Nascut a Sa Cabaneta, Gori Bibiloni va ser un dels cofundadors, l’any 1976, de l’empresa Carob, conjuntament amb Pep Joan Jaume i Joana Cifre. Avui, és una de les empreses capdavanteres mundialment en la goma de garrofí, que s’usa en molts d’aliments que consumim a diari. Carob l’exporta a 23 països, per a la qual cosa es fa necessària una gran producció i un sofisticat tractament (5.000 tones de garrofí anuals; 40.000 de garrova sencera). En termes de facturació, l’empresa tancarà l’exercici 2018 amb 15 milions d’euros, cosa que la converteix en una de les més importants de les Illes.
-Com i on va començar a fer feina?
-Mon pare volia que treballés a la banca, “per estar a l’ombra”, però, després d’estudiar Professorat Mercantil (avui, en diríem economista) vaig començar a fer feina en el Grupo Fontanet, on vaig començar a relacionar-se amb el món de la garrova. En un principi, semblava una utopia fer-ne negoci, però amb el meu soci vàrem fer unes proves i vàrem veure que era factible. Així, l’any 75 va néixer la idea de crear una societat, amb seu a Son Sardina, pensada per a menjar de cans i moixos. El 76, vàrem vendre’n el primer contenidor a Anglaterra, i l’any després ja varen ser sis. Allò era tot un repte per a nosaltres, però crèiem en allò que fèiem. Un pagès amic meu, Tomeu ‘Coloma’, me va dir un dia: “Si et fiques en el món de la garrova, no en sortiràs mai més”. Ha tengut raó. Record també que un dia vàrem tenir una reunió amb un empresari valencià. Ens va dir, amb paraules no massa amables, que no teníem res a fer, i jo li vaig comentar a en Pep Joan: “Tenc la impressió que estam d’un bon negoci”.
-Com i per què varen decidir-se a instal·lar-se al Polígon de Marratxí? Per què varen pensar en la goma de garrofí…?
-El 1980, per les necessitats de l’empresa, vàrem muntar una fàbrica al Marroc, encara continuàvem amb alimentació per a cans i moixos. Però quan vàrem pensar d’enfocar-nos amb la goma de garrofí per a alimentació humana vàrem trobar que era el moment d’instal·lar-nos al polígon de Marratxí. Era l’any 1981 o 82. El polígon no tenia res a veure amb el que és avui: estava disseminat, hi havia quatre empreses comptades i les rates hi corrien… El gran punt d’inflexió va ser a mitjan anys vuitanta amb l’accés directe des de l’autopista.
-Quina és la clau de l’èxit de Carob?
-Són, en la meva opinió, distints factors. D’una banda, nosaltres vàrem creure sempre en el que fèiem, en el nostre producte. Per altra banda, una clau molt important per a Carob ha estat la investigació constant, derivada de la nostra aposta clara i permanent per la qualitat. Hem estat molts d’anys investigant l’ADN de la garrova, cosa que ens ha donat una molt bona reputació a escala mundial; això i el fet que tenguem tot el procés mecanitzat. Hem de pensar que nosaltres competim amb empreses multinacionals, i només ho podem fer si oferim qualitat màxima i rapidesa en la presa de decisions i en el lliurament de les comandes. En aquest sentit, per exemple, tenim (des de 2004) un centre de distribució a Baltimore, als Estats Units, per abastir el mercat nord-americà. Això ens permet una rapidesa en l’entrega del producte que ens dóna un avantatge important respecte als nostres competidors. A més de tot això, hem de dir, perquè és la veritat, que sempre hem fet molta de feina (dissabtes i diumenges inclosos) i que, els primers 25 anys, els socis fundadors vàrem consensuar que els beneficis de l’empresa es reinvertirien any rere any, i així ho vàrem fer.
-D’altra banda, quines han estat les principals dificultats?
