LA VIDA A MARRATXÍ VISTA AMB ELS ULLS DE TRES GENERACIONS

184

Amb els anys, les coses (i la mateixa vida) canvien. Així, hàbits molt consolidats temps enrere amb la mirada d’avui poden aparèixer com a extravagàncies. D’igual manera, fets molt quotidians i institucionalitzats avui en dia poden ser considerats com exageracions per les generacions de més edat. En aquest reportatge, tres generacions de dues famílies reflexionen sobre diverses qüestions per avaluar si la vida ha canviat tant i com ho ha fet.

Les qüestions plantejades són: Com era Marratxí?, Com era la feina?, Formes d’entretenir-se i de lligar, Religió i sexe. Els interlocutors han estat Maria Muntaner Gili (80 anys), Antònia Vidal Muntaner (56 anys) i Jaume Miralles Vidal i Maties Miralles Vidal (31 anys) d’Es Forn des Pla de na Tesa, i Magdalena Serra Coll (75 anys), Maria Ramis Serra (51 anys) i Marina De San Segundo Ramis (26 anys), de la Ferreteria Can Xic, de Pòrtol.

Com era Marratxí?

Forn des Pla de na Tesa:

Maria: “Jo era de Pont d’Inca, i vaig venir al Pla de na Tesa amb 23 anys, quan mon pare va comprar el forn. A la meva infantesa i adolescència, el Pont d’Inca era molt potent i tenia de tot: veterinari, metge, farmàcia, dos col·legis (La Salle i Les Agustines), Sa Refinadora, la fàbrica de les llistes. Aquí, al Pla de na Tesa, no hi havia gaire de res. Hi havia una carnisseria, on mataven un xot cada setmana i tothom en comanava. El contrast va se gros. Aquí, un temps, només hi havia una furgoneta, que era la del meu home, Jaume Vidal”.

Antònia: “Sempre he viscut en el Pla. Jugàvem a la plaça (no teníem altra cosa) amb mon germà fins a l’hora de dinar. Anàvem a l’escola al Pont d’Inca amb bicicleta, Només ens hi acompanyaven en cotxe quan plovia. No hi havia autobús; de fet, no n’hem tingut fins ara. Record que quan jo era petita començava a arribar gent de la península, sobretot de Jaén i Granada. També vam créixer molt en el Pla quan es va fer l’aeroport de Son Sant Joan; llavors va venir molta gent d’altres parts de Mallorca (Sa Pobla, per exemple) per viure aquí”.

Jaume-Maties: “Quan érem nins, el Pla començava a urbanitzar-se, van començar a fer-se els primers adossats. Al col·legi, hi anàvem al Pont d’Inca; això sí ja ens hi acompanyaven en cotxe. També jugàvem a futbol, ja que el padrí era el president de Unió Esportiva Pla de na Tesa”.

Can Xic:

Magdalena: “Quan jo era jove, Marratxí era molt diferent, molt, a com és ara. Tot ho era: la vida, la manera de viure, la manera de divertir-se, la joventut, tot… Crec que ara en general està millor, però, com a totes les coses de la vida, abans hi havia coses bones i dolentes. En tot cas, no me’n penedesc gens d’haver viscut en aquell temps, ja ho crec que no”.

Maria: “Record que anar de Pòrtol fins al Pont d’Inca (on jo anava a escola) era tot un món. Era com fer un gran viatge, la distància semblava enorme. A la carretera d’Inca no hi havia absolutament res”.

Marina: “Jo ho veig igual que quan era nina; això sí, el que percep de diferent és que Pòrtol ha crescut molt els darrers anys: abans eren quatre carrers, ara és més gran i tenim una urbanització i tot”.

Magdalena: “Abans només hi havia cinc nuclis: Pont d’Inca, Pla de na Tesa, Sa Cabaneta, Pòrtol i Marratxinet. I ara crec que ja són 25 nuclis”.

La feina

Forn des Pla de na Tesa:

Maria: “Fins als 14 anys vaig anar a l’escola; després vaig començar a fer feina com a modista amb el sastre Antonio Company. En el forn, fèiem feina de manera molt distinta a l’actualitat. El meu home era el primer a posar-s’hi per preparar-ho tot; qui pesàvem qui pesàvem la pasta per fer els pans érem jo i la meva germana Magdalena. Record que passava la Fiscalia a controlar el pes; no ens podíem excedir en res, ni en la farina, ni el sucre, ni la llet… També teníem una màquina de fer sopes.

Antònia: “Com he dit, molts de veïnats del Pla de na Tesa feien feina a l’aeroport o a Campsa. Hi havia algun taxista; algú també començava a fer feina en el banc. En el meu cas, me feia il·lusió ser mestra d’escola, però mon pare ens va dir a mi i a mon germà que sense la nostra feina en el forn, el negoci no tiraria endavant. Jo tenia 18 anys. El meu germà, amb 16, també va començar a treballar-hi. Finalment, l’any 86 vàrem ser nosaltres dos i les respectives parelles els que ho vam agafar”.

