“Quan el teu cos no pot més, el cap és el que et treu endavant”
El pilot marratxiner Marco Tapia s’ha proclamat aquest any campió d’Espanya de Supersport Next Generation amb Ducati, aconseguint un nou èxit esportiu amb només 18 anys.
Des de la constància fins a la gestió de la pressió, Tapia ha demostrat que l’èxit no només depèn del talent, sinó també de la força mental que es construeix amb cada caiguda, cada lesió i cada victòria. Ara, amb un nou títol sota el braç, afronta un futur prometedor que el portarà de nou a l’Europeu de Moto2.
Marco Tapia, campió de Stock 600 el 2022 i ara campió d’Espanya a la Supersport Next Generation, quin és el balanç de la temporada?
La temporada va començar de manera complicada perquè no arribaven els resultats esperats. Llavors va arribar la trucada del Speed Racing i vam decidir provar. Des de la primera cursa tot va anar bé i a la segona ja vaig acabar al podi. No vaig baixar fins a la darrera cursa, en què amb l’avantatge de punts, una cinquena posició va ser suficient.
Aquesta temporada has portat una Ducati, com és treballar per a la marca italiana?
Al campionat d’Espanya no hi ha una Ducati oficial, funciona com els equips independents, però l’equip en què jo estava és el més semblant a una oficial.
Ha estat un canvi molt gran passar de Moto2 a Superbikes?
Tant la moto com l’equip han estat increïbles. Es nota el canvi, però entreno amb una moto similar a la Superbike. Al campionat, els entrenaments amb la Moto2 oficial són limitats. La diferència més gran està en el xassís: el de la Moto2 és més rígid i pesat, així que passar a la Ducati és fins i tot més fàcil que fer-ho a l’inrevés.
Has tingut més canvis, del número 13 al 8. És per superstició?
He portat el 13 des de petit perquè, sobretot als meus avis, els havia donat bona sort. Després vaig tenir una època complicada i vam decidir que calia fer un canvi. El primer va ser el número. Vaig triar el 8 perquè la meva germana va néixer el 8 d’octubre.
Un cop campió, vas poder tornar al Stock 600, on vas guanyar el 2022. Com va ser la tornada?
Em van trucar el dimecres abans de Jerez, on em jugava el campionat. La idea era gaudir perquè al final no havia corregut cap cursa del campionat d’aquesta categoria. Vaig connectar molt bé amb l’equip i diumenge vaig aconseguir una tercera posició sense expectatives prèvies. Va ser un gran cap de setmana.
Després de ser campió, quin és el proper pas?
Fa una setmana es va anunciar que correria l’Europeu de Moto2 amb l’equip d’Héctor Faubel. Vaig fer una prova amb ells a Aragó i vaig quedar encantat amb la manera de fer feina i amb l’equip humà. Per això hem decidit fer-ho amb ells i anam amb tot.
Quan arriben les victòries, perfecte. Però com gestiones la frustració?
Al final t’hi acostumes una mica a les derrotes, perquè n’hi ha més que de victòries. Aprens d’elles, cerques el costat positiu i continues endavant. És veritat que guanyar és molt bonic, però no és possible fer-ho sempre, per això cal prendre-ho com un aprenentatge i utilitzar-ho per millorar.
Davant la derrota, quin paper té la salut mental?
Amb les lesions i les males temporades, t’adones que el rival més gran que pots tenir és el teu cap, perquè o et pot portar molt amunt o enfonsar-te totalment. Quan el teu cos no pot més, el cap és el que et treu endavant. Per això, per a mi, cuidar la salut mental és gairebé el més important.
Vas començar amb sis anys en aquest esport. Has hagut de sacrificar moltes coses?
Al final ha pogut més la passió que altres coses. És veritat que no és el mateix que viuen altres persones de la meva edat, però com que és el que m’agrada, no ha estat difícil el sacrifici. Al final és qüestió de compaginar-ho tot.
Què li recomanaries a algú que vulgui iniciar-se en aquest món?
Que ho faci de veritat per passió i que no es posi massa pressió, perquè, com he dit abans, no tot surt sempre. Hi haurà moltes derrotes, moltes vegades més que victòries, però cal continuar lluitant i treballant.
Qui ha estat el teu referent?
Aquesta passió ve del meu pare. Quan era petit, a la televisió hi havia Stoner i m’encantava com pilotava. Després va arribar Valentino i, òbviament, Marc Márquez, que després de caure a la part més baixa ha tornat a la més alta. Per això és, per a mi, el major ídol.
T’hem vist en diverses iniciatives solidàries. Per què t’involucres tant en aquests temes?
Són actes que a vegades els pilots més grans no fan per falta de temps. Jo me’l prenc com una cosa que els ajudarà i els traurà un somriure. És veure gaudir els altres i gaudir tu fent-ho.
Quines vivències has tingut a Marratxí?
A Marratxí vaig fer els meus amics i gaudeixo del seu ambient, tot està a prop. Per això la rebuda que m’han fet ha estat especial: és on visc i he format la meva vida, i sentir aquesta proximitat em fa molt feliç.
