“No podem abaixar la guàrdia perquè sempre que el feminisme empeny hi ha reaccions masclistes”

1002

De ben petita, Thomàs ja va prendre consciència de les desigualtats de gènere. Quan començà a qüestionar-se perquè ella i les seves sis germanes havien de fer les feines domèstiques, mentre que els seus quatre germans no. Uns anys després, veié com els seus pares complien amb la tradició de pagar els estudis superiors només als fills.

“La millor carrera per a les noies, llavors, era casar-se i tenir fills”, sentència. Ella encara va tenir sort, assegura. Perquè els seus pares li van deixar posar-se a treballar als 16 anys per poder continuar estudiant. Els matins feia feina, a les tardes anava a classe. Així, amb esforç i dedicació, va acabar llicenciant-se en Llengua i Filologia Catalana l’any 1978.

Llavors va començar el seu activisme en la vida pública. “Soc sobiranista, d’esquerres i feminista”, explica, “sempre he estat una dona compromesa amb les meves idees i en treballar per transformar aquesta societat”.

Les seves inquietuds la dugueren a tenir una llarga trajectòria política: va ser responsable del Partit Comunista a Palma, regidora a l’Ajuntament de Palma amb Esquerra Unida-Els Verds, diputada d’Esquerra Unida al Parlament de les Illes Balears, secretària general de la Federació d’Ensenyament de Comissions Obreres… El seu últim càrrec públic va ser el de directora de l’Institut Balear de la Dona.

Tota aquesta activitat la va combinar amb la seva professió de mestra durant diferents etapes de la seva vida.

Als 60 anys es va jubilar, però a mitges. Ara, als 71, encara assegura que no serà mai una jubilada de sofà, perquè duu el feminisme i l’activisme a l’ADN: col·labora amb les Fundacions Darder Mascaró, és presidenta de l’Obra Cultural de Marratxí, i membre de Més per Mallorca. “No he deixat ni deixaré mai la lluita pels canvis i per la transformació”.

Des que als vint anys començà en l’activisme polític, ha treballat per transformar la societat. En quin sentit?

Jo crec que la nostra societat és una societat profundament injusta, profundament patriarcal i profundament insolidària. Sempre, des de jove, he trobat que hem de fer tot el possible per transformar-la. Per aconseguir més justícia, més igualtat, més responsabilitat de les persones. Hem de vèncer l’individualisme i valorar la feina col·lectiva perquè és molt més enriquidora. El problema és que això entra en col·lisió ràpidament amb el patriarcat, la mentalitat de que les dones siguem només dones pel plaer dels homes. Veig moltes coses encara en contra que em motiven a continuar. No puc quedar-me al sofà pensant que ja he complert, crec que sempre hi hem de ser.

Com ha vist l’evolució de la dona des que vostè era petita?

Sí que s’ha avançat, ho hem de dir. Ara et sorprèn veure qualsevol taula rodona on només hi hagi homes. A finals franquisme les dones eren mestresses de casa i depenien del seu home econòmicament, amb la qual cosa estaven molt fermades a l’hora de plantejar canvis en les relacions o en com educar els fills. Ells, els homes, eren els dominadors. Afortunadament, s’ha guanyat en molts aspectes d’igualtat. En aconseguir accedir al lloc de feina, a més, les relacions humanes han canviat. En les parelles, per exemple, s’ha avançat molt cap a la corresponsabilitat. També veus molta més sensibilització cap al feminisme. Només has de veure com es tracta aquest tema a les aules dels instituts, o la quantitat de gent jove que va a les manifestacions del 25N, el Dia Internacional de l’eliminació de la violència contra la dona.

Què queda a fer?

Tot i que hem avançat, no hem assolit la igualtat real en tots els aspectes. Queda molt camí per fer, en terrenys com en la direcció d’empreses o en la direcció política. I també en la vida quotidiana, on en molts aspectes no hi és la igualtat. Cal un canvi de mentalitat del masclisme. Hem de continuar perquè encara hi ha massa reticències, massa actituds homòfobes.

Com veu el paper de la dona d’aquí a 10 anys?

Confii molt en la gent jove, que ha fet que el moviment feminista estigui tan actiu. Feia molt de temps que no es veien aquestes manifestacions i aquestes accions tan positives. D’aquí a 10 anys haurem avançat un poc més, però encara quedarà camí.

Sembla que avui en dia les dones hagin de ser unes superdones

Sí, han de ser bones professionals, bones mestresses, bones mares, bones cuidadores de les persones grans. A les nostres esquenes encara hi recau més responsabilitat que en la dels homes. Falta més corresponsabilitat. Continua havent-hi una sobrecàrrega damunt ses dones que hem de ser capaces de dur i capaces de reivindicar que els homes la comparteixin més. I en tots els àmbits: des de l’atenció a infants i a persones grans, fins a l’àmbit polític. Els diputats han de respectar les diputades com a tals. I no sempre passa, ho hem pogut veure recentment al Congrés dels Diputats amb els atacs personals a la ministra Irene Montero.

Com interpreta la polèmica desfermada a l’escola La Salle de Palma i els atacs rebuts per una professora de català per demanar que es retiràs una bandera d’Espanya d’una classe?