Maties: “Abans, la gent començava en una feina i ja hi passava tota la vida. Ara ja no és així. Abans, la gent cercava estabilitat per sobre de tot, crec, mentre que ara la joventut potser té més inquietuds professionals”.

Jaume: “Crec que és una sort que puguem fer el que vulguem a cada moment. A la gent major li costa un poc entendre-ho.

Antònia: “L’únic que és per a tota la vida, i ja costa, són els fills”.

Can Xic:

Magdalena: “Tota la vida he fet feina aquí a la Ferreteria, des dels 22 anys fins que me vaig jubilar amb 65. I he de dir que abans n’hi havia molta més, de feina, que ara. La diferència es va donar amb l’arribada de les grans superfícies. He passat molt de gust de fer feina: els clients no eren només clients, sinó també amics, hi havia molta de confiança. I no teníem horari: estava obert fins que hi havia clients”.

Maria: “Jo també he fet sempre feina aquí. I sí, té raó ma mare: abans érem cinc persones despatxant. A més, record perfectament que els dissabtes era una obligació venir a treballar, després d’estar estudiant a l’escola tota la setmana. Ara, de vegades, jo tota sola la puc dur, la feina. Els treballadors teníem una altra mentalitat; jo estic més d’acord amb els plantejaments actuals, amb més conciliació amb la vida familiar. Record que a la mare gairebé no la vèiem; feia feina tot el dia, només pujava a sopar”.

Marina: “Fer feina els dissabtes? A veure, si els puc tenir lliures, molt millor és clar. Aquí, hi vaig fer feina un parell d’anys i jo percebia que no n’hi tendria per a tota la vida. M’he hagut de cercar la vida: ara estic de de cambrera mentre estudiï Infermeria. Jo crec que abans no hi havia tantes oportunitats com hi ha ara”.

Magdalena: “D’això es tracta, a espavilar… Ho du en els gens, na Marina. Tothom que cerca feina, en troba, eh?”

Marina: “Jo sempre he tengut sort a l’hora de trobar feina. Però he de dir que normalment el que les empreses cerquen són treballadors que facin feina, que siguin submisos i que no es queixin. Si comences a demanar, en troben un altre… o deu”.

Formes d’entretenir-se i de lligar

Forn des Pla de na Tesa:

Maria: “De nines, jugàvem a figuretes. Això sí, els nins no els hi volíem; ells jugaven a bolles. El dia que vaig fer 18 anys vaig anar a ballar per primera vegada. Va ser a Palma, amb tres mares i vuit amigues. Només podíem fer dos balls seguits amb el mateix jove. Aquell mateix dia, vaig conèixer en Jaime Vidal Palmer. El diumenge següent ja el vaig tenir al Pont d’Inca, em va dir de ser parella, i dos anys després ens vàrem casar. Amb 23, vaig ser mare”.

Antònia: “De nina, jugàvem a pedretes i també a figuretes, però ja d’adolescent vàrem crear el Club Juvenil Gaudium, amb el qual organitzàvem excursions, anades al cinema a Palma… La majoria de parelles sortien d’aquí mateix, bé o d’aquí o del Pont d’Inca. Aleshores a ca teva sempre es deia ‘si el coneixem, molt millor’. Teníem hora de tornada molt marcada, cap a les 11 o 12 de la nit, no més tard”.

Jaume/Maties: “Jugàvem a futbol i estàvem molt pel carrer. Estàvem apuntats al club d’esplai Es Puntet, on ens vèiem amb els amics del poble. Hi anàvem els divendres i els dissabtes. Durant les vacances d’escola, fèiem acampades. També recordam quan varen aparèixer les primeres videoconsoles. També anàvem a ca els pocs amics que varen començar a tenir internet, i patien moltes desconnexions”.

Jaume: “Lligar? Primer era més amb gent del voltant. Després la gent ja va fent la seva vida. El Messenger era una opció per lligar. La iniciativa en tot cas la dúiem nosaltres”.

Maties: “Bé, no sempre. Jo crec que ara està igualat o fins i tot les dones són més llançades”.

Can Xic:

Magdalena: “Això també era molt diferent, però no és que no ens divertíssim. Nosaltres anàvem a les festes de Sant Marçal, de Pòrtol, de Sa Bassa…  Teníem quatre o cinc festes durant l’any. Hi havia verbenes, i les dones estàvem totes juntes assegudes. I érem ben felices… Crec que millor que anar de “tapeo” tot el dia, com es fa ara. Ah, el que no comprenc d’ara és que la joventut, per divertir-se, hagi de beure… Nosaltres, bevíem aigua i pinya. Lligar? Ho feien els homes. Les dones ens havíem d’esperar que s’acostassin. Nosaltres no podíem dir: ‘Aquest o aquell m’agrada. Era una cosa grossa’. Amb el meu marit, Miquel Ramis, ens vàrem conèixer passejant per la Fira de Santa Maria. Ell tenia 17 anys i jo 16. Ara duim 54 anys de casats”.

