Acaba de fer 89 anys, viu sola (tot i que mai no s’hi sent, de sola), dorm set hores escasses, condueix, fa tai-chi, gimnàstica, camina una hora diària, cuina, llegeix… No és estrany que quan se li pregunta si té temps per tocar el piano (una de les seves grans passions) respongui contundent: “No sempre, perquè tenc moltes coses a fer al llarg del dia…”. Així és Maria Crespí, una referència al Pla de na Tesa, on durant més de 70 anys ha estat organista de la parròquia, de la mateixa manera que també ha instruït en la música centenars de joves. El dia 16 de febrer, de manera totalment inesperada per a ella, l’Ajuntament i els amics de tota la vida li varen retre un emotiu homenatge.

-Maria, com va ser aquest homenatge?

-Me varen dur enganyada del tot, jo no sabia res. Va ser una gran sorpresa per a mi. Dies abans me varen dir que dia 16 de febrer (dissabte) convindria que fos a ca nostra a les set de l’horabaixa. No vaig pensar exactament què hi podia haver al darrere de tot això, tot i que sí que vaig sospitar mínimament. Jo sabia que hi havia d’haver un concert. I, arribat el dia, efectivament, a les set un grup d’amics me varen cridar i me varen dir que ja podia davallar. I a baix de casa ja vaig veure el batle, les xeremies…

Tots junts vàrem anar fins a Ca Ses Monges, on ja esperava tota la gent convidada, no hi havia ningú pel carrer. Quan hi vaig arribar, els vaig trobar tots… Va ser molt guapo, quan vaig entrar a la sala d’actes hi era tothom. Encara ara m’emocion en recordar-ho.

-Remuntem-nos en el temps: vos vau néixer aquí mateix, a Can Membre…

-Vaig ser la segona de tres germans, si bé el petit va morir al cap de poc de néixer. Els pares duien el bar de Can Membre, negoci que havia iniciat el padrí. La meva padrina jove era mestra, i va ser destinada a Randa, on ja es va quedar. I quan jo tenia només cinc anyets, el 1935, la vaig acompanyar perquè els pares me volien allunyar d’aquí, perquè Son Bonet era o podia ser focus de problemes. D’aquella època a Randa, me va venir l’afició per la música (la gran passió de la meva vida) i també per la muntanya.

-I després va venir el Conservatori…

-Vaig començar a estudiar-hi als vuit anys, i hi arribava els primers temps a peu, després en tramvia i més tard en bicicleta. Superat el primer curs d’ingrés i solfeig, vaig iniciar la carrera de piano, que constava de vuit cursos. Record especialment professors com Joan Maria Tomàs o Ignasi Piña. I amb 16 anys (el 1946), ja la vaig acabar. Tenia clar que la música seria la meva vida.  

-Com varen ser les primeres passes en aquest món?

-Vaig començar d’ajudant de l’organista de la parròquia, Toni Jordà, un home pluriempleat, que feia de tot i bé: era organista, carter, posava injeccions i escrivia les cartes per a aquells que no sabien escriure. S’ha de recordar que en aquell temps, el Pla de na Tesa s’estava despoblant de població nadiua, de la mateixa manera que hi anaven venint persones de la península. I com que no hi havia (llavors) opció de dedicar-se a impartir classes de música (piano en concret), durant uns deu anys vaig ajudar els pares en les feines del bar.

-Però el moment de la docència particular va acabar arribant a la seva vida…

-Afortunadament, així va ser. Quantitat de nins i nines varen introduir-se en el món de la música (i del piano en concret) amb les meves classes. Sovint, els preparava per a l’accés per lliure al Conservatori; aquesta feina la vaig fer durant molt de temps; de fet, no la vaig deixar fins fa uns deu anys.

-Com a organista de l’església del Pla de na Tesa fins fa molt poc, com qui diu.