Ho he vist com una exageració, una manca de respecte cap a la figura de la professora. Nosaltres hem de respectar els alumnes, i ells a nosaltres. Primer s’ha exagerat perquè la bandera és un símbol que l’han agafat per un esport, que més que un esport és un negoci. És normal que la professora defensés l’acord del claustre. El que em preocupa és la reacció d’alguns pares tan furibunda a xarxes davant la decisió d’expulsar els alumnes. Es nota que hem avançat per les mostres de suport que ha rebut la docent, però és important aïllar els agressius que amenacen d’aquesta manera.

Avui en dia, els comportaments agressius no són un fet aïllat…

Sempre dic que falta educació, falten valors. I no només en l’etapa educativa sinó també valors entre persones adultes. Sempre que el feminisme empeny, hi ha reaccions masclistes. No podem abaixar la guàrdia.

Com veu el llenguatge i els valors que es transmeten des de les xarxes socials?   

Les xarxes han tingut moltes d’avantatges, però també han comportat moltes dificultats. El culte a la pròpia imatge, els selfies que estan per tot arreu a Instagram i TikTok. Això acaba comportant greus problemes de salut mental i de  trastorns alimentaris. Als joves se’ls està inculcant que el seu primer objectiu és que siguin consumidors, i no se’ls donen suficients idees per contrarestar. L’educació no ha de ser només des de l’escola, també des de les famílies. Veig molta gent jove conscienciada, però a la vegada les estadístiques diuen que està baixant la franja edat d’agressivitat i violència masclista que arriba als jutjats.

Com s’hauria d’educar a les famílies i a les escoles?

És necessari educar els joves en el respecte mutu. Perquè les relacions afectives han d’estar basades en això. Molts joves diuen a la seva parella: “jo no t’oblic, però t’estimaré més si fas això”, o “a mi m’agradaries més si fessis això altra…”. És una manera de dominar que l’altra persona no capta directament, però que hi és.

Quines accions creu que s’haurien de posar en marxa per avançar?

No m’atrevesc a donar moltes idees perquè reconec les dificultats que tenen les persones que estan al capdavant. Però hi ha d’haver un esforç més gran des de les administracions públiques de valorar lo col·lectiu, de transmetre valors en positiu i d’elaborar anuncis i campanyes de valorar en positiu, d’igualtat, de corresponsabilitat, antifeixisme, antiracisme… I també més inversió en formadors i en formar persones adultes, no només en les etapes educatives obligatòries. Com més formis a la ciutadania, més respecte hi haurà i més valors en democràcia: respecte llibertat, drets, diversitat, pluralitat…

Com veu la societat actual?

Avui en dia es valoren coses que trob absurdes. Hi ha una valoració excessiva de l’ego i de la figura de la persona. Prima la immediatesa, tot s’ha de fer al moment, i això és un problema perquè no dona temps a reflexionar, i massa vegades els errors es paguen cars.

Com és Lila Thomàs?

Com a persona sempre he intentat ser el més honesta i generosa possible. Quan em demanen, jo sempre dic que soc docent. El fet de ser personatge públic ha estat provisional i temporal. Aquestes persones que viuen la política com una professió no és cert. Jo vaig ser regidora, diputada i finalment vaig dur la direcció de l’Institut Balear de la Dona. Però tot va ser temporal. La llàstima va ser que aquesta etapa de gestió a l’Institut de la Dona va coincidir amb la crisi de 2008 i vam haver de tenir molta austeritat en la gestió pública, no vaig poder fer tantes coses com m’hagués agradat. Els càrrecs electes et donen molta responsabilitat, perquè formes part d’una llista, i tu has de respondre a aquesta responsabilitat.

Vostè va venir a viure a Marratxí el 1979, i diu que ja no la mouen d’aquí…

Em vaig arrelar des del principi. Nosaltres vivíem a Palma i vam venir a viure aquí a la casa familiar de la meva parella. Era molt diferent d’ara. Era un nucli més  tradicional: aquí tenies la carnisseria,  la botiga de queviures, la papereria… Ara ha canviat molt, però encara hi ha gent i comerços tradicionals. El gran avantatge dels que vivim al Pont d’Inca és el transport públic. Jo anava en tren a l’institut d’inca, i autobús de l’EMT ha acabat de sempre al Pont d’Inca. Això ha estat molt afavoridor. Tenim de tot, i estem molt ben connectats gràcies al transport públic.

Pensa en la jubilació?

No he entès mai això de retirar-se. En totes etapes de la vida he conegut situacions en les quals la gent s’ha retirat perquè s’ha sentit cremada. Jo no, jo sempre m’hi he implicat passés el que passés. Davant alguna situació que et defrauda, si tens una determinada manera de ser, ho raones, i també et poses tu en perspectiva, perquè no sempre la culpa és dels altres, i continues endavant. Des que em vaig jubilar, no sent que estigui a ca nostra sense fer res, continuu perquè és una manera de viure. És veritat que ara ja no estic a primera línia perquè hi ha gent jove que està al davant, però sempre que em necessiten hi soc. Mai he entès això de la gent que queda al sofà.