Toni Prats: “He aconseguit que a Pòrtol es cantin els gols del Betis”

836

Va ser el primer porter a fer un gol de falta a la Lliga Espanyola de futbol (va marcar-ne contra el Madrid i contra l’Atlético de Madrid). Nascut a Capdepera el 1971, va jugar 17 anys com a professional a les files del Reial Mallorca, del Celta, del Betis i de l’Hèrcules, i va ser internacional una vegada. Des de fa 14 anys viu a Pòrtol, on és propietari del Cafè Pòrtol, un lloc on ha aconseguit que els portolans cantin com a seus els gols del Betis. Parlam de Toni Prats, ‘Er Pra’, com li deien a Sevilla.  

-Com és que un gabellí com Toni Prats acaba vivint a Pòrtol?

-Vaig estar vivint deu anys a la península (primer un any a Vigo i altres nou a Sevilla). I a l’hora de tornar a Mallorca, ara fa 14 anys, vaig estar cercant casa a distints llocs, a Palma, a Pla de na Tesa i aquí a Pòrtol. Un amic meu del Mallorca, Tomeu Serra, me va aconsellar que vingués aquí. I així, amb la meva dona i els dos fills que teníem llavors, vaig venir a viure-hi. La tercera filla va néixer ja aquí.

-Com va ser el procés d’integració?

-Com que era la meva tornada a l’illa després de deu anys fora (des que tenia 23 anys fins als 33), al principi me va costar un poc; l’illa havia canviat i jo anava un poc perdut amb els costums. També hem de pensar que quan ets futbolista dus una vida molt intensa, sense pràcticament caps de setmana lliures, i quan ho deixes has de tornar a agafar el tren. En tot cas, al cap d’uns anys, després de deixar feina de despatxos al Mallorca, vaig començar a fer més vida social. En tot cas, he de dir que la gent de Pòrtol és espectacular; tothom ens ha acollit molt bé.

-Abans de tornar aquí, havia estat a Galícia i Andalusia, com recordava… A priori semblen molt distints gallecs i andalusos.

-Sí, ho són. La veritat, en tot cas, és que jo vaig estar molt bé tant a Vigo com a Sevilla. Els gallecs tenen un caràcter més reservat, mentre que els andalusos són més oberts. També he de dir que t’obre moltes portes pertot el fet que siguis un esportista conegut, com era jo llavors a pesar que a mi sempre m’ha agradat passar desapercebut.

-Els aficionats del Betis acostumen a batejar els jugadors amb noms sui generis. A vostè com se li adreçaven?

-A mi no me’l varen canviar gaire. Me deien ‘Er Pra’ (riu).

-I com és el trànsit entre ser un jugador popular i famós i passar a ser una persona ‘anònima’?

-Jo no he tengut massa problema en aquest sentit, perquè com he dit sempre m’ha agradat la discreció. Puc entendre que en altres coses costi un poc adaptar-se a la nova realitat.En part, sí que crec que els futbolistes viuen dins una bimbolla. Record, per exemple, que abans d’un Betis-Sevilla o Sevilla-Betis la setmana abans del partit pràcticament no podies sortir al carrer. De fet, tampoc després de disputar-se el partit, tant si havia anat bé com si no.

-Per què es va fer porter? Sempre s’ha dit que els porters estan un poc “bojos”…

-Sempre havia sentit que cuiners i porters estàvem bojos. Els cuiners perquè suportar 60 graus en una cuina no és cosa fàcil, i els porters perquè tampoc no és gaire normal això de tirar-te per terra per aturar una pilota. A més, el porter és l’únic especialista que hi ha en un equip de futbol. En el meu cas, he de confessar que jo, que fora el camp som tranquil i reservat, me transformava dins del camp, probablement per la concentració que havia de tenir per fer bé la meva feina i per la responsabilitat que hi anava associada. D’alguna manera, era com si actuàs com era sota la porteria.