-De fet, ho vaig ser fins l’any passat, i ho vaig haver de deixar a causa d’una caiguda que vaig patir i que me va comportar un trencament de la mà dreta. Mira que n’he vist passar de capellans en tot aquest temps…. I també he ajudat a la formació de corals parroquials, cosa que m’ha fet molt feliç sempre.

-Ja ens ho dèieu fa un moment. La muntanya també ha estat una gran passió per a Maria Crespí.

-I tant. Quan vaig anar a Randa, m’hi vaig aficionar de tot d’una, amb cinc anys. Amb les meves amigues, sortíem de classe a les cinc de l’horabaixa, i, clar, estàvem a peu de muntanya. Era molt habitual fer-hi una volta. De vegades, si el dia era més llarg, la tia ens deixava anar a Cura, a través d’una drecera que ara ja no hi és. A la muntanya sempre hi he estat molt feliç: m’he cansat molt, he patit banyadures…, però sempre ha valgut la pena. Quan eres al capdamunt de la muntanya, on ja no hi ha camí, i veies el que veies te fugia tot el cansament.

La muntanya m’entusiasmava, i he anat per tot Mallorca. Ja de més major, me vaig apuntar a Foment de Turisme i fèiem excursions cada diumenge, durant més de 50 anys; molt de temps, fins fa tres anys, també vaig anar amb el grup El Segall, de Gaspar Valero. El cas és que no hi ha cap cim important a Mallorca que no hagi pujat dues vegades: Puig Major, Tomir…  

-Tant a través de la música com també de la muntanya, vós heu fet molts d’amics…

-Sí, així és. Jo tenc moltes d’amistats. La gent que he conegut a la muntanya és moltíssima. Molts de guies de Foment de Turisme, de quan jo era jove, ja són morts. Jo els estimava molt. I amb la música, també, he conegut moltíssima de gent, sobretot els que han passat pels distints cors de la parròquia. Quan vaig començar a ajudar l’organista, hi havia un cor d’homes; i després vaig tenir al·lotes i gent major; molt prest ja vaig organitzar un cor de nines. N’han passat tantes, tantes, de nines, però no les he comptat mai.

-Vós no us heu casat mai, viviu sola fa molts d’anys…

-Sí, així és, des de la mort de ma mare. Però mai no m’he sentit sola, sinó al contrari, i això que ja no queden gaires amigues de la meva edat. A mi, sempre, la música i la lectura m’han obert molts camins a la vida. I, per altra banda, mai no m’avorresc: faig tai-chi un pic a la setmana, gimnàstica dos pics; i a més amb les amigues, el vespre, sempre anam a caminar una horeta de dilluns a divendres: ho passam molt bé, reim i contam dolls. És un relax per a totes, no ens cansam, ho necessitam. I jo necessit xerrar, m’agrada. Dissabte i diumenge, hi vaig pel meu compte.  

-Vós, una dona molt activa i molt lluitadora, què pensau del feminisme?

-No sabria què dir-te. Les dones estàvem molt limitades, però també ara s’han passat una mica. No sé si en el terme mig aniria un poquet millor. Però, vaja, que era necessari un canvi, segur. Ara, quan veig un matrimoni jove, veig que ells duen l’infant, i que quan plora de vegades demanen més pel pare que per la mare… pens quin gran canvi.

Això és molt guapo, hem avançat molt. A la meva edat, era impensable veure un home duent un infant si tenia la dona al costat. Igual que empènyer el cotxet. Què vol dir? Pareixia que els homes estaven limitats per tot i que les dones no podien sortir de ca seva.

-Per cert, vós conduïu…

-Sí, fa unes setmanes vaig renovar el carnet, cosa que per la meva edat, he de fer cada any. Me varen dir: “Molt bé, Maria, ara ja fins l’any que ve”. I jo els vaig dir que ara de moment hi som, l’any que ve ja veurem. La mort? Trob que és una cosa molt natural; si hem nascut, ens hem de morir. Jo som creient, tenc molta fe, però també dubt. De vegades pens que si després de la mort no hi hagués res més seria una bona decepció.