Viatjar per plaer és una activitat que reporta molts de beneficis a qui els protagonitza. Nous paisatges, nova gastronomia, noves amistats i, per què no?, també la possibilitat d’un ‘descobriment’ curiós… Aquest és el cas que va viure el marratxiner Roberto Rueda Plasencia, amb motiu d’un viatge a Egipte, que (mira per on) li va dur el pensament a Marratxí i al seu element més identitari: el siurell. Aquest és el seu relat, en primera persona.
Des de sempre, historiadors i arqueòlegs han estat intentant recompondre les peces de la història, encara que, afortunadament -diria jo- moltes coses sempre mantindran l’aurèola del misteri dels seus orígens per alimentar la pàgina de la imaginació i el debat.
Ve bé per al tema l’exemple de les nostres estimades xeremies balears, instruments aparentment únics i fins insòlits en el nostre entorn mediterrani. La seva procedència és com a mínim incerta, tot i les sempre respectables opinions.
Però anam ara a Egipte, país d’història quasi infinita que vaig poder visitar a fons per primera vegada fa vuit anys, essent una de les cites obligades veure el seu Museu del Caire.
Durant el curt període d’una visita a qualsevol gran exposició, la capacitat mental de retenció visual queda sobrepassada pel continu torrent d’informació, en aquest cas d’estàtues, pedres i milers d’altres objectes històrics que omplen les seves interminables sales.
En una d’elles, gairebé per casualitat, i mig ocultes dins d’una vetusta vitrina atapeïda d’altres objectes mil·lenaris, vaig descobrir unes petites vaques de ceràmica que immediatament em van fer pensar en el punt de partida del meu viatge, i que no és altre que Marratxí, el meu molt estimat municipi d’adopció.
Però les moltes coses per veure i el poc temps disponible només van permetre dedicar-los un breu cop d’ull. Això, unit a la prohibició de fer fotos, va relegar aquella curiosa troballa a un fugaç record que, no obstant això, sempre va perdurar en el meu cap fins ara, quan vaig tenir la fortuna de repetir el viatge i fer una nova visita a l’esmentat Museu.
Però aquesta vegada, i amb tot el respecte a Ramsès i a altres famoses figures, vaig dedicar força temps a cercar les ‘meves’ vaques. Tot i que ja tenia por de no trobar-les o que haguessin desaparegut durant el saqueig que el Museu va patir a la Revolució de 2011, per fi les vaig veure, dues ajagudes al terra, mentre l’altre parell pasturava tranquil·lament i eternament la invisible herba. Aquest pic, i encara que fos rompent les regles, sí que vaig fer moltes fotos amb l’alegria d’haver-les trobat, però per tornar a sentir aquesta sensació inevitable de Marratxí.
I és que són unes delicioses figuretes de terracota, pintades de calç blanc mat, i cobertes de petites pinzelladetes verdes i vermelles, amb el mateix color, cadència i separació que el més clàssic dels nostres siurells marratxiners.
La veritat és que encara que no tinguin xiulet, mai abans no havia vist una cosa tan semblant, fins al punt que qualsevol juraria que, o bé estan fetes a l’illa, o és que a Mallorca les vàrem importar secretament d’algun vell i oblidat terrissaire de Nil.
I és aquí on sense ànim de polèmica comencen les conjectures, i un no pot evitar plantejar tot un seguit de preguntes, ja que si, per exemple, alguns afirmen que les xeremies venen de l’Índia, ¿per què no els siurells d’Egipte que està molt més a prop, i la seva desenvolupada cultura és molt anterior a la nostra?
I encara que hi ha respectables opinions sobre altres orígens, no deixen de ser només paraules, mentre que aquelles figures, separades per alguns milers d’anys, són proves tangibles i gairebé idèntiques.
En qualsevol cas, la certesa absoluta sempre quedarà dins d’aquesta poètica parcel·la de misteri que esmentàvem al principi de l’article, però la realitat és que són tan guapes i ‘siurellenques’, que es fa molt difícil no caure en la temptació de pensar-ho, sense tampoc oblidar que procedeixen d’aquest gresol mestre en civilitzacions i comú en cultura i ancestres: el nostre estimat i vell Mare Nostrum, camí que des de sempre i fins al final tot ho banya i tot ho uneix.