Aina Bauzà (Es Pont d’Inca, 1994) ha fet de la mar la seva vida professional i personal. El que va començar com una petita aventura a vela lleugera per l’illa de Mallorca s’ha convertit en la seva passió i professió. Ara, ha establert el nou rècord transatlàntic de navegació en solitari amb un monobuc de vela fent la travessia entre Cadis i les Bahames en 30 dies, 22 hores i 34 minuts.
Què et va inspirar a emprendre aquest desafiament transatlàntic en solitari?
La meva il·lusió era fer l’Atlàntic en solitari i vàrem trobar aquest rècord i va ser l’excusa perfecta per fer el que jo volia… i així ho he fet.
Quan va començar aquest projecte?
Fins abans de la pandèmia jo navegava amb vela lleugera i feia unes regates en les quals cada dia dormia a casa meva. Després de la COVID em varen convidar a fer una més llarga i va ser un descobriment. L’any següent, ja vaig començar el meu projecte amb l’objectiu d’aconseguir el meu propi vaixell, que això va ser un fet l’any 2022. Aquests darrers dos anys l’he estat preparant fent regates.
Volies fer la travessia en 21 dies, al final varen ser 31 per les condicions meteorològiques. Com va ser la preparació física i mental per complir el repte?
Cal dir que les condicions han estat massa bones, així no es trencaven peces del vaixell, (riu). Al final, la preparació física era entrenar molt però la mental… El projecte et prepara per això i una vegada surts a la mar no hi ha por, és el regal.
Quin equip i recursos et van ser indispensables durant la travessia?
Doncs tot l’equip que hi ha montat a l’embarcació, sobretot la connexió satelital per poder connectar-me amb terra, poder veure la meteorologia, ja que tenia un meteoròleg a terra que m’ajudava i em recomanava per on anar. El timó automàtic també és molt important, per a quan jo dorm.
Quins van ser els majors desafiaments que vas haver d’afrontar durant la travessia?
Al final passa de tot, són 31 dies de la teva vida que vius en unes condicions completament diferents de les que estàs acostumat. El vaixell està buit a dins, no té cabina, banyo… L’aigua la tens en garrafes per cuinar i el menjar ja el tens mig preparat. I llit tampoc n’hi ha eh, utilitzes les veles. A partir dels 20 dies el meu cos començava a estar cansat, a més, durant els primers 16 dies no em vaig creuar amb ningú.
Com va ser la teva relació amb el mar durant aquest viatge? I l’experiència que més et va impressionar?
Molt bé la veritat, una vegada que surts les preocupacions són mínimes, només m’havia de preocupar de sobreviure i que el vaixell corri. Vaig veure molt de dofins, tortugues i balenes, de fet, vaig trobar una balena de la mida del meu vaixell, i era una cosa que sempre havia tingut en el cap i pensava em faria molta il·lusió, però quan la vaig veure allà, tan a prop i tan gran, em vaig cagar de por, sincerament. Però l’Atlàntic és molt dòcil, sempre hi ha vents agradables.
La mar et va tractar bé, però et vares trobar molta contaminació durant la travessia?
Segurament és el que més em va sorprendre. Trobava coses que no tenia cap sentit que estiguessin enmig de l’Atlàntic. Peces, plàstics… Elements que havien surat milers de quilòmetres per estar allà, és molt trist.
Tens algun ritual o rutina que t’ajudés a mantenir-te centrada i motivada?
La veritat és que la vida fent aquest tipus de coses és una mica salvatge. No tens un horari, quan vas a dormir poses l’alarma cada trenta minuts. Pot venir una tempesta a les 04:30 del matí. Per això no pots tenir una rutina com a tal, has d’anar dia a dia.
Com a primera persona a completar aquesta travessia en solitari, ¿quin missatge esperes enviar a altres dones i joves?
Així és, soc la primera persona que ho fa. He de dir que a Espanya hi ha molt poques dones que practiquin aquesta modalitat, les dones en general no s’atreveixen a partir amb un vaixell en solitari, no perquè no estiguin preparades, sinó perquè pens que a les dones, moltes vegades, ens costa molt creure amb nosaltres mateixes. Jo el missatge que envii és que hi creguin més, és una feina educacional i que hem d’anar canviant amb el temps.
Com et vas sentir en establir un nou rècord transatlàntic a vela?
És una sensació molt guai. El rècord era arribar a Les Bahames que és la ruta establerta, ja que és on va arribar en Colón. A més, va ser molt emocionant perquè els meus pares em varen venir a recollir, era súper difícil perquè no se sabia amb exactitud quin dia arribaria, i anar fins aquella illa és molt complicat d’arribar. Vàrem estar uns dies per allà de relax.
Hi va haver moments en què vas pensar a rendir-te? Com els vas superar?
Sí… de fet va ser quan passava per Canàries, jo he estat molt de temps allà i veia la terra, ho reconeixia tot i vaig pensar: bua, ara em queden molts de dies, en quin trui m’he ficat? Va ser en el moment en què vaig tenir més vertigen, però després tot va anar rodat. El fet de no estar totalment desconnectada, poder fer videotrucades ajudava molt.
Quins aprenentatges clau vas obtenir d’aquesta experiència?
M’ha fet reflexionar molt sobre la vida: què fer i què no. Aprens molt, cada detall és una nova aventura i conèixer a moltes persones.
Quins consells donaries a algú que vulgui seguir els teus passos i aventurar-se en la navegació en solitari?
Que ho provin, jo tenc record quan l’Aina del passat deia: jo mai navegaré en solitari. I quan ho proves veus realment les teves capacitats i experimentes aventures tot sol.
Després de veure tant de món, com és per a tu tornar a Marratxí?
Per jo és tornar a casa, m’he criat i tota la meva vida és aquí. Així doncs, tornar a Marratxí sempre és un lloc segur on hi ha la família. També són uns dies de descans, d’estar a gust amb els teus.
Tens planejat algun altre desafiament o travessia en el futur?
Vull navegar en breu, aquest estiu faré dues regates més, estic esperant que arribi la meva vela perquè ara està en un vaixell de càrrega i l’he de tornar a preparar perquè d’aquí a dos mesos estigui llest. I res, ara tocar cercar més patrocinadors per arribar a tenir un vaixell més gros i complir més reptes.
CARA A CARA
Com és el teu dia a dia? Normalment, faig unes 12 hores de feina cada dia, a les set del matí ja estic desperta i no atur fins al vespre.
El millor moment? Jo crec que és quan vaig a dormir, és com: ja s’ha acabat.
Un personatge a qui admiris. Em venen al cap un parell de regatistes, però no sé quin elegir… Et diria Elle Macarthur.
Un llibre. Petrel, de Julio Villar, és de navegació, evidentment.
Una pel·lícula. Et diré la darrera que he vist que va estar molt bé: Nyad. És una història de superació.
