«Les illes són laboratoris únics, però estan molt amenaçades»
Anna Traveset (la Seu d’Urgell), investigadora de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA-CSIC), fa trenta anys que estudia com es relacionen les espècies a les illes —com es pol·linitzen, com es dispersen les llavors, què passa quan arriba un depredador nou— i les seves troballes han travessat la Mediterrània fins a arribar a Galápagos, Seychelles o l’Àrtic. Recentment la veïna marratxinera ha rebut de mans del Rei el Premi Nacional d’Investigació, el guardó científic més important d’Espanya, en la modalitat Alejandro Malaspina de Ciències i Tecnologies dels Recursos Naturals.
Heu rebut el Premi Nacional d’Investigació. Com ho has viscut?
Amb una emoció molt gran, però també amb la síndrome de la impostora. Conec molts de col·legues que admir moltíssim i que no reben premis. Fa molt de temps que faig feina i he fet molta feina, però som conscient que hi ha molta de gent que també hi posa un esforç enorme i no rep reconeixement. Diria que representa collir els fruits després de molts d’anys sembrant llavors.
Què té d’especial estudiar ecologia des d’una illa?
Quan vaig arribar a Mallorca, ara ja fa una trentena d’anys, em vaig convertir en ecòloga d’illes uns ecosistemes d’allò més interessants. Em va parèixer fascinant perquè aquí passen coses úniques. A Cabrera vaig descobrir que les sargantanes pol·linitzen flors: mengen nèctar i pol·len i, mentre ho fan, transfereixen el pol·len d’una flor a una altra. Això en un continent gairebé no passa. A les illes, les espècies fa milers o milions d’anys que estan aïllades i han evolucionat de maneres que ens sorprenen constantment.
En quina situació es troba l’arxipèlag balear des del punt de vista ecològic?
Molt alterat, com és pot esperar d’un arxipèlag amb una pressió humana tan alta. Les illes habitades sempre són les més alterades, i ho veim a tots els arxipèlags del món on feim feina. Ens queden els illots com a refugi, com a santuaris de biodiversitat. Però fins i tot això està canviant. Per exemple, la serp de ferradura, que va arribar a Eivissa a través d’oliveres ornamentals importades sense la quarantena adequada, està duent a l’extinció la sargantana pitiüsa. I ara resulta que, com que l’aigua de la mar puja de temperatura, aquestes serps poden nedar i arriben als illots. Allà on les sargantanes encara es refugiaven, ja no hi estan segures.
Quines altres espècies invasores són una amenaça greu a les Balears?
Les rates, que destrueixen nius d’aus marines. Els moixos. Una superpoblació de cabres salvatges que cada vegada està més estesa. Tenim coatís reproduint-se a la Tramuntana. El becut vermell i la Paysandisia, que és una papallona invasora que està acabant amb el garballó, l’única palmera autòctona europea. La clau sempre és la mateixa: si actues a temps, pots aturar la invasió. Quan ja s’ha escampat, ja no la pots erradicar. La prevenció val molt més que qualsevol intervenció posterior, per cara que sigui.
Parlau d’una sisena extinció massiva. Ho estau constatant en la vostra feina?
Sí, i jo en dic una extinció silenciosa. Perquè no són només extincions d’espècies —que és quan una espècie desapareix del planeta—, sinó extincions locals de poblacions. Aquí, a s’Albufera, des del 2008 estudiàvem comunitats de pol·linitzadors en una zona que volien convertir en camp de golf. Quan varen alterar la meitat del terreny, vàrem veure que havien desaparegut espècies que abans hi trobàvem. A Cala Mesquida hi vàrem trobar fins i tot una espècie d’abella nova per a la ciència. Si es destrueix aquest sistema dunar, aquesta espècie quedaria extingida. I el més probable és que hi hagi moltes d’espècies que desapareixen abans que ni tan sols les puguem descriure.
Què us dona esperança?
La naturalesa té una capacitat de recuperació enorme si li deixam espai. Ho vàrem veure durant la pandèmia: tan prest com els humans ens vàrem retirar una mica, tot va començar a recuperar-se. Jo crec en la restauració. Hi ha projectes preciosos arreu del món que demostren que és possible. I crec en les minories: no fa falta que tothom canviï al mateix temps. Amb prou gent fent feina en la direcció correcta, a prou punts del planeta, es poden guanyar batalles. La guerra és complicada, sí. Però, les batalles, encara les podem guanyar.
Què poden fer municipis com Marratxí per ajudar?
Molt més del que sembla. No tirar pesticides. No tallar les flors dels marges de les carreteres fins que passi la floració, perquè d’aquestes flors viuen els pol·linitzadors. No convertir zones amb biodiversitat en aparcaments o en camps fotovoltaics. Els ajuntaments tenen una capacitat real d’actuar. No fa falta esperar que ho faci Europa o l’Estat. I també fa falta educació ambiental: m’agrada molt anar a les escoles, perquè aquests infants són els futurs polítics i els futurs gestors.
Com és la vostra vida aquí, a Marratxí?
Fa uns vint-i-cinc anys que visc aquí i em sent completament marratxinera. M’agrada perquè som a prop de Palma, però prou enfora. Quan arrib aquí després d’estar a Ciutat not la tranquil·litat immediatament. M’agraden les tradicions: la Fira del Fang em pareix una de les millors fires de Mallorca. Vaig a pilates amb un grup de l’associació de Pòrtol, gent maquíssima. Els diferents ajuntaments, siguin del color que siguin, sempre m’han convidat a participar. Feren una exposició el passat mes de març sobre dones notables de Marratxí i també m’hi varen incloure. Em sent part d’aquesta comunitat.
