«Cantautor, però amb elements de jazz, música clàssica, psicodèlia i rock alternatiu. La suma de tot això és el projecte de Mon Joan Tiquat.» Joan Vila
Hi ha artistes que expliquen històries i d’altres que construeixen universos. Mon Joan Tiquat ha anat traçant el seu propi univers entre allò quotidià i allò inexplicable, entre «una tassa de cafè i la immensitat del cosmos.»
Amb una proposta eclèctica i difícil d’etiquetar, el seu camí s’ha anat definint a través de l’experimentació, els directes i una manera molt personal d’entendre la música i la creació.
Enguany formes part del Mallorca Live Festival, què significa per a tu actuar en un esdeveniment així?
Sempre és una fita tocar en un festival com aquest. Són molts d’anys sembrant i ara és temps de recollir els fruits. Serà un dia especial i intens, i evidentment fa il·lusió, però també ho visc amb perspectiva: al final és un concert més, professionalment és una passa estratègica important.
Què pot esperar el públic de la teva actuació al festival?
Serà un gran concert. M’agrada que la gent surti un poc descol·locada, que es demani «què ha estat això?». Sovint no saben què esperar i, quan ho viuen, és difícil de definir. Som quatre músics damunt l’escenari, tocant i donant-ho tot, amb la voluntat de fer un directe potent i real. M’agradaria que el públic hi trobàs alguna cosa nova, especial i autèntica.
Després de guanyar l’Art Jove, destacar al Pop Rock i guanyar el Premi Ciutat de Palma el passat gener, quin impacte han tingut aquestes fites en la teva trajectòria?
Els concursos ajuden a guanyar visibilitat i a confiar més en un mateix, però també tenen una cara menys positiva, perquè si no guanyes pots arribar a dubtar del teu valor. En el meu cas, han aportat una mica més de renom, però no necessàriament més feina directa.
Al final, el que realment vol qualsevol músic és fer concerts i tenir una agenda estable. Si hi hagués més espais i més oferta de directe, potser no hi hauria tanta necessitat de recórrer a concursos.
Són els espais un problema?
Clarament. Amb tots els pobles, teatres i bars que hi ha, hauria de ser possible tenir més circuit de concerts, però no passa. Al final, o toques a grans festivals o per molt poc a bars. Falten espais intermedis, que són els que fan créixer la cultura. És també una qüestió política: hi ha infraestructures, però no prou inversió ni programació. I tot i que hi ha molt talent a l’escena balear, molt poca gent en pot viure. Per això jo m’ho prenc com una professió, però combinant projectes. Els premis i festivals ajuden, però són només parts del camí, no una solució.
Com definiries la teva identitat artística més enllà d’etiquetes?
Som un artista molt eclèctic tant al teatre, la dansa i la pintura. M’agraden molts d’estils musicals, i això es reflecteix en cada àlbum i cançó, en què conviuen influències diverses sense posar-me barreres.
Se’m pot etiquetar com a cantautor, però amb elements de jazz, música clàssica, psicodèlia i rock alternatiu. La suma de tot això és el projecte de Mon Joan Tiquat.
Quines emocions o missatges cerques transmetre amb la teva música?
Intent connectar amb la gent des d’allò quotidià, amb la idea que vivim la vida tal com ve, amb els seus pros i contres. Hi ha una part màgica i inexplicable quan ens demanam què feim aquí i en imaginar l’univers i el cosmos, però al mateix temps també és interessant trobar aquest univers dins una tassa de cafè amb llet.
M’interessa molt aquesta dualitat entre allò quotidià i allò més universal.
Creus que fa falta que es músics experimentin més?
Totalment. Hauria de ser una cosa intrínseca a la música. Quan interpretes, hi ha coneixement, però també una part d’improvisació i d’experimentació. Si només repeteixes fórmules que ja funcionen i no ho fas des del que sents, al final estàs copiant. Pot funcionar, però si només cerques fer doblers, no sempre surt bé.
Creus que el teu estil ha canviat molt des dels teus inicis?
Jo crec que m’estic concretant un poc. Al principi volia dir moltes coses i demostrar aquesta part eclèctica. Ja he pegat el primer crit i ara estic un poc més centrat. En directe, fer temes amb molts d’acords i de canvis i molta de lletra és complicat. En canvi, veus gent que amb dues notes fa que la cançó s’aguanti, sona increïble, i a més ho gaudeixen molt més. Intent anar cap aquí: fer música senzilla que funcioni, que també és difícil.
Així que la música és teva: composes, toques i cantes
Al principi el projecte era molt meu: componia les cançons i el primer disc el defensava tot sol a l’escenari, envoltat d’instruments. Tocava piano, guitarra, una mica de cello, bateria i percussió. Ara he decidit tocar amb gent que m’agrada. Vaig acompanyat de músics molt bons: en Roger Pistola a la guitarra elèctrica i cors, en Juan Antón Rendell al baix i en Miquel Amengual a la bateria. Al final, és el meu projecte personal, però envoltat de músics increïbles, i jo faig una mica de direcció general.
Què significa per a tu l’èxit a la música?
És poder tenir 60 anys i continuar fent discos i tocant. Mantenir-se. Sovint es pensa que l’èxit és pegar un pelotazo, però per mi és poder viure d’això sense haver de tirar la tovallola. No es tracta de fer-se ric o famós, sinó de poder viure de la música sent coherent i ètic.
Quin paper té Mallorca en el teu so i en la teva manera de crear?
Crec que Mallorca és una part intrínseca meva, tot i que les meves lletres no en parlen directament, hi és present d’una altra manera. Intent fer servir un català ric, però també molt autòcton, i crec que utilitzar paraules d’aquí ajuda a connectar més.
Vius a Manacor, però ets des Pont d’Inca, què significa Marratxí per a tu?
Som des Pont d’Inca i he passat molts d’anys allà, entre ca meva, el jardí i la plaça, fent música i tocant. Ara visc a Manacor, però per a mi es Pont d’Inca és el lloc on he nascut, on hi ha les meves arrels i la meva família. I això sempre hi és, visquis on visquis.
–
Cara a cara
Com és el teu dia a dia? Un caos controlat.
Quin seria per a tu el millor moment del dia? M’agrada el moment de després de dinar. Hi ha calma i encara et queda l’horabaixa; a més, ara més que mai, que hi ha el sol fins tard.
Un personatge que admiris? Sílvia Pérez Cruz.
Una pel·lícula? M’agrada molt Christopher Nolan, per exemple Origen (Inception).
Una cançó? Alguna dels Beatles, com Something, per exemple.
