Xavier Lock (Palma, 2001) és conegut per ser Curro a La Promesa, una de les sèries més vistes d’Espanya. Tot i això, quan torna a Es Pla de na Tesa és simplement net del seu padrí i un al·lot que ha gaudit de les revetles a la plaça de Sant Llatzèr, ha crescut corrent pels carrers del poble i ha estat un més a Can Gaspar durant molts horabaixes. Ara, amb 25 anys, interpreta un personatge transcendental que s’ha guanyat l’estima de tota l’audiència.
Passes tot el temps que pots a Marratxí?
Sempre estic per aquí, hi ha molta gent que em veu pel carrer i em pregunta «però que fas aquí?». Jo som d’aquí, però a la gent no li quadra.
Ara vius entre Madrid i Sa Vinya, com és la tornada a casa?
Sempre que surts fora intentes que aquell lloc se converteixi en ca teva, però a Madrid és molt difícil. Quan torn a Es Pla tenc els meus amics, tota la gent que me coneix per part del meu padrí, professors, entrenador de bàsquet… Ara fan les típiques preguntes de «com va la feina?» i jo dic «va bé, va bé», em diuen que he de tornar a Can Gaspar i quan parl amb gent major me recorden al meu padrí. Això a Madrid és un poc més difícil. Aquí és més personal.
T’has criat a Es Pla i et sents pladenateser.
Sí. He fet tota la meva vida en Es Pla de na Tesa, però la casa familiar estava al carrer de Sa Vinya, allà viu el meu pare. De petit anava al CEIP Gabriel Janer Manila, i quan acabava l’escola anava a ca del meu padrí, que quedava just davant. La meva vida ha estat en Es Pla, per això dic que som d’Es Pla.
Quins recuerdos més especials tens aquí?
En tenc bastants. Record els berenars amb el meu padrí i els seus amics a Can Gaspar. Jo jugava a futbol a Es Pla de na Tesa i sempre que estava amb els amics i acabàvem d’entrenar anàvem a les seves cases a menjar amb les seves padrines. A Es Pla de na Tesa he viscut les revetles, m’he enamorat, m’he desenamorat… he fet una vida aquí.
Trobes a faltar tenir la sensació de comunitat, de fer poble?
La veritat és que sí. Hi ha una part de tranquil·litat, que la gent et conegui personalment, i no per la teva feina. Entro a Can Gaspar i deix de ser Curro, deix de ser Xavi, som el net de Toni Urrea, el músic… i quin plaer!
Descobrires molt jovenet que volies ser actor. Com s’ho va prendre la teva família?
No va ser un descobriment com a tal. Jo estava a l’institut i no era gaire bon estudiant perquè no trobava res que m’agradés. A més, tenia una germana que era un 10, treia matrícules d’honor i era més petita que jo, aleshores jo era l’assenyalat.
Hi havia una professora de català que tenia una amiga que era escriptora i va dir que ella volia fer-li un regal fent un curtmetratge del seu llibre. Com jo no feia res mai, me van dir «tu faràs això, això, i això».
Al començament vaig dir «ostres…». Però a mesura que ho feia, em va començar a agradar i ho van projectar al teatre, va venir la senyora, l’hi va encantar i al meu pare li van dir «potser pot tirar per aquí».
Totes les històries –d’intèrprets– que conec han estat «els meus pares, quan els vaig dir que volia estudiar interpretació va anar fatal» i en el meu cas, mon pare va ser que me va dir «mira, provaràs això i aniràs a Madrid. Un any, ho proves i a veure com va». La meva idea era quedar-me a Mallorca i provar aquí, però ell em va dir «si ho fas, ho fas bé». Perquè el meu pare des de petit sempre m’ha dit que m’he d’esforçar, que les coses s’han de fer bé… ell és psicòleg de l’esport.
A més, el meu padrí era músic i va viure una vida de bohèmia i sempre em deia «tira, tira. Que tu vals. No te preocupis. Si hi ha qualque problema, jo estaré aquí». Al final me va fer l’última empenta i això s’agraeix.
A Madrid me vaig mentalitzar que m’havia d’esforçar i a mesura que anava fent-ho em vaig adonar que m’encantava.
Sempre he tengut molts problemes amb seguir les normes i la primera cosa que me van dir en el teatre va ser «aquí no hi ha normes, aquí pots volar, pots fer el que vulguis», i vaig dir «això m’agrada».
Abans d’entrar a La Promesa feres més de 80 càstings
Crec que varen ser més, n’he fet un munt, i he fet de tot. Sempre em deien «no, no, no, no», el «no» sempre estarà i és la primera barrera que fa que la gent que hi és per ser-hi desaparegui. Sempre he pensat que potser estic davant el càsting que me diran «sí».
