La poeta marratxinera Laura Torres Bauzà (1990) ha participat recentment en la Setmana de les Lletres de Marratxí. Fa uns mesos va guanyar el III Certamen Art Jove de Poesia Salvador Iborra pel seu poemari ‘Els temps últims’. El jurat va premiar el seu poemari per unanimitat “per la pulcritud en la composició i l’interès de les imatges i reflexions que proposa”.

Torres va estar quatre anys treballant en aquest poemari que parla sobre la fi del món d’una forma irònica. Una obra que va acabar d’escriure durant el confinament. Laura es defineix com artista visual on “l’escriptura sempre ha estat entremesclada”.

Torres és licenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i doctoranda en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra. A més té un Màster en estudis comparatius en literatura, art i pensament; i un Màster en Producció i recerca artística. Laura Torres ha compatibilitzat l’escriptura amb una amplia feina plàstica amb exposicions a nombroses galeries com La Casa Encendida, el Casal Solleric, la Fundació Felicià Fuster, la Fundació Vila Casas o la Casa Elizalde.

¿Què pot trobar el lector al teu poemari?

‘Els Temps últims’ és un recull de reflexions sobre com explicam el final de vida, en la seva concepció més àmplia, sobre la necessitat humana d’explicar el final i també de posar un contrapunt a la caducitat de l’existència humana. Jo he volgut cercar un punt irònic, que no sé si trobarà el lector, en riure’ns de nosaltres mateixos davant el continu anunci d’un final, malgrat que jo pens que les coses es solapen i tornen a començar. A mi m’agrada pensar d’una forma més cíclica.

¿Com has viscut la pandèmia?

A mi em va agafar la pandèmia a Barcelona, a un pis relativament petit, i així com hi ha gent que diu que ha aprofitat molt el temps durant la pandèmia, jo  per algunes coses potser sí, però la situació em posava un poc nerviosa. Em costava concentrar-me, llegia i no em quedava. Sí que és veritat que vaig acaba el poemari durant la pandèmia, pero perquè estava molt al final del procés, de retocs, però si hagues començat des de zero no sé si hagués sortit.

¿Què penses de com s’ha adaptat el món de la cultura a les restricions d’aforaments, d’horaris i a la distància social?

Són actes culturals molts diferents als d’abans, però ho hem de fer. Durant el confinament es varen fer coses online bastants interessants i varen poder gaudir de la cultura, d’aquella manera. I ara a veure si poc a poc podem trobar-nos més a prop.

¿Com has vist Marratxí després de viure durant dotze anys a Barcelona?

Quan tornes a ca teva té aquesta cosa de retrobar a la família i estàs cómode i content. Per jo Marratxí és on he estat sempre, vaig viure aquí, vaig estudiar al Liceu i he fet vida aquí, així que per jo Marratxí es com ca meva.

¿On fas feina actualment?

Vaig tornar per fer una residència a Casa Planas, l’arxiu fotogràfic de Palma, i estant allà vaig començar a fer feina a la UIB, al LiCETC, el grup Literatura contemporània: estudis teòrics i comparatius, vinculat al Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears. Ara mateix estic treballant al projecte Poaf, que pretén examinar la poesia catalana del segle XXI des de la perspectiva dels estudis afectius: teories, implicacions de gènere i aplicacions a pràctiques textuals i performatives.

¿Com et trobes més còmoda, escribint o com a artista plàstica?

La veritat és que he d’esperar a tenir una idea en el cap bastant de temps, no me llanç a una idea si no la tenc més païda. I quan ja la tenc més processada, pens la manera en que puc expressar-la millor. De vegades és mitjançamt l’escriptura i de vegades mitjançant la imatge o combinant aquestes dues coses, com pot ser a través de l’audiovisual o l’operr informàtic que te permet combinar una part de discurs amb imatges o vídeos. M’agrada molt canviar de disciplina perquè cada canvi suposa també un aprenentatge perquè has de mirar com funcionen les coses i has d’insistir, reescriure, i tot aquest procés evidentment t’enriqueix.

¿Quins son els teus referents?

A mi m’agrada citar a Andreu Vidal perquè va ser per ell que vaig començar a escriure poesia. A la biblioteca de ca meva hi havia uns llibres d’Andreu Vidal que mon pare havia comprat gairebé per casualitat, i en ells vaig descobrir una poesia molt diferent a la que ens ensenyaven a l’escola, que era més clàssica.

A més, estàs estudiant el doctorat, ¿sobre què estàs investigant?

Estic estudiant un autor que nom Harun Farocki, un cineasta i artista experimental alemany. La seva obra és una excusa per parlar de teoria i crítica de la imatge perquè  ell parteix del montatge com una manera per  parlar de les imatges a partir de les imatges mateixes. La seva metodologia té a veure amb una espècie de constel·lació on una imatge se relaciona amb la que ve devora i de quin diàleg s’estableix i ell permet parlar de la ideologia que hi ha amb les imatges que, aparentment, creiém que són neutres quan no ho son mai.

¿Com veus el món cultural amb la influència de les noves tecnologies i la gran oferta audiovisual que deixa de cada vegada menys temps per a la lectura?

Crec que la cultura en el nostre país està molt precaritzada i és difícil fer coses i fer-les bé. Però m’agrada també pensar en la part positiva. Estem en el moment de la història que més gent sap llegir i més gent pot accedir a la cultura. I aquelles persones que ho volen fer, ho poden fer.