Les fundacions i les associacions destinades a millorar la qualitat de vida de les persones amb diversitat funcional són una ajuda imprescindible per al municpi. Per a en Juanma, en Guillermo, en Lorenzo, n’Aina i en Guillem, aconseguir una feina que els motivi a aixecar-se del llit, poder fer activitats quotidianes o sostenir-se en una cadira de rodes són objectius als quals només arriben amb molt d’esforç.
Guillermo i la seva història de superació
Guillermo Oliver no pot parlar ni caminar, i la cadira de rodes s’ha convertit en el seu «apèndix», com l’anomena la seva mare, Marga Muñoz, vicepresidenta d’Aspace. Per mor de complicacions durant el part, en Guillermo va patir una sèrie de problemes que, amb el temps, varen conduir al diagnòstic de paràlisi cerebral. Un diagnòstic que va arribar tard per la manca de coneixement d’aquesta patologia que hi havia en aquella època. Aquells anys varen ser molt frustrants per a la família: «Sabíem que li passava alguna cosa, però no quina, i patíem molt», afegeix Muñoz. En Guillermo va arribar a Aspace als quatre anys, cosa que va suposar una vertadera via de salvació per a la seva família.
A la fundació, fa exercicis per millorar la movilidad, ja que es passa llargues jornades a la cadira. I, gràcies a l’esforç i a la seva tutora, Laura Riero, des de fa quatre anys en Guillermo pot mantenir-s’hi dret, fet que ha permès reduir al màxim possible les subjeccions que tenia a la cadira. Els seus moments preferits són a la piscina.«Submergir-se a l’aigua és un moment d’alliberació per a ell», explica la seva mare. A més, també fa altres activitats, com anar a veure els cavalls o a l’hort multisensorial.
La Fundació Aspace, fundada el març del 1976, es dedica a la cura de persones amb paràlisi cerebral, des de l’atenció primerenca fins a l’edat adulta, per tal de garantir-los una vida plena en tots els àmbits: salut, higiene i oci. Macu Moreno, directora dels Serveis Integrals en la Vida Adulta, explica que «durant la infància, els serveis sanitaris se centren més en teràpies, rehabilitació i cures mèdiques, ja que s’ha de potenciar el desenvolupament dels infants i joves. A partir dels 18-20 anys, aquests serveis es redueixen. Pel que fa als prejudicis, també augmenten amb l’edat. Els infants generen més empatia, mentre que els adults s’enfronten a més barreres físiques i socials».
Treball i constància: el repte de Juanma
En Juanma comença la jornada laboral a les set del matí. És l’encarregat de mantenir les instal·lacions de l’Open Marratxí en perfecte estat. Aquesta és la seva feina des de fa quatre anys. No és, però, la seva primera experiència laboral. Va començar a treballar als setze anys mentre estudiava, ocupant-se de tasques de cuina al centre d’Amadip-Esment de Palmanova durant vuit anys, i a l’aeroport.
En Juanma té dificultats de coordinació i capacitats cognitives diferents, però assegura amb fermesa: «No em consider ni millor ni pitjor que els altres; m’esforç a la feina per poder conservar-la». Va accedir a aquest lloc gràcies a les seves habilitats, especialment per la seva facilitat d’adaptació, i amb el suport de Marga Colom i Climent Gutiérrez, tècnics sociolaborals d’Amadip-Esment, que l’acompanyen durant tot el procés d’inserció laboral. Gutiérrez reconeix que encara que persisteixi l’estigma, la societat és cada vegada més conscient que allò que consideram normal inclou una gran diversitat de realitats». Colom afegeix que l’avanç també es reflecteix en l’àmbit educatiu, en què es detecten millor les necessitats particulars dels infants gràcies a la implicació de les famílies i les escoles.
