Antoni Serra (1936), solleric de naixement però marratxiner d’adopció des de fa vint anys, va estudiar Medicina a Barcelona, però abans de fer els dos anys d’especialitat va abandonar i va recórrer Europa durant dos anys. Després d’un pas fugaç per la banca, es va dedicar al periodisme i a la literatura. Aprofitam la seva presència a a la Setmana de les Lletres de Marratxí per
repassar la seva trajectòria literària amb 40 llibres publicats i per parlar de com afronta la pandèmia.

Antoni Serra ha escrit més de 40 llibres. Recentment ha presentat la reedició al català del seu llibre Màrius a la Setmana de les Lletres de Marratxí. Màrius va ser la segona novel·la segrestada a Espanya després de l’aprovació de la Llei de Premsa i Impremta (1966), la coneguda com Llei Fraga, per atemptar contra la moral, els principis de l’Església, l’ordre públic i la seguretat general de l’Estat.

La Nova Editorial Moll ha volgut recuperar Marius i traduir-la al català com una forma de posar-lo en valor i retre homenatge una obra irreverent que va ser segrestada i destruïda per frases com “Yo creo en Dios porque es la única esperanza que me mantiene en el deseo de destruirle”.

Màrius està inspirat en un personatge real, el periodista Miquel Àngel Colomar, represaliat per franquisme  i que feia feina al diari Última Hora amb set pseudònims. Un personatge que va inspirar el seu llibre i que també va ser un referent moral i intel·lectual per Antoni Serra.

Sembla que Màrius és llibre maleït, primer va ser segrestat pel franquisme i just quan es reedita en català arriba la pandèmia.

Màrius és un llibre que es va segrestar a l’època de Franco i ara curiosament és com si l’haguessin tornat a segrestar. Havíem de fer una presentació que després es va prohibir per la pandèmia i constantment és un llibre absurdament perseguit. Em vaig inspirar en un personatge que feia feina al diari Última Hora, que havia estat condemnat a mort a l’època del 36 i que treballava al diari amb set pseudònims.

¿Què és Màrius per vostè?

És un llibre que estim, que es va inspirar en un personatge viu, un llibre maleït, perseguit per tot arreu, té mala sort. És un dels meus llibres més emblemàtics i que més apreciï.

Parlen’s de Màrius, ¿en qui es va inspirar per crear un personatge tant rotund?

Màrius és un personatge que vol assassinar a Deu i monta totes unes històries per intentar-ho però al final com per jo Déu no existeix, doncs no es pot assassinar allò que no existeix. Ell no creu en la societat i allò que vol és destruir-la. Està inspirat en un personatge real, el periodista Miquel Àngel Colomar, que havia estat prohibit pel franquisme. Al final li varen permutar la condemna i es va inventar set pseudònims i publicava cada dia tres o quatre articles. I és ell el que em va inspirar per crear Màrius, que va ser el meu gran homenatge a Miquel Àngel Colomar. Conèixer-lo a la meva tornada a Mallorca va ser molt important per a mi. Gràcies a ell vaig començar a saber més profundament totes les històries de la Guerra Civil, de les persecucions que hi havia hagut, de com havien matat a gent en els cementiris. I aquestes varen ser les històries que em varen convertir en una persona que no podia soportar el franquisme.

¿Com valora la seva obra?

He fet coses molt diverses, des de quatre toms de memòries, els llibres del detectiu Mosqueiro, que són cinc novel·les policíaques i que són els llibres que més m’han afavorit econòmicament. A més, s’han traduït a altres idiomes, com el rus o el francès.

¿Quin és el seu llibre més preuat?

Per a mí les meves memòries són els llibres més importants que he escrit, on explic moltes de les històries que pasaren en aquella època. Per exemple, la meva amistat (ficticia) amb Aurora Picornell, que va ser assassinada vilmentment en el cementiri. Per jo descobrir lo que havia passat a Mallorca al 36 em va afectar moltísssim. Tot això ho explic a les meves memòries i són els llibres on més m’identific.

¿Com va viure el franquisme?

Durant el franquisme ho vaig passar molt malament, vaig lluitar i em van detenir moltes de vegades. Una de les coses més curioses és que em van detenir durant una conferència, la van suspendre i el policia va cridar: a la presó! Quan van obrir el furgó policial estava ple de dones i vaig dir: avui a comissaria em passaré una nit sensacional amb tantes dones que hi ha aquí de din. Llavors el policia va dir: dones fora! I allà varen ficar al poeta Josep Maria Llompart i a un pintor. És cert que la policia em deia que com que havien de detenir una persona de casa bona, i és veritat que no me pegaren mai però en canvi sí ho feien amb altres. Així que la policia sabia molt bé a qui havia de pegar i aquí no.

¿Com ha viscut la pandèmia?

