El reverend Yosbel Lazo Cordero va néixer a Cuba el 16 de juny de 1979. Sacerdot des de fa 15 anys, ha dedicat la major part de la seva carrera a les missions en la seva terra natal, treballant especialment amb la joventut i les poblacions més desfavorides.
L’abril de 2018, amb 39 anys, va ser nomenat director nacional de les Obres Missionals Pontifícies a Cuba. Exercí cinc anys de missioner, fins que, en 2023, va tenir l’oportunitat de viatjar a Espanya i va recalar a Marratxí. Ara és el rector de l’Església de Sant Alonso i, en només vuit mesos, la seva implicació i alegria en els seus oficis han cridat l’atenció de moltes persones.
Com va arribar a oficiar a Marratxí?
El consell dels sacerdots va determinar que aquest era el lloc on em podien destinar. El Bisbe de Mallorca em va assignar la parròquia de Sant Alonso, que feia uns mesos que no tenia capellà fix. Som aquí des del 10 de gener, encara que ja hi vaig ser en els mesos de juny, juliol i agost del 2022.
Què li va xocar dels mallorquins en aterrar a l’illa?
El poble valora molt el que es fa per ell, va ser la primera cosa que vaig veure en arribar. També me’n vaig adonar que hi havia un clergat envellit, la qual cosa suposa un repte i una acció immediata. A més, em va xocar la necessitat de trobar-se amb una església pròxima. El poble ha de tornar a recuperar la confiança en la institució. Ha de sentir que l’església no està per a jutjar, sinó per a estar en totes les etapes de la vida. No ha de quedar-se entre quatre parets, ha de sortir a diferents escenaris, necessita ser allà defora.
Què va fer en arribar?
En primer lloc, em vaig donar a la tasca de conèixer la història del poble i la labor de tots els sacerdots, el perquè de la seva empremta al poble. El pare Tomeu i el pare Guillermo han donat molt i són els punts que tinc com a referència. La història no es fa amb mi, jo som part d’aquest procés de continuïtat. Sabent la història, puc tenir una direcció i saber que vull aportar.
Com l’han rebut?
Amb moltes expectatives sobre el que venia a oferir. A l’hora de presentar-me vaig dir: jo no soc Messies, no vinc a salvar a ningú ni a resoldre tots els problemes. En el poc temps que duc aquí he vist que hi ha un sentit de pertinença. Abans, la gent venia a missa i s’anava corrent a casa. Ara, no venen només per a complir, hi ha alguna cosa més que els atrau, i es queden a conversar. Em crida l’atenció la presència de gent d’altres barriades: de Palma, Son Ferriol, Pòrtol, no sols d’Es Pont d’Inca.
S’impliquen els joves?
A Cuba, la presència en la comunitat cristiana dels joves és pobre. Aquí, la situació és crítica. La feina amb els joves és lenta i requereix paciència, però hi ha signes d’esperança. Els del col·legi Santa Teresa em van demanar que participés en una formació abans de la graduació. Vaig poder parlar amb ells de temes fonamentals. Digueren moltes coses interessants, i és que als joves cal escoltar-los, no jutjar-los ni escandalitzar-se pel que diuen, és la manera d’estimar-los. Es volen equivocar, treure una experiència d’aquí i hem d’estar per a ells, ajudar-los a discernir, a descobrir que hi ha alguna cosa més. I a aquest ‘més’ jo li dic Déu. El poble és el que és gràcies a la seva aportació religiosa, no es pot obviar l’element de fe a l’acció educativa. Aquestes institucions han estat clau. Igual que moltes altres. Al club d’esplai hi ha gairebé 400 infants i molts manifesten que no tenen fe, però he descobert que hi ha noblesa en ells. I jo els dic que la fe és una proposta, no una imposició. És un camí que es presenta. Uns ho transiten i altres no.
Com creu que ha afectat la crisi existencial, sanitària i fins i tot econòmica, a la fe dels joves?
Avui dia hi ha una crisi de fe, que respon també a una crisi existencial i d’identitat, que afecta a tots els àmbits. La fe ja no és un referent, com ho va ser per a la meva generació. No diu molt als joves, tenen altres necessitats.
El COVID ens ha ajudat a descobrir una vulnerabilitat i fragilitat existencial. Ha canviat la recerca i els camins existencials dels joves. Davant això, necessitem un suport, alguna cosa que perduri. La fe i la comunitat donen força enmig d’aquestes fluctuacions i aquest desarmament. Segueix creient que la fe és molt vàlida avui dia encara que molts la qüestionin.