Entrares a La Promesa volent interpretar a un altre personatge i al final et quedares amb Curro…
Sempre acostuma a ser així. Estava a Mallorca i no me varen donar gaire informació del càsting, però vaig anar-hi igualment. Havia de fer de «galán» i vaig presentar un Mario Casas, i me varen dir que la cosa no anava per aquí, que havia de ser una mica més amable, no tan canalla. Ho vaig fer com m’ho varen demanar i els va agradar. Però vaig marxar i vaig cridar a ma germana i li vaig dir-li «l’he pifiat». Abans d’agafar l’avió de tornada, aquell mateix dia, me varen demanar si podia tornar a fer el càsting amb una actriu protagonista.
Vaig anar i, jo que quasi sempre la pifii, me vaig trobar l’Ana, que interpreta Jana, però en aquell moment no ho sabia. Ella estava ordenant uns llibres (d’attrezzo) i vaig pensar «deu ser l’ajudant de direcció…». Llavors, me va dir «passem al text?», i vaig dir «no, no tranquil·la, estic bé, esperaré que vinguin». I just varen entrar Eva i Yolanda -de direcció- i varen dir «comencem a fer el càsting». La vaig veure interpretar i vaig dir «no m’ho puc creure». Però al final, el millor d’aquest càsting de química és que va ser meravellós. Amb l’Ana, des d’aquell moment sempre hi ha hagut connexió. Me varen cridar i me varen dir «te’ns quedes petit pel paper, però dona’ns dues setmanes…». I me varen cridar per a Curro, i quan ho vaig veure… vaig dir «Això està xulol. Aquest personatge caurà malament, però m’agrada».
El més graciós és que quan vaig començar La Promesa només me varen enviar tres separates: la meva arribada, una discussió amb Jana i ja me n’anava. I jo li vaig contar a mon pare, «és un capitular, estic tres escenes i marx». Però després, en parar amb l’equip me varen dir «no, tu ets tal, tal i tal -Curro de la Mata, Marcos i després el Conde de Linaja-» i vaig dir «ostres, això va per llarg». I ja han passat quatre anys!
El personatge té molts reptes interpretatius. Creus que La Promesa ha estat una escola d’ interpretació?
Totalment. He tengut l’oportunitat de fer aquest personatge en un munt de facetes. Quan va entrar era com un animal ferit que feia mal a tothom i, depenent de la persona amb qui estava, interpretava un paper o un altre. Amb Cruz, la marquesa, intentava agradar-li i ser superamable; amb Jana, en canvi, era: «Ets una criada, no sé què fas xerrant amb jo».
A mesura que avançava la història, he pogut fer el canvi de ser un inútil i un imbècil a convertir-me en una persona amable, que sempre està pendent dels altres. El marquès intenta que tot el món se senti a gust i còmode a casa, és molt noble.
He tengut molts reptes, com quan va morir la meva germana i se m’anava el cap. Estava boig, vaig arribar a posar a El Capitán, el meu pare, en una sala a punta de pistola per matar-lo. Són reptes que he tengut la sort de poder afrontar gràcies a La Promesa, me sent molt afortunat d’haver pogut fer quelcom així.
Quin va ser el record més impactant?
L’equip d’art va recrear una guerra en un camp de Segòvia. Varen construir unes trinxeres de 20 metres de llarg i varen contractar 150 persones per rodar una escena que va ser una barbaritat.
I allà hi era jo: milers de persones corrents, les bombes, l’equip de maquillatge retocant-nos constantment per culpa de la calor, rodant amb presses perquè marxava el sol… Va ser una experiència única.
Me’n record d’estar gravant allò i pensar: «Què estem fent?». Crec que vàrem guanyar el Premi Emmy, més enllà del recorregut de la sèrie, per com vàrem fer l’escena de la guerra. Una sèrie és com un màster, per això estic superagraït.
Qué destacaries de la sèrie?
És increïble com de ràpid que funciona tot. La gent que ha vingut al plató, per exemple, la meva padrina o els amics, me deien: «Però com és possible que graveu això?». Perquè, per exemple, en una escena grupal on som vuit personatges asseguts, han de gravar un pla de cadascun sense creuar-se. A més, s’ha d’ajustar el llum, cuidar el ràcord -si hem menjat i tornam a l’inici de l’escena, has de tornar a col·locar el plat exactament en el mateix lloc-… Jo ja estic acostumat, però quan ho veus des de fora penses que és increïble com es pot arribar a fer i en tan poc temps. Som una família i ens ajudam entre tots.
El Xavi que va començar fa quatre anys no s’hagués imaginat viure tantes experiències.
Per res, a més, mai m’hauria imaginat que anés a estar tant de temps en una sèrie. Pensava que treballar un temps encadenant una i una altra, que em sortirien coses de teatre… començar per aquí i buscar-me la vida, perquè treballar com a actor és bastant complicat.
