Bernat Quetglas (Sa Cabaneta, 1993) és el director i fundador de l’Orquestra de Cambra de Mallorca, formada per gairebé una cinquantena de músics joves fa ara set anys. La seva creació respon a la voluntat de generar oportunitats de feina a l’illa i apropar la professió, segons les seves pròpies paraules, “a la terra que estimem”. Viatger i ambiciós, però amb els peus a terra, el músic marratxiner ens conta els reptes de la música clàssica, que lluita contra les radiofòrmules, apropant-se al poble amb esdeveniments a través de la seva residència al Teatre Principal d’Inca.
Consideres que Marratxí és terra de músics?
Han sortit bons músics de Marratxí. Francisco García Fullana és un dels millors violinistes en l’àmbit europeu i mundial. La coral i la banda han donat els seus fruits, però se’ls ha de continuar impulsant. En el moment en què tens a molta gent aficionada i vinculada a la música, aconsegueixes que surtin músics de molt de nivell. La banda de Marratxí és de les més grans, amb 50 integrants, i tant de bo segueixi crescent. És una manera de fer planter. A més, fa una feina molt bona d’integració local, perquè junta gent de Sa Cabaneta, Pòrtol, Sa Cabana, Es Pont d’Inca,…
Amb quatre anys ja vares estudiar violí.
Si, amb en Bernat Pomar, un mestre molt vinculat a Marratxí, amb carrer dedicat a ell i que sempre feia concerts a Sant Marçal. Els meus pares em varen regalar una bateria. Un dia un amic seu vinculat al cor va veure com tocava i va dir “aquest al·lot té intuïció”. Llavors em varen dur a escoltar un concert seu amb els seus alumnes a l’Església de Sant Marçal. Allà va començar tot. Tal vegada si no hagués anat a veure aquest concert no m’hauria plantejat agafar el violí. Marratxí em va donar l’oportunitat d’agafar el gust per la música.
Hi ha hagut molta feina darrera…
Hi ha una feina dels pares i la família, de reforçar l’amor per la cultura i l’art. Molt de moments et planteges deixar-ho, sobretot quan ets adolescent. De les classes amb en Bernat Pomar vaig anar cap al conservatori, un centre educatiu exemplar amb un ambient d’amor pel que es fa: és màgic. És una institució que hauríem de cuidar moltíssim i donar-li el valor que mereix. Vaig disfrutar molt d’estudiar i va ser on em vaig convèncer de seguir estudiant música.
Has de ser constant i treure forces.
És totalment vocacional i un món molt competitiu. De director o solista n’hi ha un a cada orquestra i, proporcionalment, hi ha molta gent que es dedica a això, però molt poques oportunitats laborals. No basta en fer la feina correcta, l’has de fer el millor possible. Això significa que la teva passió i la teva feina han de ser el mateix. És molt difícil fer-te camí en aquest món, perquè s’exigeix un grau d’excel·lència i és complicat aconseguir feina. Has d’estimar la música per que el sacrifici que hauràs de fer valgui la pena i no ho sentis com una renúncia.
Què has hagut de sacrificar per la música?
De més jove sacrificava hores de son per estudiar o tenir vida social. Fa dues setmanes vaig estar fora, passant per diferents països, així que no veus a la família, a la parella… No puc tenir un ca per què no el puc cuidar, i m’encanten els animals. Quan estàs enamorat de la teva professió, te n’adones que el teu esperit t’ho demana. Això implica que la gent que t’envolta ha de poder entendre que tinguis una passió molt forta, que no està a l’escala de prioritats de la majoria.
Has viatjat a Berlin, perquè has estat un dels 150 directors seleccionats per assistir a The Critical Orquestra. És una trobada molt original, no?
Són unes classes magistrals que organitza el govern alemany, dedicat a la formació i promoció de directors d’orquestra. En lloc de tenir un professor que et corregeix són els músics de l’orquestra que et diuen com se senten amb la teva direcció i si has estat clar en les teves indicacions. Abans, la figura del director tenia un poder gairebé absolut per fer i desfer el que volia. Ara, són el músics els que exigeixen amb qui volen fer feina. L’objectiu primordial és aconseguir la millor qualitat musical possible.
Que hauria de tenir un director de música per ser millor?
La feina d’un director és treure el màxim dels seus músics per oferir-ho al públic. Quan fas bona música, aconsegueixes emocionar a qui t’escolta. A la vegada, s’ha de ser clar en les directrius, conjuntar bé l’orquestra i que els seus membres estiguin a gust. Als autors clàssics a vegades no els acaben d’apreciar, per què és molt complex fer música clàssica de qualitat. A nivell d’execució, és molt més complicat que la música actual, els instruments tenen una tècnica i ens hem d’adaptar-se a l’acústica del lloc. Els músics hem de tenir clar que hem de poder agafar el missatge que varen deixar Beethoven, Mozart o Bach a la partitura i fer-lo arribar a la gent. Això és fer cultura.
