«L’aigua que passa pel riu Ebre té molt a veure amb jo, mai és la mateixa». Tot i néixer a Tortosa, l’artista Teresa Matas es considera mallorquina. Resident a Palma des dels tres anys, sempre ha tingut un vincle amb Marratxí, on viu des del 1969, quan es va casar. Els seus records primerencs ja inclouen el viatge amb tren des de Palma fins a cals seus padrins, a Es Pla de na Tesa. Allà va fer feina durant vint anys, al convent de les Germanes Agustines, que li varen cedir un espai perquè en fes la seva habitació pròpia on crear i deixar-se dur. «Sempre m’he estimat Marratxí», diu en demanar-li pel seu vincle amb la terra del fang.
Aquesta estima que sents, Marratxí te la torna?
Sí, m’he sentit molt bé. A més, el meu home va néixer aquí. Tots aquests anys en Miquel (l’exbatle Miquel Bestard, Es Pont d’Inca, 1942-2022) m’ha fet viure intensament, més encara, el que és viure al poble, a Marratxí.
Fa unes setmanes vares poder acudir a la inauguració de Sa Refinadora com a espai expositiu, un lloc especial molt vinculat a la vostra família.
El meu sogre era l’encarregat de Sa Refinadora i vivien a la caseta. Nosaltres hi vàrem estar a finals dels anys seixanta i setanta, i quan varen néixer els meus fills, el 72, 73 i 79. Han jugat amb els caramulls de garrova, ho he viscut molt. A més, al laboratori, on hi havia el director, també hi va fer feina una germana meva.
Com era l’espai?
En entrar al recinte, a la part de davant hi havia la casa, que estava molt bé, molt tranquil·la. Hi havia un petit jardinet. No era excessivament gran, però no hi faltava res, i hi vàrem fer molts de dinars i sopars. Tenia una cosa especial, unes llànties que ja eren allà, de la fàbrica. Vinculada a la casa hi havia l’oficina i la del director.
Com ha estat tornar-hi després de tants d’anys i poder donar un premi allà mateix, el del XXXVII Certamen de Pintura?
L’espai m’agrada molt. No m’ho esperava, donar el primer premi. Supòs que el batle em va donar la paraula en saber que era el lloc on vàrem estar, i pel currículum que tenc a Marratxí, les coses que he fet, i les vegades que he estat jurat del certamen, que han estat moltes.
El nivell de les obres va ser molt gran; va ser difícil triar?
Les obres són boníssimes, vàrem gaudir de triar el que més ens va agradar. Encara que fóssim una artista jove (Ela Fidalgo), una que ja no ho és i un galerista (Xavi Fiol), cadascú amb una visió molt diferent de l’obra que ens atrau, distinta sensibilitat, ens vàrem entendre molt bé.
Què valores en una obra per triar-la?
Quan mires una obra hi ha qualque cosa que no puc dir amb paraules, però que t’atreu, que t’agrada, dius ‘uf!’. Jo no coneixia l’obra d’aquesta artista (la guanyadora, Pepa Sauté) i em deia moltes coses, em feia sentir, que és el que vol transmetre l’art.
En la teva trajectòria, quin és el premi que més il·lusió t’ha fet?
El primer, al Saló de Primavera de l’Ateneu de Maó, l’any 1986-87. Al cap d’un temps d’haver enviat l’obra, vaig telefonar i em varen dir ‘vostè ha estat seleccionada, i ha guanyat la medalla d’honor’. El 1985 vaig fer el cartell per a la Mostra Internacional Folklòrica de Sóller. Sempre he treballat tota sola, sense relacionar-me amb altres artistes, i he hagut de treure la meva obra per saber quin efecte tenia la meva feina.
Quines són les teves influències?
He llegit molt i el que més ha influït en el meu treball ha estat la paraula escrita. L’obra plàstica meva s’ha sentit molt acompanyada de la lectura. Sentir el que sent l’escriptor m’ha fet sentir acompanyada. Ells expressen amb paraules el que nosaltres, els artistes, expressam amb la matèria.
Sent mare de tres fills, com has compatibilitzat la vida familiar i les responsabilitats amb la creació artística sense tenir remordiments?
És una gran lluita, però quan tens tantes ganes de fer alguna cosa has de treure aquest moment per fer-ho i no tenir mandra, jo ho he lluitat. Me n’he anat de viatge (per feina) i m’ha costat molt deixar-ho tot, però he tengut capacitat de treball, i les ganes. Amb tres fills, me n’anava dues hores a Es Pla de na Tesa, al convent on vaig treballar 20 anys, per una necessitat d’expressar-me. Quan veia que agradava, deia ‘ben bé’.