Amadip-Esment, fundada el 1962, té com a objectiu principal protegir i defensar els drets de persones amb dificultats. L’entitat opera arreu de l’illa de Mallorca. A Marratxí, des del 2008, ofereix un servei d’habitatge i un centre de dia per a més de cinquanta adults amb un alt grau de diversitat intel·lectual. També promou iniciatives culturals, com el projecte Esment-Guies, mitjançant el qual els usuaris duen a terme visites i tallers de fang per als visitants.
Valenta i creativa: La història d’Aina Pallacer
Aina Pallacer (28 anys) fa cinc anys que forma part de la Fundació ASNIMO. Treballa a mitja jornada al taller de costura del Centre Especial d’Ocupació i participa en els programes Formació i Orientació Laboral (FOL) i Sexualitat, que li donen eines per a la seva vida professional i personal. ASNIMO és un lloc important per a ella, allà va conèixer la seva parella i el seu grup d’amics. N’Aina es descriu com una dona valenta i positiva. En el seu temps lliure, li agrada passejar i pintar amb aquarel·les.
La Fundació ASNIMO s’ha adaptat a les necessitats canviants de la societat i ha incorporat als seus serveis d’atenció a persones amb Síndrome de Down, la cura a persones amb trastorn de l’espectre autista (TEA) als seus serveis.
Una de les principals lluites de Tolo Márquez, director d’ASNIMO, és la inclusió. «Fa cinquanta anys, quan es comencen a fundar les primeres entitats, les persones amb diversitat funcional eren situades a l’extraradi de les ciutats, lluny de la societat. Ara, amb els nostres tallers i esdeveniments, som part integrant del teixit municipal», explica Márquez.
Tothom té dret a bauxa: el cas de Lorenzo García
En Lorenzo té certes dificultats per fer tasques domèstiques i necessita acompanyament per sortir de casa. Gràcies a Anem Junts, formada el 2023, es reuneix amb els seus amics per anar a fires o a veure el futbol. La seva mare, Emilia Llorenç explica que aquestes activitats el fan sentir valorat i li han permès ampliar el seu cercle social, que anomena afectuosament «els meus nins». «Quan acaba una trobada, ja està impacient per tornar-se a reunir al local de Marratxí», afegeix.
L’equip d’Anem Junts està format per Leta Quert, educadora social; Celeste Portas, integradora social, i Constanza Radis, docent. Les activitats que organitzen inclouen la participació de les famílies i de persones sense dificultats. «Descobreixen altres realitats i interactuen. Per a nosaltres, aquesta és la inclusió real», afegeix Radis.
Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), extretes de l’estudi EDAD – Llars 2020, només un 37 % de les persones amb diversitat funcional que viuen totes soles o acompanyades es reuneixen amb amics, coneguts o familiars una o dues vegades a la setmana.
Un lloc per a tothom: la història de Guillem Fullana
Quan tenia 20 anys, Guillem Fullana va quedar en cadira de rodes per un accident de moto, i de sobte, es va haver d’enfrontar a la impossibilitat d’accedir a molts d’espais públics que no estaven adequadament adaptats. Per fer front a aquesta situació, en Guillem va fundar l’any 2010, Mallorca Accessible per a Tothom, una associació que reclama l’eliminació de les barreres arquitectòniques dels municipis de Mallorca, que dificulten l’accés a espais públics a les persones amb mobilitat reduïda. «L’accessibilitat sempre s’ha de parlar amb un to positiu. Des de 1993, he col·laborat en reunions i trobades per donar el meu punt de vista i proposar millores urbanístiques per aconseguir que es compleixin les lleis d’accessibilitat», explica. Tot i això, considera que no és suficient i que s’hi haurien d’invertir més doblers i tenir més empatia per aconseguir la no discriminació.
Aquestes històries són només algunes de les que hem pogut conèixer, però n’hi ha moltes més. Cada una d’aquestes persones lluita per gaudir d’una bona salut i poder passejar sense mirades discriminatòries. Juntament amb les associacions i fundacions, treballen per aconseguir una societat més amable dins la diversitat.
