Álvaro Vigara (veu i teclats), Bernat Amengual (bateria), Pablo Debaecker (guitarra) i Camilo Salom (baix) formen Komodo García, una banda d’indie pop de Marratxí que ha convertit l’amistat, la ironia i una certa nostàlgia generacional en matèria musical. Amb referències que van de Parcels a Rufus T. Firefly, el grup ha construït un so lluminós i reconeixible. Després de publicar Antes de las seis i Septiembre, ha fet una passa endavant amb la seva recent actuació al Mallorca Live Festival.
Què suposa per a vosaltres formar part del cartell del Mallorca Live Festival?
És una d’aquelles coses que, quan passen, no te les acabes de creure del tot. El Mallorca Live és un festival que hem seguit moltes vegades com a públic i, de cop, estar a l’altra banda té qualque cosa molt especial. Per a nosaltres no ha estat un concert més, sinó una validació de tot el camí que recorrem des del 2022. Fer-ho a ca nostra, davant gent que ens coneix, no té preu.
Si mirau enrere, des dels primers assajos a Marratxí fins avui, què significa arribar a un escenari com aquest?
El que té d’especial Komodo García no comença només amb els primers assajos. Ve de molt abans. Érem els friquis de classe que escoltaven música rara, vestien de manera peculiar i tenien un humor bastant particular. La música ja ens feia sentir part d’alguna cosa. Des de llavors hi ha hagut projectes, intents i etapes. Arribar ara al Mallorca Live ens agafa amb més maduresa musical i amb moltíssimes ganes.
Com va sorgir la banda?
Pablo i Berny ja es coneixien des d’educació infantil. Després varen venir la primària, la secundària, el batxillerat, els primers amors i desamors, les primeres festes, feines, èxits i batzegades. Cadascú tenia una vida musical paral·lela: Pablo és professor de música, Álvaro va passar catorze anys al conservatori i Berny és tècnic de so. No sabem per què no se’ns va acudir abans. Potser cadascú anava pel seu compte i, en un moment de desencís compartit, va aparèixer Komodo García.
El nom del grup és singular. Per què Komodo García?
Ens feia il·lusió que sonàs com el nom d’una persona. Volíem una cosa antiga, castissa, però amb un punt aleatori. García és un llinatge comú per a alguns de nosaltres i també un dels més freqüents d’Espanya. Hi havia de ser. A més, estàvem enganxats a un vídeo d’un nin que deia que estimava els dragons de Komodo. Ens el sabíem de memòria. Algú va dir «Komodo García» i es va fer un silenci. I així va quedar.
Quin paper ha tingut Marratxí en la vostra història?
Tots hi hem viscut, crescut i estudiat. Tenim records inesborrables de La Salle des Pont d’Inca, i això ens genera una nostàlgia molt forta. Aquesta nostàlgia apareix en cançons en què enyoram aquella època i miram al nostre voltant amb la sensació que ara tot és més difícil. Tot, no només la música.
No vàrem ser uns al·lots especialment de carrer. Érem més de xerrar per xat de veu mentre jugàvem cadascú a ca seva. També recordam els horabaixes a can Berny, l’únic que tenia piscina. Allà hi apareixien guitarres, bateria i fils musicals molt de nínxol. Recordem especialment la febre que ens va agafar amb Alt-J, fa uns tretze o catorze anys. Són moments que ja no tornaran, però que continuen tenint molt de valor.
Molts de músics joves parlen de les dificultats per trobar espais on assajar i créixer. Com ha estat la vostra experiència?
Trobar un lloc per assajar sempre és difícil, encara més si no tens una certa solvència econòmica. Queden els garatges o qualque caseta on no molestis gaire. Sabem que ara hi ha locals a Marratxí a preus assequibles gestionats per Espai Jove, i això és fantàstic i necessari per generar teixit cultural. Quan nosaltres començàrem, no existia.
Nosaltres vàrem començar prop de Son Ametler, en una caseta millorable que ens deixaven a canvi de pintar-la. Després va quedar lliure un local a Es Gremi i, compartint despeses amb altres bandes, el vàrem poder pagar. Encara hi som: és un ecosistema especial, tot i que implica una despesa fixa important.
La vostra música combina influències diverses. Quins artistes han estat importants?
La llista canvia segons el que escoltem en cada moment, però diríem Parcels, Rufus T. Firefly, Vera Fauna, The 1975, Jungle o Bandalos Chinos. Ens atreuen els projectes amb una identitat molt marcada, quan es nota naturalitat. Llavors ens capbussem en el que fan per observar-ne l’evolució i amarar-nos-en.
On us agradaria que fos Komodo García d’aquí a cinc anys?
Ens agradaria omplir sales per tot el territori espanyol, poder dedicar-nos en cos i ànima al projecte i continuar gaudint, com a mínim tant com ara, quan pujam a un escenari. Hem fet feina aquests anys perquè Komodo García sigui una tanqueta que avança de manera segura. Volem publicar discos que importin de veres, que la gent els escolti i senti que hi ha alguna cosa especial.
