A Marratxí hi ha al voltant de 400 gimnastes que entrenen una mitjana de 4 hores diàries. Ho fan per dues raons: estimen aquest esport i volen arribar a l’èxit
La gimnàstica, amb totes les modalitats, és un dels esports més exigents. Tot i que sigui dels més practicats en l’àmbit nacional, també és un dels grans oblidats. A finals d’agost, València va ser l’amfitriona del Mundial de Gimnàstica Rítmica, prèvia classificatòria per als Jocs Olímpics de París 2024. Va comptar amb la representació de 8 gimnastes espanyoles que van aconseguir medalla de plata en la modalitat de cinc cèrcols i bronze a la general. Cap d’aquelles dues medalles, amb l’esforç que comporten, van atreure els focus mediàtics.
Marratxí, bressol de grans gimnastes
El municipi compta amb quatre clubs que practiquen sense pausa aquest esport. Esforç, constància, perseverança, disciplina, resiliència i molts altres valors són els que els inculquen des de ben petites a aquestes esportistes.
Conscients de la duresa de triomfar en aquest esport, aquestes nines entrenen aproximadament sis dies a la setmana (inclosos els dissabtes i festius), amb una mitjana de 4 hores diàries. Les competicions que duren tot el dia, tant a dins com a fora de l’illa, limiten el seu temps per a l’oci o l’estudi. L’aportació incondicional de la família, en tots els casos, és fonamental.
Club Gimnàstic Es Pla
Les tardes, a la Fundació Asnimo, entrenen les nines de Catalina Rosselló i Miquel Otero, mare i fill, que fa molts anys que entrenen grans gimnastes, amb resultats molt bons. El club es va fundar el 2010, amb l’objectiu principal de difondre la gimnàstica i donar suport als esportistes. “No podria tenir un millor company ni successor que el meu fill, serà un gran entrenador”, diu Rosselló, emocionada quan explica la implicació del seu fill amb el club.
L’equip tècnic està format per 15 professionals, incloent-hi preparadors físics, psicòleg i fisioterapeuta. D’aquesta manera, les 170 alumnes que venen a aquest club estan preparades per competir. “Aquí no es separen les bones de les dolentes, aquí totes aprenem les unes de les altres, aquesta és la meva filosofia”, explica Rosselló.
Carmen Morales, de 16 anys, Ainara Bometón, de 15, i Catalina Maria Ripoll, de 19, ja han assolit grans èxits. Carmen és de Marratxí i fa tota la vida que entrena aquí. Ainara i Catalina, venen des de Llucmajor, encara que es senten com a casa. “No em donaven el suport com a esportista que necessitava i vaig veure que en aquest club podia avançar i rebre’l”, explica Catalina.
Les nines, quan competeixen, són conscients que necessiten un alt nivell de concentració. Cadascuna ho fa a la seva manera: Caterina s’aïlla i no vol parlar amb ningú, Ainara es dona toquets a la cama i Carmen es posa els cascos i escolta Taylor Swift.
Quan parlen del moment més feliç que han viscut en aquest esport totes tres coincideixen: “quan entrem a la Lliga Iberdrola, és com un somni, perquè a més no entres sola, entres amb tot l’equip”, afirmen a l’uníson.
Club Gimnàstica Rítmica Pont d’Inca
Verónica Ruíz fa 27 anys que capitaneja aquest equip de competició, encara que ja era entrenadora abans que es fundés. Des del 1997, aquest club ha vist créixer i triomfar grans esportistes. Al pavelló de l’IES Marratxí fan volar els cèrcols, malls, cordes, pilotes i cintes, fusionat amb coreografies que practiquen infinites vegades per fer-ho a la perfecció quan arribi el dia de la competició.
El club compta amb un equip tècnic de quatre persones que animen a les seves esportistes a millorar cada dia. Els grups d’entrenament es divideixen per nivells i per competicions. En aquesta arrencada de temporada ja hi ha 61 alumnes fitxades.
Algunes nines practiquen gimnàstica rítmica perquè els encanta, però el procés i els nervis d’anar a una competició no és tan senzill. “Tenen moltíssima competència, al Campionat d’Espanya hi pot haver 250 nines i s’ho juguen tot en un minut i mig”, explica Verónica. A més, aquest esport té un dels jurats més estrictes que vigilen que cada exercici s’executi a la perfecció.
L’entrenadora afirma que és un esport oblidat, encara que per a les famílies que el viuen i el practiquen, que són moltes, és el més important i no conceben un dia a dia sense. “Jo estim aquest esport, i el que vull és que les meves petites ho vulguin igual”, assegura Verónica.
Club Gimnàstica Rítmica Costa i Llobera
Parlar d’aquest club, és parlar de Beby Arco. La veterana fa aproximadament 38 anys que ensenya aquest esport. Van començar a entrenar a les aules del Costa i Llobera i quan havien de llançar els objectes sortien al pati per aconseguir l’alçada necessària, fins que es va obrir el pavelló del col·legi i s’hi van traslladar. “Sempre m’he mostrat molt agraïda per les instal·lacions que ens han donat”, explica Arco.
El club combina grups de competició, precompetició i escoleta separats per edats per així fer entrenaments més enfocats i especialitzats. Algunes de les seves petites artistes han estat citades per a la Selecció Espanyola.
L’entrenadora coincideix que és un esport que no està reconegut com es mereix, i afegeix: “fa tota la vida que es practica i funciona, cal deixar-lo viure i no posar barreres”.
Gimnasia La Salle Pont d’Inca
El club va obrir les portes fa aproximadament 20 anys. Va començar sent una extraescolar de la mà de Marga Minuesa, amb l’ajuda de la seva germana Lorena. Les dues germanes ja practicaven aquest esport quan eren petites i asseguren que els ha ensenyat molts valors i disciplina i volen que les alumnes també els adquireixin. Abans de fer l’any d’activitat, ja van veure el potencial de moltes de les gimnastes. Avui són responsables d’un club que ha aconseguit un gran nombre de medalles en competicions nacionals.
“El que sempre hem intentat és que les nines s’ho passin bé, és un esport molt divertit en el qual han de saber manejar molts aparells, per això, ja des de petites intentem que es familiaritzin amb ells i ho vegin com un joc més que una obligació”, explica Lorena.
Entrenen al voltant de 80 nines, cinc dies a la setmana, “que venen perquè els encanta”, afirma Marga. Per fer-ho, compten amb l’ajuda de 4 monitores exalumnes seves, cosa que passa moltes vegades.
Els quatre clubs i les seves quatre entrenadores treballen sense descans perquè la il·lusió de moltes nines es converteixi en una realitat, perquè gaudir de cada entrenament, aprenentatge i lluita culmini amb les mans tocant el cel.