I com va trobar la seva?
Jo no vinc d’un ambient cristià, no tenia cap referent d’església ni de fe pel procés polític i social que es viu a Cuba. Als deu anys vaig tenir una inquietut pel tema de Déu i vaig començar una cerca personal. A mesura que anava trobant respostes sabia que això era el que jo necessitava. Descobrir la fe va canviar la vida d’aquest nin.
Va ser missioner al seu país natal, no degué ser fàcil…
Vaig ser Director d’Obres Misionales Pontifícies de Cuba. La meva darrera feina va ser a una parròquia sense temple, composta per desenes de petites comunitats obreres, on feia més de seixanta anys que l’església no arribava. Els missioners han hagut de reinventar-se per a proposar un camí a un poble que no va tenir cap referent religiós, generacions senceres sense fe. Va ser una tasca molt dura, vaig crear comunitats cristianes des de zero. Jo era un adolescent en aquells dies, però vaig veure la manera de connectar amb la vida de la gent.
Com s’aconsegueix?
Uff, molta perseverança. Tractava d’aconseguir una relació amb la gent, però a Cuba hi havia molta indiferència amb el tema de Déu, un element que es viu a Espanya.
Però amb la meva experiència prèvia ja no m’espanta.
Davant la indiferència, ha optat per unes misses alegres?
El meu estil de celebrar és molt molt particular, perquè la fe és alegria. I jo la comparteixo, celebro la vida. Un ha de sortir d’aquí (de l’església) amb el goig d’haver-te trobat amb Déu i amb els germans. Unes celebracions alegres es contagien comunitàriament i això és el que he tractat de transmetre. Si surts igual que entres hi ha alguna cosa que no s’ha fet bé. L’alegria com a estil de vida és una cosa que em caracteritza, en el sentit més profund i molt personal.
Què és l’alegria per a vostè?
L’alegria no és estar sempre amb el somriure d’orella a orella. Sí que hi ha un tipus d’alegria que és permanent, la de continuar lluitant, seguir cap endavant, quan deim “he de continuar” malgrat tot. Concebeixo l’alegria com una actitud, no com un estat d’ànim.
Li agrada conèixer a les persones…
Una de les coses que jo procuro és, en acabar la missa, acomiadar a tothom, d’un en un. I els desitjo una bona setmana, i això connecta amb la gent.
Estic molt atent a les persones: si m’assabento que hi ha algú malalt en la comunitat, ho comento i dic “orem per aquesta persona”; o sé qui s’ha graduat, qui ha aconseguit una fita esportiva… Tot el que passa en la vida de la gent se li ha de donar cabuda a l’església, això crea comunitat. Per exemple, els dilluns vaig a la residència de Can Carbonell a celebrar l’Eucaristia. La fe és important per a les persones vulnerables. L’església ha de continuar essent un element que doni identitat a un poble. El repte d’un és fer que les diferents institucions d’Es Pont d’Inca es sentin connectats amb l’església i que pugui ser un pont i un diàleg amb les diferents institucions socials.
CARA A CARA
Com és el seu dia a dia?
M’ aixeco a les 6 del matí. El primer que fa un capellà és resar, posar-se en la presència de Déu. Després em prenc un cafetet al bar d’en Ramón, i saludo a la gent. Al matí estic ocupat fent coses per la comunitat i quan acabo vaig al gimnàs. És una norma crucial per a mi, per salut física i mental, una manera de socialització i d’aprendre de les diferents realitats fora de l’església. L’horabaixa, atenc la gent, faig missa i a la nit em retir a veure una mica de tele o una pel·lícula.
El millor moment del dia?
Sens dubte, la celebració de l’Eucaristia i la trobada de Déu amb la gent. Encara que estigui cansat, veig que hi ha una connexió i aquesta és la felicitat més gran que hi ha.
Un passatge favorit de la Biblia:
“He estat enviat a evangelitzar als pobres”, de Lucas 4.4.8 (És el meu lema sacerdotal i el que m’ha mantingut la meva fe).
Un personatge: Sant Vicent de Paul, un sacerdot francès del segle XVII que va revolucionar França amb el seu amor i caritat en els moments més difícils.
Un llibre: San Manuel Bueno, mártir, de Miguel d’Unamuno (la vida d’un sacerdot que va perdre la fe).
Una pel·lícula: En la meva adolescència vaig veure Titanic més de set vegades i destacaria El Nombre de la Rosa. Però m’agraden molt les pel·lícules de vampirs i veig totes les de narcotràfic. No m’agraden les pel·lícules tristes, però sí les de terror.