La formació en música clàssica no és un requisit per poder gaudir, però costa fer-la popular.
Qualsevol persona, amb formació o sense, pot gaudir de la bona música. La causa d’aquesta desconnexió no és només una. Té a veure amb com la oferim i la necessitat de tenir més presència a l’educació i als mitjans. A més, lluitem contra una maquinària comercial que no li interessa fer arribar les coses de qualitat amb profunditat, sinó fer doblers. És molt complicat lluitar contra el reggaeton. Si aquesta música (la clàssica) tingués més arribada, la gent tendria més afició, seria més exigent a l’hora d’escoltar-la, i pujaria el nivell.
Hi ha un altre factor: la música clàssica s’ha acabat convertint en un producte d’elit. Hem de llevar-nos els estigmes elitistes al món de la clàssica i apropar-nos a la gent del carrer. Al Teatre d’Inca ho fem amb un musical, West Side Story, el concert de Cap d’Any, concerts escolars, l’orquestra toca al mercat… Això genera que la gent s’acosti al teatre. Tal vegada no venen a escoltar l’orquestra de cambra, escolten pop o van al cinema, però ja els acosta a aquesta casa i, com més gent, millor.
Has viatjat al Perú per segona vegada per dirigir l’Orquestra Filharmònica de Lima, com ha estat l’experiència?
Em convidaren a l’agost, arran de conèixer un trompetista de l’Orquestra Simfònica Nacional del Perú que va venir a viure a Mallorca. Ara he tornat i estem parlant de tornar al setembre. Obrir-me al mercat llatinoamericà és molt interessant, hi ha moltes orquestres i estan cresquent molt. Hi ha un talent increïble. A Veneçuela tenen “El Sistema” [orquestra formada per al·lots que viuen en màxima pobresa i gràcies als instruments els treuen d’aquests ambients], d’on han sortit grans solistes, gent que treballa a les millors orquestres europees, Gustavo Duamel, que és un dels millors directors avui en dia.
Com va sorgir l’Orquestra de Cambra de Mallorca, fa ara set anys?
Uns quants companys vàrem veure que trobàvem oportunitats de feina, però no a Mallorca. Ens vàrem veure en la necessitat de fer qualque cosa que acostés la nostra feina a la terra que estimem. A la vegada tenim un deute amb el món musical de l’illa i voler fer-lo créixer. A Mallorca hi ha el públic i l’espai com per què existeixin més iniciatives. Vam empènyer institucions existents a revisar les coses i crec que hem servit d’exemple a altres iniciatives els darrers cinc anys. Mentre les institucions donin suport hi ha molt per fer i nivell per pujar.
Com és la situació actual de l’orquestra?
Tenim molta ambició, però el nostre creixement passa perquè cada vegada hi hagi més recursos. A nivell laboral hi ha un cert punt de precarietat. Necessitem que es cregui en el projecte i recursos perquè la feina es faci més a gust. Una persona el que necessita és arribar a final de mes i així farà la seva feina de millor manera.
La cultura requereix d’un esforç econòmic a llarg termini. Invertir en cultura és invertir en futur, però no es veuen els resultats en un any ni dos. Té uns resultats socials demostrats, ens fa ser més lliures, formats i estar preparats pels canvis que puguin venir. També genera motor econòmic, a més de les entrades, la venda suposa combustible o transport públic que es mourà, bars i restaurants que tindran clients, i la gent que fa feina al teatre. Si la indústria cultural s’impulsa, hi ha gent que hi pot viure, i reforça els altres sectors econòmics. Es pot generar riquesa si es creu i s’inverteix.
Com és el teu dia a dia? Molt enfocat a la música. Anar a caminar o córrer, estar en contacte amb l’aire fresc. Després estudiar, anar a fer classes i faig feines de gestió de l’orquestra i estudiï fins a les tantes del vespre.
El millor moment? El moment preferit t’ho dóna la situació que es genera. A classe poden sorgir situacions precioses. Hi ha dies d’estudi que dius “ara he entès el que volia dir aquest compositor en aquest compàs”.
Un personatge a qui admiris. Claudio Abbado. Va suposar un canvi radical dins la direcció d’orquestra, va rompre amb ser un director autoritari generant una relació oberta i més propera amb els músics. Un músic increïble amb una connexió emocional genial i una sensibilitat exquisida.
Un llibre. La societat del cansament, del filòsof coreà Byung-Chul Han. Fa una anàlisi de com la societat està molt més atrapada del que es pensa.
Una pel·lícula.La juventud de Paolo Sorrentino.