Maria: “Nosaltres anàvem a distintes verbenes (a Santa Maria, Sant Marçal, Bunyola…). Això sí, amb hora d’arribada, les 12 o la 1. També anàvem a les discoteques de l’Arenal, a lligar amb els estrangers”.

Marina: “Ah, veus, això no ho sabia de ma mare…”.

Maria: “Però a mi m’agraden més els homes d’aquí. Nosaltres ja ens acostàvem als homes, no era com temps abans. Ja hi havia més igualtat en aquest sentit. Ens deixàvem dur a fer una volta amb la moto; ja teníem manera de demostrar-li interès a l’home; ens fèiem entendre”.

Magdalena: “I si llavors no us feia cas, quin ridícul!”.

Marina: “Discoteca, verbenes. Però en el meu cas, ja cada cap de setmana com qui diu. Ens movíem pel passeig Marítim i per Magaluf, alguna vegada. Un pic o dos s’hi ha d’anar. Ah, i quasi cada diumenge anàvem al pub de Santa Maria. Lligar? Ara és molt fàcil, quasi no es xerra. Demanes el nom, quatre coses, i endavant… Això sí, pens de que festa no has de voler trobar l’home de la teva vida: a la festa, vas al que vas. La gent va amb la ment oberta”.

Magdalena: “Seria més bé la ‘mente loca’”.

Maria: “A mi, la veritat, me fa un poc de pena que s’hagi perdut el romanticisme”.

Sexe/religió

Forn des Pla de na Tesa:

Maria: “La missa era obligada. Hi anàvem els diumenges a les 7.30 h, amb màniga llarga i calcetins llargs, tant a l’hivern com a l’estiu, i un vel. Si no t’hi presentaves, Sor Amparo te llevava punts a l’escola. Tothom estava batejat, tothom feia la primera comunió, tothom es casava. Les esglésies estaven plenes a vessar, la d’aquí el Pla de vegades tenia gent defora i tot. Ara tot ha canviat: ha vingut l’Anticrist i tenim un món que és un desastre, o així el veig jo. Sor Amparo, monja-professora de La Salle, ja ens en parlava.

El sexe era pecat. Només cabia dins del matrimoni. I no se’n parlava mai. Ara bé, tampoc érem estúpids. ‘De besos y abrazos no nacen niños’, com sempre ens deia Sor Amparo. Avui en dia dos joves es coneixen i l’endemà se colguen. Això és un desastre”.

Antònia: “L’església tenia molt de pes a la meva època. De petita anava a missa, també feia de cantora a la Coral. Però abans tot era pecat, tot pareixien perills i ocasions per pecar, tenies el catecisme al cap en tot moment. Tot  el dia t’havies de confessar, tot i que sovint no sabies ni de què. Ara, alguna vegada hi vaig, a missa com a creient que som. El sexe? Record que el dia que vaig tenir la menstruació, gairebé me vaig sentir avergonyida, semblava que havia fet alguna cosa dolenta. Record que ma mare me va dir: ‘Ja pots anar ben alerta, ara ja no és el mateix anar a jugar amb els al·lots’. La majoria d’al·lotes ens casàvem per tenir més llibertat, per anar-te’n de ca teva. La primera informació sobre el sexe ens la varen donar a l’escola, tot i que era de monges”.

Jaume-Maties: “Nosaltres ens obligaven a anar a missa en festes senyalades: el Ram, per Pasqua, la Nit de Nadal. Vàrem fer d’escolans i ens pagaven 200 pessetes per cada missa (un poc més si era una Comunió), i gastàvem aquests doblers en sortir de l’església en el futbolí del bar de la plaça. Sexe? A l’escola, ens varen donar molt poca informació, sobretot comparat amb ara. Abans semblava que estàvem en el Paleolític en qüestions de sexe, i ara potser hem passat a un altre extrem. De vegades, les fonts no són del tot fiables”.

Can Xic:

Magdalena: “En el meu temps, el sexe era una cosa prohibida, no se’n parlava. Estàvem mentalitzats així: t’havies de casar per tenir un fill i per formar una família. Religió? Jo cada diumenge vaig a missa, com he fet tota la vida. Ara som l’única de ca nostra”.

Maria: “Jo a missa també hi vaig anar, fins als 17 o 18 anys. De fet, si no anava a missa, no hi havia opció de sortir. Per altra part, a ca nostra, de sexe no en parlàvem mai”.

Marina: “A mi tampoc no m’has explicat mai res de sexe ni te n’he demanat res”.

Maria: “Si estàs més assabentada que jo… Què t’havia de contar?”

Marina: “De petita, havia anat a missa amb la padrina, però no obligada. Jo he combregat, he fet la Comunió i tot, però ja no vaig a l’església. Sexe? Ara és normal. De fet, si no ho fas, ets l’estrany, el rar. Ets antic. I de vegades, amb informació equivocada, perquè les fonts d’on traiem aquesta informació no sempre són les més fiables. A més, qualsevol cosa que facis l’has de pujar al Facebook, a Instagram i pertot”.