«Després d’anys encara es recorden de nosaltres; això no té preu»
El grup de teatre de sa Cabaneta prepara el seu retorn als escenaris després de més de trenta anys d’inactivitat. La iniciativa neix amb la voluntat de tornar a ser presents a les celebracions i en el dia a dia cultural del poble. A finals d’aquest mes d’abril, el grup es formalitzarà i iniciarà la cerca de noves incorporacions, un pas decidit després de l’èxit de la representació d’El Davallament, recuperat 26 anys després. Si s’aconsegueix un nombre suficient de voluntaris, el grup espera estrenar una comèdia per a les festes de sa Cabaneta.
Grup Mitjorn, els inicis
Tot i una llarga trajectòria iniciada a finals de la dècada dels setanta, la seva història es conserva sobretot en la memòria dels seus membres, que en l’actualitat són Marçal i Bel Palou, Mateu Mulet, i na Catalina i na Magdalena, conegudes popularment com les «Titas». Segons recorden, varen ser puntals de l’agrupació Joan Pisà, Guiem Roig, Marga Gayà i Xisco Tomàs, «que ens deixaren massa prest» i encara avui formen part imprescindible del record col·lectiu.
Al principi el grup teatral era conegut com Grup Mitjorn de sa Cabaneta. D’ençà que varen començar a actuar, el juny de 1978, ja representaven comèdies mallorquines. Un any després, l’obra L’amo de Son Magraner va ser un punt d’inflexió «perquè vàrem cobrar per primera vegada i poguérem pagar uns decorats», assegura Marçal Palou. Aquell moment marcà l’inici d’una trajectòria que s’allargaria durant més d’una dècada, fins al 1992.
Es tractava d’un grup de joves del poble, sense una estructura formal ni formació específica en teatre. «Érem un grup no gaire ampli de joves que anàvem fent. No teníem director ni ningú que ens ensenyàs, però ens ho passàvem molt bé, i això era el que importava», assegura.
La major part de les obres les varen fer a la vintena, tot i que havien començat encara més joves. Així ho recorda Bel Palou: «Érem un grup de nines de 14 anys que vàrem començar al saló parroquial. Després, a Es Club d’Es Campet, centre neuràlgic de la joventut, vàrem començar a fer comèdies amb Els calçons de mestre Lluc», obra de Bartomeu Ferrà.
El període més intens del grup va ser als anys vuitanta; «cada any intentàvem fer almanco un muntatge», afirma Marçal Palou. Tot funcionava de manera informal, però amb molta implicació. L’espurna inicial va continuar gràcies a la frenètica activitat cultural d’associacions de sa Cabaneta: el club d’esplai esmentat, l’associació de veïnats, la de gent gran i la de mestresses de casa. «Tots hi col·laboraven i feien coses en comú», afirma Bel.
Fer teatre en aquell moment implicava molta feina. Al poble no hi havia espais adequats, així que les representacions es feien a l’aire lliure, sobretot a l’estiu i coincidint amb les festes patronals. Malgrat l’esforç, ho recorden com una etapa intensament viscuda i molt divertida. «Podíem arribar a casa a les tres o quatre de la matinada després de desmuntar el decorat», recorda Palou.
El grup no només actuava a sa Cabaneta, a Sant Marçal o a Lloret, ja que durant l’estiu «giraven» per les festes de Moscari i Esporles, i arribaven a fer fins a onze representacions d’una mateixa obra. «Personalment va ser una època molt feliç. Després d’anys encara es recorden de nosaltres; això no té preu», afirma na Catalina, que reconeix que li hauria fet molta il·lusió poder fer una representació en un teatre o auditori del municipi. Na Bel hi coincideix i afegeix que «l’experiència va ser molt enriquidora; érem un grup d’amics que encara perdura. Al grup de teatre vàrem arribar a ser deu o dotze, i hi va participar moltíssima gent, com, per exemple, a l’Adoració dels Reis, que té fins a 25 personatges».
Un repertori amb gust local
La comèdia costumista va caracteritzar les seves representacions. Entre els títols que recorden hi ha les obres de Joan Mas Un senyor damunt un ruc, Molta feina i pocs doblers i Sa padrina, a més de Virgo Potens, d’Andreu Homer, i A mi que me registrin, escrita pel mateix Marçal Palou. Aquesta precisament va ser la darrera obra representada com a grup l’any 1992, tot i que l’estiu de 1997 va tornar amb un pregó escenificat molt vinculat a la memòria col·lectiva: «El vàrem muntar com esquetxos d’escenes de la nostra infància: la fàbrica de licors de Can Pere, el molí, ca ses monges… Va ser molt guapo», assegura.
Als anys noranta, el grup va intentar evolucionar amb un canvi de nom cap a un format de taller de teatre, però aquest procés, amb els membres entrant ja en la trentena, va coincidir amb el començament del declivi. Les noves responsabilitats personals varen dificultar la continuïtat del grup, que es va anar dissolent de manera progressiva.
«Un dels principals problemes ha estat sempre trobar gent disposada a implicar-se en totes les facetes del teatre, especialment en l’actuació», asseguren. Amb els anys, el grup original s’ha reduït per la pèrdua de figures clau i la manca de relleu, «i actualment és difícil tirar endavant projectes sense un equip ampli que s’encarregui de l’escenografia, el vestuari, la llum i el so», diuen.
Ja amb el grup dissolt, l’any 2000 es va dur a terme la primera representació d’El Davallament, amb un grup més heterogeni format per altra gent del poble. «Al final fórem una vintena entre actors i muntatge», continua Palou.
El 2001 varen tancar definitivament la seva activitat amb L’Adoració dels Reis, l’acte sacramental de Llorenç Moyà, ja amb participació dels fills i filles dels components fent de pastorets, d’angelets i del Bon Jesuset. Gràcies al suport de l’Ajuntament, aquesta representació es va fer dos pics a l’any durant els anys noranta, alternant els nuclis de Pòrtol o sa Cabaneta i es Pla de na Tesa o es Pont d’Inca.
Tornar a començar
La iniciativa de tornar ha sorgit de manera natural entre aquest grup d’amics que ara ja estan en edat de jubilació i volen engrescar gent més jove. Segons en Marçal, «L’experiència de reprendre El Davallament ha estat emocionant i ha permès crear un grup nou amb gent que no havia treballat mai plegada». Com diu na Bel: «Ha estat satisfactori per a tots. No sé si ens serà fàcil trobar gent, però ho intentarem. Si pel setembre hem aconseguit fer una obra i després els Reis, em donaré per molt satisfeta».
Actualment, el grup fa una crida per reactivar el teatre com una manera de recuperar dinamisme cultural, aprofitant l’empenta i la col·laboració de l’associació Ressò de sa Cabaneta. Malgrat totes les dificultats, el record que queda és molt positiu. «M’ho passava molt bé. Era dur, però era molt divertit», afirma en Marçal. Aquest esperit és el que, encara avui, impulsa les ganes de tornar a començar.