-Sens dubte, el cost elevat que pagam per la insularitat. Al principi, el cost era petit perquè tota la matèria primera l’obteníem de Mallorca mateix, però el producte local només ens dóna per fer feina uns 60 dies dels 203 o 204 hàbils que té cada any, de manera que, a mesura que hem depès de garrova de fora (en rebem de València, Màlaga, Marroc, Algèria, Turquia o Grècia…), el cost de la insularitat s’ha anat multiplicant. El cas és que la insularitat suposarà enguany un cost per a nosaltres de 475.000 euros. Un exemple clar i ben recent de l’alt cost de la insularitat és la cimentera Cemex, a Lloseta, que ha decidit tancar aquí i traslladar-se a una altra banda. En definitiva, des del punt de vista empresarial, no hi hauria motius sostenibles per justificar que Carob es mantingui a Mallorca, més enllà de criteris de romanticisme i de mallorquinitat, ja que els socis fundadors som tots d’aquí i tenim moltes de famílies que hi fan feina.
-En quins projectes de futur estan fent feina actualment?
-Com que, per la situació que he descrit, i hem de recórrer a garrova de fora de Mallorca, perquè n’hi ha molta que no es recull, hem optat per conrear els propers mesos una plantació de 5.000 garrovers a Manacor; començaran a donar els seus fruits a partir del cinquè any. Tot el procés (excepte la poda, que és molt complexa) estarà mecanitzat. A més, serà en regadiu i amb aigües depurades.
-Carob ha estat innovadora i pionera en molts d’aspectes. Crida l’atenció, ara que es parla tant de paritat, que l’equip directiu actual de l’empresa està integrat totalment per dones.
-És que la cosa més molt clara. La paritat, com es planteja, és un absurd des del meu punt de vista. La paritat no ha de venir determinada per la legalitat sinó pels mèrits de la persona, sigui home o dona, persona que haurà tengut una preparació adequada i extensa per ocupar tal o qual lloc. És com jo ho veig. Crec que s’ha de premiar la vàlua de cadascú, l’esforç i el coneixement.
-Quin consell li donaria a un jove que s’està formant i que vol entrar en el mercat laboral amb garanties?
-Crec que a moltes d’empreses (com a mínim, a la nostra) ens trobam que a l’hora de contractar un professional, hi ha molts de graduats i, en canvi, pocs tècnics. Pens que això mereixeria una reflexió important del sector educatiu; en aquest sentit jo sempre he estat un gran defensor de la Formació Professional Dual, que combina estudis amb pràctica a les empreses. Això evitaria, com passa a l’actualitat, que molts de joves quan s’incorporen al mercat laboral es trobin amb un món desconegut, o desconegut en bona part. Per altra part, jo crec que és del tot recomanable, per no dir molt necessari, que els joves surtin com a mínim un any a l’estranger, on experimentaran una altra manera de viure i de fer feina que els donarà una base molt important a l’hora de tractar amb persones de distintes cultures. Per tant, serà un valor afegit molt important a la seva formació. A més d’això, si un vol ser empresari (o emprenedor, com diuen ara) ha de fer feina amb constància i determinació, i sense frisar… Normalment, els que volen córrer massa s’estampen.
-Com veu Marratxí a l’actualitat?
-Crec que, en bona part, Marratxí és una ciutat dormitori de Palma, amb tot el que això comporta. Tots sabem que el nostre municipi té molt de nuclis disseminats, i això també és una singularitat a destacar. Crec que per aquesta mateixa dispersió, tots usam regularment el cotxe, hauríem d’apostar pel transport públic. D’altra banda, per la mateixa dispersió geogràfica, tampoc no hi ha un sentiment de poble massa fort; això potser només es dóna a Pòrtol; la resta són més individualistes, per dir-ho així.
-Ara està jubilat, com ho du?
-Efectivament, des de 2011 estic jubilat, que no retirat. Faig coses que abans no tenia temps de fer, però a l’empresa saben bé que sempre que me necessiten per a qualsevol cosa, aquí som.
