L’especial dificultat de l’examen MIR 2025 no va poder resistir-se a les més de deu hores diàries que Maria Úbeda va dedicar a preparar-lo. La futura metgessa, resident a Son Ramonell, va obtenir la millor nota de la tercera promoció de Medicina de la UIB, fet que la va situar entre els nou-cents primers dels tretze mil aspirants que lluitaven per triar la seva plaça somiada.
Va ser una alegria compartida…
Sí, vaig rebre molt de reconeixement, tant per part de la Universitat de les Illes Balears, que em va fer un vídeo, com dels mitjans de comunicació. També em va rebre l’Ajuntament de Marratxí.
Quantes hores vares dedicar a l’estudi durant la carrera i després a la preparació?
Si vas estudiant dia a dia, t’ho pots treure. Jo, durant la carrera, he estudiat, però tampoc hi he dedicat moltes hores perquè jugava a vòlei i tenia les meves aficions. Sí que tots teníem clar que la preparació del MIR era una temporada en què ens havíem de tancar a dedicar-hi hores. Fins i tot podíem arribar a estudiar 10, 11 i 12 hores al dia, depenent de l’etapa.
I amb una nota tan alta se t’obren una infinitat d’oportunitats. Quina especialitat has triat?
Encara no ho tenc gaire clar, però ara mateix estic entre endocrinologia i medicina de família. Tot i això, tir una mica més cap a endocrinologia. Crec que és una especialitat que tindrà molt de pes en el futur, per la diabetes, l’obesitat, la relació amb les hormones…, i encara continua sent una gran desconeguda per a la societat.
Quin consell donaries a una persona que s’ha de presentar pròximament a un examen tan important?
En el cas del MIR saps que cada any tindràs una data d’examen i que et podràs presentar tots els cops que vulguis. D’altra banda, per mi el més important és mantenir-te fort mentalment, són vuit mesos en què has de donar el cent per cent, has d’estar concentrat. Això sí, sempre respectant el descans, el temps d’oci, i confiar que l’acadèmia està formada per guiar-te. I també s’ha de passar gust, perquè jo ara tenc un gran record d’aquesta etapa, encara que no la repetiria.
“Els pacients han perdut la confiança en el metge, que té cinc minuts per atendre’ls després de passar per les llargues llistes d’espera”
Parlem de referents femenins…
Sempre s’associa metge a home i infermera a dona. Això per sort està canviant, hi ha molta presència de dones a la nostra facultat, molta, i tenim bon record de les nostres professores d’oftalmologia, otorrinolaringologia, ginecologia… Sense anar més enfora, a ca meva, ma mare és la referent, la que sempre ens empeny.
Poses punt i final a una etapa, en canviaries la narrativa?
No, tot el que he fet cap a bé m’ha ajudat, i cap a malament, m’ha ensenyat. M’imagín que ara hauré d’afrontar nous reptes que no seran un MIR, potser una oposició per tenir plaça fixa. Tots aquests aprenentatges són eines que et serveixen per al teu dia a dia, no només a la feina, sinó també en el teu entorn.
La sanitat pública, necessita canvis?
Jo opín que sí, som defensora de la sanitat pública. Encara no hi estic de tot ficada, consider que s’ha de degenerat la relació metge-pacient. Els pacients han perdut la confiança en els metges, perquè veuen que hi ha llargues llistes d’espera o té cinc minuts per atendre’ls, i, per tant, no poden estar per ells tot el que voldrien.Tot això acaba convertint-se en burn-out (síndrome d’esgotament professional).
Segons un estudi fet per The British Medical Journal, les elevades ràtios de suïcidi de metges i metgesses han anat disminuint amb els anys. No obstant això, les xifres continuen sent més altes en el cas de les metgesses. Quin seria el motiu?
A les facultats no ens han explicat per què succeeix, però vaig fer un treball sobre la síndrome d’esgotament professional, que hi està molt relacionat. Crec que passa més en dones per l’estereotip de dona cuidadora. Moltes vegades la persona que estudia o que treballa en sanitat acaba suportant el pes dels pacients sense, a vegades, ser conscient de què és el que necessita un mateix. Et trobes davant una administració que constantment posa traves i uns pacients que cada vegada estan més enfadats, amb motiu, per les circumstàncies que es donen. Doncs sí, podria arribar a entendre aquestes xifres.
És una realitat ignorada…
Tenim la sort que a la carrera de Medicina hi ha quatre o cinc anys de residència, segons l’especialitat, en què estam un poc guiats pels nostres adjunts. Però n’hi ha d’altres, com infermeria, que t’amollen a fer feina i ja t’aclariràs tu tot sol. Així i tot, en cap moment se’ns prepara, als sanitaris, no només als metges, per afrontar el que suposa estar cuidant i tractant constantment la gent. Trob que és una feina que s’hauria d’abordar, perquè no tothom ha nascut sent bon orador, ni sabent transmetre als altres o tenint empatia.