No em queda més remei que haver-lo d’aguantar, perquè no podem fer res, però la veritat és que no m’ho explic ni sé com ha pogut sorgir una història d’aquestes. Amb la mort de tantes persones, no ho entenc, és superior a les meves forces i a més hem de sofrir les històries de “ara podem tenir obert, ara tancat”. No ho entenc, no sé què punyetes pot passar, a mi em costa molt entendre-lo.

¿I personalment com ho duu?

Afront aquesta etapa molt malament. Intent sobreviure a aquesta història veient els quatre amics, prendre café junts i xerrant una estona. També aprofit per llegir, veig molt poc la televisió, llevat de qualque pel·lícula, perquè les televisions son patètiques, no m’interessen gens ni mica. He deixat d’escriure i, per cert, la meva biblioteca, de més de 25 mil exemplars, l’he donada al poble de Sóller, i ara estem esperant el moment que puguen durse-la.

¿Continua escrivint?

M’he retirat completament. Particip a la Setmana de les Lletres de Marratxí i a la Fira del llibre de Palma i a alguns actes, però em vaig retirar del periodisme i ja no escric enlloc, estic totalment retirat.

¿Com veu l’estat del periodisme?

Ja no visc íntimament el món del periodisme, però em dóna l’efecte que els periodistes no tenen més remei que seguir les ordres i fer el que els hi diuen. Crec que el periodisme ha fet una baixada bastant considerable, però a meam si d’aquesta sortim i tornam a recuperar la situació anterior. El periodista només té dues opcions: o és una persona crítica amb la societat en què viu o és una persona que està afegida a aquesta societat i l’únic que fa és afavorir el gran capital. No hi ha més alternativa que aquestes dues. I jo esper que quan sortim de la pandèmia el periodisme pugui tornar a ser crític i pugui manifestar les seves pròpies opinions i la seva pròpia lluita.

¿Per què va abandonar la carrera de Medicina?

Em varen fer metge perquè el meu padrí era metge i vaig fer medicina a Barcelona, vaig estudiar cinc anys de medicina general, però per donar-te el títol havies de fer dos anys més d’especialitat. Al acabar els cinc anys vaig pensar, els metges son uns fracassats perquè si curen un malalt sempre s’acaba morint més prest o més tard. En canvi si t’inventes personatges aquests personatges no se’n moren mai, així que vaig deixar la carrera i vaig recórrer Europa durant dos anys.

¿Quants de germans éreu?

Tenc una germana i un germà, Pedro Serra, que no era germà, que mai em vaig entendre amb ell ni d’al·lot, ni de gran ni de res, malgrat que ell va comprar el diari on jo feia feina i no em va quedar més remei que fer feina amb ell. L’únic que li importava eren els doblers, i a mi els doblers no m’han importat mai. Un empresari capaç de fotre a qui sigui amb tal de fer doblers. En canvi si m’entenia a la perfecció amb la seva dona Margalida, que va morir fa poc.

¿Com el va influir el seu pare en la seva dedicació a la literatura?

Em va inspirar molt el seu comportament. A les cinc o a les sis del matí, mon pare ja tenia el llum del despatx encès, jo anava i el mirava i el veia fent feina. Era una persona molt tímida, ho havia passat molt malament perquè el meu padrí era metge i la meva mare era portorriqueña i el meu padrí no ho podia soportar i el va treure de ca seva. Mon pare se’n va anar a Misiones, a Argentina, gairebé dos anys per fer doblers. Va tornar amb un bagul ple de llibres d’autors russos: Gorki, Tolstoi, Dostoievski… i sense un duro. I va decidir posar-se a fer feina a l’ajuntament, se’n va casar i després va treballar al Banc Hispano, i se’n va morir fent feina al banc.

Vosté va néixer a Sóller però fa vint anys es va instal·lar a Marratxí, que s’ha convertit en el seu municipi d’adopció.

La part de Sa Cabaneta, Pòrtol i Es Figueral són llocs que sempre m’han interessat molt. Passant per Sa Cabaneta amb la meva parella van veure una casa que ens va agradar i la van comprar ara fa més de vint anys. A Sa Cabaneta em trob com si fos a ca meva, els meus grans amics son d’aquí i tenc una magnífiques relacions.

¿Com veu la societat actual en comparació a altres etapes?

Ara la societat s’estima més estar tranquil·la malgrat estar fotuda. Hem creat una societat que no sé com podrà resorgir perquè li agrada que s’ho donin tot fet.

¿Què farien Màrius o el seu alter ego, el periodista Miquel Àngel Colomar, si aterrassin a aquesta societat?

¡Se’n tornarien ràpidament cap a la inexistència!

¿Quina ha estat la seva millor època?

Jo crec que va ser quan ho vaig deixar tot i vaig voltar per tot Europa, passant fronteres clandestinament durant dos anys i on vaig conèixer gent excepcional.