Com ho has fet?
He duit els infants a classe i la casa, però he cercat la meva habitació pròpia, de la qual parlava Virginia Woolf, per trobar-me a mi mateixa, ni la mare, ni la filla, ni l’esposa. Has d’anar dia a dia, i que cada passa que fas sigui autèntica. Si cerques que sigui fàcil, no faràs res. Has de creure en tu, és molt important.
T’ ha agradat treballar amb diferents materials i disciplines, barreja de pintura, teles; has exposat al Museu Tèxtil de Terrassa…
Sí, sempre he agafat el material que m’ha donat la gana perquè les teles de bastidor no m’han agradat. Anava a cercar roba, aquesta tela crua de fogasser, per fer formatges, em va fascinar. Les submergia en unes mescles de làtex i pols de marbre. Estenia i quedaven rígides. Aquí va començar la sèrie «Mirall Buit». Una d’aquestes obres va ser la que em va dur a la fira ARCO del 1992, sense pensar que el que estava fent era original. ‘I per què feies això’, dius? Jo també m’ho deman. Si ho sabés, tal vegada no ho faria. Vull dir, és una cosa per la qual et deixes dur.
Fotografies de Tolo Aguilar, cedides per Teresa Matas
Com et sents sent un referent pels teus nets i les artistes autodidactes que volen ser com tu?
M’he quedat sorpresa, però darrerament s’han interessat per la meva obra, m’han fet visites i m’ho han dit (això de ser un referent). Tal vegada per que he començat de res. Estic oberta al que vulguin. Els nets volen ser artistes, i tenen a ca meva una sala per a ells, on fan el que volen. Si ho he fet jo, no els puc dir res, pinten fins les parets.
Què diries a la gent que afirma que l’art no és per a ells, perquè no l’entenen?
Té a veure amb la curiositat que tu tens. En lloc de dir ‘no entenc res’ i anar-se’n, hem de tenir un diàleg: d’on venen, què els agrada, i jo explic per què faig això. Cadascú té el seu art. La gent del camp pot dir ‘jo no me n’entenc, de pintura’, però ells creen a la seva manera.
Les obres abstractes, que són la teva especialitat, s’han d’explicar?
No se n’hauria d’explicar el significat. Si és necessari, es fa, en entrevistes, però hi ha gent a qui no li agrada llegir. Per als artistes una de les coses més difícils és que ens facin explicar la nostra obra.
Consideres que has tingut més dificultats en la teva trajectòria professional pel fet de ser dona?
Als anys vuitanta un home em va dir que tenia el traç d’home, que pareixia que la meva obra l’havia feta un home. Jo sempre he volgut demostrar que som un ésser humà.
No m’he sentit inferior ni superior a ningú pel fet de ser dona, però en començar a editar vídeos vaig demanar ajuda al meu germà (el realitzador Vicenç Matas) per al muntatge d’un projecte que vaig dirigir i enregistrar. En veure els crèdits la gent va dir ‘a posta està tan bé, l’ha fet en Vicenç’. I ell, mentre jo li deia on s’havia de ficar cada cosa, em deia ‘que ets de complicada, em fas fer unes coses…’. Quan vaig fer l’escenificació de Norma vaig dir-lis als tècnics on havien de posar cada cosa, però no feren cas fins que no els hi va dir un home, amb les mateixes instruccions. No m’enfad, segueix amb la meva. Em pega per riure, tal vegada per això he seguit.
Com veus la teva trajectòria?
He fet el que volia i no em penedesc de res. Hem de trobar el nostre lloc, que no ens llevi ningú la part que és nostra, i cercar moments en el dia per trobar-nos amb nosaltres mateixos. Meryl Streep segueix als setanta anys, com jo, que tenc un magatzem ple d’obra i seguesc fent feina. I això és qüestió de resistència.
QÜESTIONARI
Com és el teu dia a dia? L’art i les ganes d’expressar-me m’han envoltat en la meva vida, que ha canviat molt amb els anys. Aquesta darrera etapa és més solitària, però sempre tenc un racó per trobar-me, jo, com a Teresa.
El millor moment? El moment màgic és estar al meu estudi fent feina. Tot desapareix del meu voltant i és la llibertat total. Tenir la meva neta amb mi és dels millors moments.
Un personatge que admiris. Sempre he tingut admiració pel meu pare, Rafel Matas Jaume, per l’exemple de vida que m’ha donat.
Un llibre. Hacia un saber sobre el alma, de Maria Zambrano, i El innombrable, de Samuel Beckett.
Una pel·lícula. La trilogia Tres colores (Azul, Rojo y Blanco), de K. Kieślowski.
