es varen dedicar molt més a la família que a estudiar, bé perquè no podien, bé perquè no els deixaven. També hi ha casos d’homes que s’aprofitaven del treball de dones a qui no es deixava presentar a concursos pel fet de ser dones… Tenim, per exemple, el cas de Víctor Català, que tota la vida va signar les seves obres així, quan era una dona que nomia Caterina Albert.

-Tenim molta de feina per fer encara… 

-És ben clar que sí. Igualtat real, no sé si l’arribaré a veure. En tot cas, crec que s’ha avançat un 40% del camí, de manera que encara quedaria un 60%, que és molt. En tot cas, i parl per mi pel meu entorn, he de dir que totes les al·lotes ens hem dedicat a fer allò que hem volgut. Però clar, és una franja de població molt petita i, per tant, no representativa del conjunt de la societat.

-També és un fet que a les Illes Balears tenim una presidenta, Francina Armengol.

-Ben segur, i és una cosa molt positiva i a destacar. Ara bé, també s’ha de dir que en el Govern d’Espanya encara no hi ha hagut una dona presidenta. De fet, els caps de llista de tots els partits a les darreres eleccions generals han estat només homes.

-Com veus Marratxí?

-Diré d’entrada i com a anècdota que el meu repadrí, Bartomeu Salvà, va fer els bancs de l’església del Pont d’Inca, on sempre ha viscut la meva família, cosa que de nina sempre recordava a les amigues. Marratxí és un municipi on no hi ha un sentiment de poble, com sí poden tenir, per exemple, Sóller o Consell. Aquí som un municipi de petits poblets o nuclis; on molta gent fa feina a fora. No hi ha una sortida laboral gaire àmplia, al marge del sector serveis. I també crec que, igual que passa a Palma i altres llocs, els preus del lloguer i la compra d’habitatges estan impossibles per a la gent jove.