Agnès Llobet va decidir des de ben nina que volia dedicar-se a la interpretació. S’hi va iniciar en el Centre Dramàtic di Marco. Aplicada, disciplinada i perseverant, Llobet viu des de fa uns anys a Madrid, on està triomfant amb sèries televisives d’èxit. Però res no és gratuït, i ella, amb 34 anys, sap d’on ve, què vol i qui són aquells que sempre han estat al seu costat. Per això mateix, no oblida els seus orígens, amb referències constants a la figura de Leona di Marco. Reivindica que és de Pont d’Inca (no Pont d’Inca Vell) i que l’important en la seva professió és saber “quina història contam i al servei de què estam”.
-Com va ser la seva infantesa a Marratxí? Quins són els primers records? Era una estudiant aplicada?
-De nina, vaig anar a l’escola a Sant Pere a Palma, i els meus amics eren d’allà. Això sí, record que des dels vuit anys i fins als 15 vaig ballar ball de bot a Marratxí, concretament amb l’escola d’Aires des Pla. El lligam més fort amb Marratxí varen ser els meus inicis, fent teatre, a Centre Dramàtic di Marco. Estudiant? Sí, la veritat és que sempre vaig ser una estudiant de deus, m’agradava. He de dir que, d’altra banda, també tenc molt bon record de dos mestres magnífics que vaig tenir a Batxillerat científic, que va ser pel que me vaig decantar…
– De nina, ja actuava? Com i quan va decidir dedicar-se a la interpretació?
-Jo mai no vaig pensar a ser una altra cosa que actriu, tot i que a ca meva no hi havia antecedents. Ma mare (això sí) era molt aficionada a l’escriptura, a la poesia i a la lectura, no tant al teatre. Record que un dia veient una actuació a la plaça d’Espanya de Palma li vaig dir que volia pujar al cadafal: tenia cinc o sis anys. És a dir, ja de ben nina vaig saber que volia ser actriu: als vuit anys vaig començar aquí al Pont d’Inca, amb el Centre Dramàtic di Marco, del qual guard un magnífic record. Leona di Marco me va fer sentir molt realitzada, ens va ensenyar a ser professionals, a contar històries… De fet, ella va crear la xarxa d’actors i actrius professionals de Mallorca i de les Illes, sens dubte. És difícil fer-li justícia a tot allò que ella ens va donar, volia quedar-se a l’illa, però finalment va haver de tornar-se’n als Estats Units. En record frases com ara “Enjoy to be a child again” (Gaudeix de tornar a ser un nin de nou). Ens feia entendre la interpretació com un descobriment, d’alguna manera com els filòsofs. Jo esperava amb ànsia que arribàs dissabte al matí, que és quan ens hi trobàvem i apreníem de tot. Perquè fèiem això: no només jugàvem sinó que apreníem. Per cert, vull reivindicar que aquest nucli nom Pont d’Inca, i no Pont d’Inca Vell com diuen alguns. El Pont d’Inca Nou va arribar després, però aquí és Pont d’Inca.
-Quin gènere és més difícil d’interpretar? Drama, comèdia?
-Si hagués hagut de respondre aquesta pregunta fa un parell d’anys, hauria dit que el registre dramàtic me feia sentir més lliure i hi tenia més eines al meu abast. Però dit això, he de dir també que distintes experiències com la participació a les sèries d’IB3 ‘Hotel Bellavista’ o ‘Amor de Cans’ m’han obert noves portes, i he de reconèixer que amb les comèdies saneges moltes coses.
-En quin moment professional està ara Agnès Llobet?
-Professionalment, me va tot tan, tan bé, que no vull que s’espenyi. Som conscient que tot això és molt fràgil i que tot canvia molt ràpid. Per tant, jo, que som de pensar sempre en demà, m’estic acostumant a viure el moment i punt, per gaudir-ne com toca. Estic en un moment meravellós, els cercles de confiança a Mallorca estan molt consolidats i això me fa estar molt feliç. Al mateix temps, també m’estic refermant a Madrid. Som com una formigueta, constant, perseverant, vaig fent camí. A la nostra professió hi ha coses que es poden pervertir molt ràpidament, tot pot ser molt superficial. I tenc clar que no has de perdre mai el teu centre. En aquest sentit, record una frase, també de Leona di Marco, que deia: “Hem d’esforçar-nos per recordar que no som especials”.