I la veritat, tot el que he fet, amb tots els papers que ha tengut Curro, perquè ha estat com interpretar diferents personatges, mai m’ho hagués pogut imaginar, ha estat una sort.
Tens por d’encasellar-te o t’agradaria que et recordassin com a Curro?
Sí i no. M’agradaria que la gent tingués la capacitat de poder veure’m en altres papers i que no diguin, «aquest és Curro». Per altra banda, m’encantaria que la gent en veurem se’n recordés de Curro perquè és un personatge al qual tenc molta estima i dir -amb orgull- «sí, som jo».
Has comentat que el ritme de gravació de La Promesa és molt exigent, deu capítols a la setmana… Teniu temps per desconnectar i poder agafar-ho amb més força temporada rere temporada?
He notat la diferència de quan vaig entrar a la sèrie, que era un personatge secundari, a un personatge protagonista. Quan tens tanta quantitat de feina és complicat desconnectar. Hi ha moltes escenes que són banals, com una grupal en el que no has de xerrar, però quasi tota la història gira al teu voltant. Aleshores has de saber gestionar molt bé quan surts de la feina, dir «ja no toc res fins abans d’anar a dormir», que llavors ja m’hi torn a posar, si no és molt complicat.
A mi m’ha passat que hi ha hagut vegades que he dit «petaré». Sobretot després de la mort de la Jana, que va ser un moment en el qual jo passava a tenir un paper més protagonista, estava molt centrat a intentar fer-ho bé, en quallar, que agradés a la gent, que no se desconnectés de la sèrie. Cada pic que sortia del plató era agafar l’iPad i dir «vinga, som-hi, vaig a estudiar, vinga, aquí que hi puc trobar, aquí ja estic llest, vinga». I acabes destrossat. Fins i tot, els caps de setmana era moment de desconnectar i havia pics que no podia ni dormir.
Què t’ajuda en aquests moments?
A jo la rutina m’ordena, em concentra i això me fa tenir més clar quan puc tenir moments lliures. Després de deixar el futbol, quan vaig anar a Madrid, vaig trobar el gimnàs i és una rutina per desconnectar.
Quines perspectives tens de cara a aquest pròxim any?
Seguiré a La Promesa, però sempre hi ha les ganes de voler provar coses noves, de fer nous personatges, nous reptes… sempre estam oberts a tot.
Aquests darrers anys he intentat compaginar La Promesa amb el teatre, cursos, m’ha ajudat molt a sortir de la mateixa rutina, a aprendre, a sortir de la capsa… en aquestes estic.
A què et refereixes quan dius que cerques alguna cosa nova?
A qualque cosa que sigui totalment diferent de Curro, sigui dins del mateix format, en el teatre, o el cine, o, fins i tot, en una sèrie. Perquè La Promesa, com és una sèrie diària, gravam superràpid, il·luminam en 40 minuts, hem de fer l’escena en, potser, 20 o 10 minuts.
Després, quan trobes altres sèries per a plataformes, en aquestes potser en un dia fan dues escenes on tenen 5, 6 o 7 plans, que tu te pots estendre, pots fer més coses. I també m’agradaria provar això, veure que me puc trobar.
Per altra banda, la part bona del teatre és que te permet poder fer un senyor de 82 anys, una al·lota o de sobte un senyor que és d’Andalusia. No se dona tanta importància a l’estètica com en el cine, no diuen «aquesta persona no pot fer això», i tens cinc mesos d’assaigs per buscar un personatge. És joc pur, arrisca’t, llença’t. I això és increïble.
Per dedicar-se al món de la interpretació, és obligatori anar-se’n a la Península?
Me pos a mirar i no hi ha gaire varietat d’escoles o fins i tot de representants… sempre me preguntaven si, sent de Mallorca, tenia residència a Madrid o a Barcelona, perquè si ets de Mallorca i no tens la possibilitat d’anar a la península estàs mort. I precisament jo crec que aquí a Mallorca se poden fer mil coses: tens paisatge, història…
Fixa’t en Galícia o en el País Basc: tenen les seves llegendes i expliquen les seves històries, però nosaltres també les tenim. Podem parlar de la vida en els pobles, d’una persona que se veu obligada a aquedar-se a l’illa per continuar amb el negoci familiar, del problema que tenim amb turisme o fins i tot del que va succeir aquí durant la Guerra Civil. Hi ha milers d’històries que se poden contar.
Quins plans de futur tens?
L’any que ve començaré un màster de guió perquè m’agradaria poder contar històries de Mallorca. Hi ha talent; el que passa és que no hi ha prou gent que digui: «Apostem per això» i jo hi vull contribuir.