-A Pòrtol tenen una altra portera de gran nivell: Cata Coll.

-La conec bé, tant a ella com la seva família. De fet, la vaig començar a veure jugar quan ella tenia 10 o 12 anys, jugava tant de portera com de jugadora i ja destacava entre els al·lots. Ara està jugant a Sevilla, i crec que té un gran futur per davant.

-Com veu el boom que viu el futbol femení?

-Crec que és difícil que arribi en poc temps al nivell del futbol masculí, tant tècnicament com d’impacte i d’import de les fitxes. Simplement perquè, respecte al futbol masculí, el femení du un retard d’anys, han començat fa molt poc, però crec sincerament que està en la bona línia. S’està fent molt bona feina a la base i en el terreny amateur, i els resultats ja van arribant. En base a la feina, crec que anirà retallant distàncies des del punt de vista tècnic, tàctic i també físic, assumint que un home i una dona som distints en aquest terreny. En qualsevol cas, veig molt positiva la força que ha agafat els darrers temps el futbol femení, amb partits que han arribat a tenir 40.000 espectadors. De fet, també veig molt bé la igualtat entre homes i dones en tots els terrenys.

-Quin consell li adreçaria a un jove que està pensant a dedicar-se professionalment al món del futbol?

-El més important és que tenguin il·lusió i moltes ganes d’aprendre cada dia. Evidentment, per arribar a l’elit fan falta unes condicions mínimes per a la pràctica esportiva. En tot cas, sempre he tengut clar que el talent es pot tenir, però amb la pràctica es pot millorar. En el cas dels porters, a dia d’avui és impossible que un porter faci menys d’1’75 metres. El gran Arconada avui ho tendria difícil per jugar.

-El segueix, el futbol, a dia d’avui?

-Com he dit, fa anys que hi estic desvinculat professionalment. En el seu dia, a Las Rozas, a Madrid, me vaig treure els títols de director esportiu i d’entrenador de porters. No sé si hi tornaré a fer feina, és una porta que sempre vull tenir oberta. Sigui com sigui, sí que és vera que, com a aficionat, mai no m’he desvinculat del futbol. De fet, crec que el que se’n desvincula és perquè realment mai no li ha agradat. En el bar que tenc aquí a Pòrtol he aconseguit que hi vingui gent i que celebrin com a seus els gols del Betis.

-I quan juguen el Mallorca i el Betis, qui vol que guanyi?

-Jo som mallorquí i mallorquinista. Però el Betis, pels molts anys que hi vaig estar, també el duc molt dedins. A més, des de petit som del Barça. La sort que tenc és que, en principi, tots tres juguen amb aspiracions diferents. Aleshores, segons la necessitat de cada un, vull que guanyi un o altre.

-En efecte, com a propietari que és del Cafè Pòrtol, com viu el seu dia a dia?

-Estic molt content de com va, realment jo crec que més que un bar s’ha convertit en una espècie de club social, on la gent del poble de totes les edats hi ve a passar bones estones després de la feina, o a veure partits de futbol. M’hi pas força hores i me sent molt a gust en contacte directe amb els veïnats.

-Què el preocupa i què li agrada de la societat dels nostres dies?

-Me preocupa la pèrdua de valors com ara l’educació i el respecte. Jo sempre he dit que amb respecte es pot anar pertot. D’altra banda, les persones som de cada vegada més egoistes. I jo, que he estat vivint a la península bastants anys, trob que els mallorquins, a més de voler estar tranquils amb les nostres coses, les hauríem de defensar i valorar un poc més del que ho feim.

-Com veu Marratxí?

-Tenim un municipi curiós: és molt gros i amb molts de nuclis, i per això hi ha molta de gent que no es coneix. Aquí a Pòrtol jo conec famílies de tota la vida. M’agrada viure-hi perquè aquí som poble i es fa poble; la gent fa vida social, parla, es comunica. És un fet que m’agrada molt.