-Efectivament, és una feina amb alts i baixos…
-És una carrera de fons. No hem d’oblidar que hi ha un tant per cent de sort, que és real. Sort entesa a molts nivells. Per això, jo reivindic la formació constant; un músic assaja les seves hores de partitura; un ballarí fa el mateix; en els actors i actrius ha de ser el mateix. Al cap i a la fi, és qüestió de disciplina, del compromís que tenguis amb la feina. I hi ha de tot com pertot. En el meu cas, he passat èpoques en què la salut ha anat per darrere del compromís, i hi ha un punt que has d’aprendre a equilibrar-ho. He de confessar que som molt perfeccionista, i de vegades és un aprenentatge que he hagut de llimar bastant. Som molt perfeccionista sobretot amb mi mateixa, però també amb els altres. Això, per una banda, té el perill que cap a un mateix l’autocorrecció te pot bloquejar, perquè no te permet l’errada, no arrisques per por de no errar. L’inesperat, és més imperfecte, però és més meravellós. I de cara als altres, l’exigència cap als ells també me feia en determinats moments ser massa dura. És una cosa que estic corregint i sufocat en els dos nivells. En tot cas, jo crec que a la nostra feina hi ha d’haver una part d’artista, has de poder crear un món, una història, una fantasia, un concepte especial per donar valor a la figura de l’actor i l’actriu. No ens hem de deixar enlluernar. L’important és saber quina història contam i al servei de què estam.
-Una actriu d’aquí es pot guanyar la vida com a tal sense sortir de Mallorca?
-Tenc amics que viuen econòmicament de la seva feina només a les Illes. Crec que és una minoria, però a la resta de l’Estat passa el mateix. També crec que des del punt de vista humà i artístic, és molt enriquidor sortir, sigui al principi, al mig o al final de la teva carrera, o sigui de manera interrompuda. Són eleccions personals. En tot cas, és vera que aquí s’ha tengut (o hem tengut els professionals de les Illes) la concepció que tot allò que ve de fora és millor que el que tenim aquí; hem pecat un poc de provincianisme artísticament. Hem de saber fer autocrítica, però també hem de saber valorar-nos. Per altre costat, és vera que viure artísticament dins d’una illa té també les seves limitacions, però també les té viure a Barcelona, Madrid o Berlín. En definitiva, no hem de pensar que aquí tot és dolent ni tampoc que aquí ho tenim tot.
-Com va ser la seva arribada a Madrid?
-Va a ser perquè el cap de Producció de sèries d’aquí, tipus ‘Llàgrima de sang’, es va decidir a crear la pròpia empresa de representació d’actors, i jo vaig acceptar ser-hi. Al cap de quatre anys, vaig anar a un primer càsting a Madrid, no va sortir, però tres mesos després el director que feia ‘La sonata del silencio’, que m’havia vist fent feina, me va fer una prova, que va anar bé. Això va ser l’octubre de 2015. Vaig ser una sèrie de prime time a Televisió Espanyola com a filla d’Eduardo Noriega. Era com un “ohhh”. Però hem de tornar a allò que deia abans de no perdre el teu centre: jo sé d’on vénc, quins professionals hi ha aquí. Haver participat en aquella sèrie no me fa ni millor ni pitjor actriu: forma part d’un procés llarg. Jo tenc 34 anys i en fa molts que estic en aquest món.
-Quina és la importància d’IB3 per al col·lectiu d’actors i actrius de les Illes?
-Mai no m’havia proposat fer televisió, i va ser quan havia acabat la carrera a l’Institut del Teatre de Barcelona que me varen telefonar per fer ‘Llàgrima de Sang’. Per tant, per a mi IB3 i Nova Televisió (amb la producció d’aquesta sèrie) són els que me varen obrir la porta a l’audiovisual dins la meva vida. Tot el bagatge adquirit aquí t’ajuda molt i te dóna un avantatge important en termes d’experiència i també econòmicament.
-Com veu Marratxí a dia d’avui?
-Trob que dificultat que tenim i hem tengut sempre a Marratxí és el fet que hi ha molts de nuclis de població distints i dispersos. Això fa que costi molt crear una sinergia entre aquests nuclis. Hi ha moltes possibilitats, i s’ha de trobar l’equilibri entre la genuïnitat de cada un i el fet de créixer junts. Sigui com sigui, vàrem passar una època absolutament fosca on l’única prioritat va ser la construcció i el ciment. En positiu, diré que fa mig any vaig poder actuar a Marratxí per primera vegada, amb l’obra ‘Matrimoni de Boston’, dins de la programació de “Cultura a la Fresca”. I desig que el projecte de Sa Farinera es desenvolupi com un projecte artístic de fons i a llarg termini; prioritzant el contingut del projecte, més enllà de l’espai en si. Els ciutadans de les Illes hem acumulat la decepció de massa ciment teatral, que després ha deixat orfe el pressupost per donar vida artística i contingut a aquests espais.
