Javier García Navarro (Llucmajor, 1991) és mestre, pare de dos infants i veí de Marratxí. Apassionat per l’educació i el desenvolupament emocional durant la infància, compagina la seva tasca docent amb la lectura, l’esport i la vida familiar. Amb Compartir no és fàcil debuta en la literatura infantil amb un conte que neix de la seva experiència com a mestre i com a pare i que convida infants, famílies i educadors a reflexionar sobre l’empatia, la convivència i la importància de comprendre les emocions abans de jutjar les conductes.
Ets veí de Marratxí. T’agradaria que Compartir no és fàcil arribàs als centres educatius, les biblioteques i les famílies de Marratxí?
Per a mi seria molt especial. Marratxí és el lloc on visc, on la meva família ha crescut i on aquest projecte ha anat prenent forma a poc a poc. Em faria moltíssima il·lusió que el llibre pogués formar part de les biblioteques del municipi, arribar als centres educatius i servir com una eina per treballar els valors amb els infants. Seria una manera molt bonica d’aportar alguna cosa a la comunitat on visc.
En quin moment vas sentir que hi havia una història que necessitaves contar i que va acabar convertint-se en Compartir no és fàcil?
No hi va haver un únic moment. Va ser la suma de moltes petites situacions, tant a casa com a l’aula. Veia que, quan sorgia un conflicte per compartir, les persones adultes tendíem a centrar-nos a resoldre el problema ràpidament: «Deixa-l’hi», «Ara li toca a ell», «S’ha de compartir». Però poques vegades ens aturàvem a demanar què estava sentint aquell infant. Va ser aleshores quan vaig comprendre que darrere una conducta sempre hi ha una emoció, i vaig sentir que aquesta era una història que mereixia ser contada.
El títol afirma una cosa que tots sabem, però que poques vegades reconeixem: compartir no sempre és fàcil. Què et va dur a abordar precisament aquest tema?
Perquè crec que normalitzar aquesta dificultat és el primer pas per superar-la. A vegades exigim als infants una cosa que fins i tot a les persones adultes ens costa. També ens costa cedir, esperar o renunciar a alguna cosa que apreciam. Volia escriure un conte que no jutjàs els infants per sentir aquesta dificultat, sinó que els ajudàs a comprendre-la i a créixer a partir d’ella.
La protagonista, n’Alma, descobreix que les persones adultes de vegades transmeten missatges contradictoris. Fins a quin punt els infants aprenen més del que feim que del que els deim?
Crec que aprenen molt més del nostre exemple que dels nostres discursos. Ens observen constantment. Si els demanam que comparteixin, però nosaltres no som generosos amb el nostre temps, amb les nostres coses o amb la nostra manera de relacionar-nos, el missatge perd força. Educar també significa revisar-nos a nosaltres mateixos.
Creus que l’educació emocional continua essent una assignatura pendent a l’escola i a les famílies?
Hem avançat molt en els darrers anys, però encara queda camí per recórrer. Cada vegada som més conscients de la importància de parlar de les emocions, de posar-los nom, però sovint continuam dedicant més temps a ensenyar continguts que a ensenyar a conviure. I, tanmateix, saber reconèixer una emoció, expressar un enuig o posar-se en el lloc de l’altre són aprenentatges que acompanyaran els infants durant tota la vida.
Quines converses t’agradaria que sorgissin entre pares, mares i fills després de llegir-lo?
M’agradaria que els infants poguessin dir amb naturalitat: «A mi també em costa compartir, a vegades», i que les persones adultes els responguessin sense jutjar-los. També m’agradaria que les famílies parlassin de com se senten quan qualcú no comparteix amb elles, de quan els ha costat ser generoses o de per què algunes coses tenen un valor especial per a nosaltres. Quan un conte aconsegueix que una família conversi, ja ha fet bona part de la seva feina.
Com a docent, quines situacions reals de la teva experiència a l’aula et varen inspirar per construir aquesta història?
Moltes de les escenes neixen de situacions que qualsevol docent reconeix de seguida: discussions per un material, per un joc o per voler ser el primer. Però també em varen inspirar aquells moments en què un infant, després de sentir-se escoltat, decideix compartir per iniciativa pròpia. Aquests petits gestos són els que em recorden cada dia que educar no consisteix a imposar, sinó a acompanyar i validar.
Vivim en una societat que fomenta molt la competitivitat i el consum. És avui més difícil ensenyar a compartir que fa uns anys?
Crec que el context no sempre ajuda. Vivim envoltats de missatges que ens conviden a tenir més, a comparar-nos i a pensar primer en nosaltres mateixos. Precisament per això és tan important que la família i l’escola siguin espais on els infants descobreixin el valor de col·laborar, de tenir cura dels altres i de gaudir també d’allò que es comparteix.
Les il·lustracions de na Cris Seto aporten una gran càrrega expressiva al relat. Com va ser el procés de col·laboració i quina importància tenen les imatges en un conte d’aquestes característiques?
Ha estat un autèntic privilegi comptar amb na Cris Seto. Des del principi va entendre que les il·lustracions no s’havien de limitar a acompanyar el text, sinó que havien de transmetre emocions per si mateixes. En un conte infantil, la imatge també explica la història. Hi ha mirades, gestos i petits detalls que ajuden el lector a comprendre què senten els personatges fins i tot abans de llegir una sola paraula.
El llibre està pensat tant per a les famílies com per als centres educatius. Com t’agradaria que s’utilitzàs a les aules?
M’agradaria que fos l’inici d’una conversa. Que després de la lectura l’alumnat pogués debatre, compartir experiències, representar escenes o cercar plegats solucions als conflictes quotidians. El conte no pretén oferir una resposta única, sinó convidar a pensar. Si surten de l’aula fent-se preguntes i escoltant millor els altres, l’objectiu estarà complert.
Publicar un primer llibre sempre suposa una passa important. Què has après d’aquesta experiència com a escriptor?
He après que escriure és només una part del camí. Després ve el procés de revisar, escoltar opinions, acceptar canvis i confiar en la feina d’altres persones. També he descobert la gran il·lusió que fa veure com una idea que va néixer fa un any acaba arribant a les mans de les famílies.
Després de Compartir no és fàcil, ja tens nous projectes literaris en marxa? Continuaràs explorant l’univers de la literatura infantil?
La veritat és que no. Acab de completar tot el camí que ha suposat escriure, revisar, il·lustrar, editar i publicar Compartir no és fàcil, i encara estic gaudint d’aquest procés. Ha estat una experiència molt intensa i molt bonica i, de moment, no tenc cap història nova en ment.
Ara la meva il·lusió és que aquest conte arribi al major nombre possible de famílies, centres educatius i infants. Més endavant, qui sap. Si qualque dia torna a sorgir una història que senti que mereix ser contada, estaré encantat de tornar-la a escriure. Però, ara per ara, vull assaborir aquest moment.
