Maria del Mar Amengual: “La rehabilitació de Sa Refinadora seria una gran oportunitat per al Pont d’Inca”

259

Maria del Mar Amengual és una marratxinera que, amb 25 anys, s’acaba de graduar en Arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya. El projecte final de grau el va dedicar a redefinir i rehabilitar un espai emblemàtic per al Pont d’Inca: Sa Refinadora. Es va imbuir de la seva història i del seu pes històric, i el seu treball (valorat amb un nou) pretén donar-li un nou enfocament pensant no només en el Pont d’Inca, sinó també en Marratxí i en Mallorca.

-D’on te ve l’afició pel món de l’arquitectura?

-De nina, a mi no me trobaven jugant, sinó dibuixant o pintant. El fet que sempre he vist ma mare, que és decoradora, amb papers i plànols amunt i avall i dibuixant tot el dia, me devia influir d’alguna manera. Crec que la d’arquitectura és una feina molt guapa i agraïda, ja que crees espais per a les persones i el fet que un edifici perduri en el temps fa que en puguin gaudir diverses generacions, que cultivaran records dins aquests espais per sempre; i això, per mi, és el més gratificant. Al final tots vivim dins arquitectura. Aquest concepte de l’arquitectura sempre l’he tengut present. En definitiva, sempre vaig tenir clar que això era el que volia fer, la feina a la qual me volia dedicar.

-Què és allò més important que has après en el grau?

-El grau són cinc anys i un sisè per al projecte final. Jo, al projecte, hi vaig invertir un any, però  vaig acabar un any més tard perquè vaig compaginar distints cursos amb feina. Ara hi ha més possibilitats en el mercat, però fa un temps no era tan així i considerava que com més currículum tens, més possibilitats tendràs també, al manco a priori. En tot cas, el més important que te dona el grau és conèixer els recursos que  puguis tenir al teu abast i aprendre a usar-los adequadament per resoldre les situacions i els problemes que se’t puguin plantejar a cada moment. A fer un projecte, no te n’ensenyen perquè no hi ha normes, ni tampoc a utilitzar programes o a fer maquetes, n’has d’anar aprenent tu mateixa.

-Vas començar el grau en plena crisi. Ets una valenta…

-Bé, no sé fins a quin punt… El cert és que vaig començar el grau l’any 2012.  Record que un professor, els primers dies de classe, ens va dir: ‘Vosaltres obra nova en fareu poca, però en canvi tendreu molta feina per arreglar els desastres que s’han fet durant tots aquests anys’. Realment, en el boom de finals del noranta i principis del 2000, t’explicaven que els despatxos d’arquitectura no donaven l’abast. Tot es feia de pressa i malament. D’altra banda, la crisi també ha fet que l’arquitecte sigui una figura no només capacitada per fer cases -com es pensava anys enrere- sinó moltes més coses. Així, des d’aquest punt de vista, la professió s’ha enriquit. Ara tots som conscients que tenim un parc d’immobles construïts molt ampli i que, en molts de casos, requereixen rehabilitació. És a dir, també és una font de feina per a nosaltres. Com diu Carles Oliver, de l’IBAVI, ‘hem d’entendre les ciutats com les pedreres del segle XXI’. No fa falta anar a cercar les pedres, perquè ja les tenim posades.

Abans de la meva entrada a la facultat, la nota de tall era un deu; i ara és un cinc. La gent ha deixat de cursar Arquitectura. L’altre dia ho parlava amb un amic: avui en dia, si vols tenir molta feina i guanyar doblers, has de dedicar-te a la tecnologia o a les finances. Particularment, els meus pares no me varen dir res, però sé de companys que tenien la família molt preocupada perquè començaven a fer Arquitectura amb el panorama tan dolent que hi havia llavors. A la fi, el que importa és que n’hem tret la part positiva de tot això.

-Un component que sempre ha anat molt associat a l’arquitectura ha estat el de la responsabilitat.

-Al final quan un arquitecte dirigeix una obra, tota la responsabilitat del moment de l’obra i del que li passi a l’edifici en el futur és seva. Amb la crisi, els professionals han hagut de rebaixar els seus honoraris per poder continuar treballant, però crec que no som conscients que l’arquitecte és una persona amb un grau de responsabilitat molt elevat, i no només perquè han de garantir la seguretat dels edificis, sinó perquè han de garantir que les ciutats, les escoles, les cases, en definitiva, l’entorn on vivim, sigui el més adequat per a tots.

-El projecte de final de carrera que has presentat aquest estiu va ser sobre Sa Refinadora del Pont d’Inca. Per què?

-Fa anys vint anys que vivim aquí al Pont d’Inca. Com que jo, de nina, anava a escola a Palma cada dia hi passava per davant; a més el club d’esplai on també anava era allà mateix. Mai no hi havia entrat, però era un edifici que me suscitava interès i pensava que era una pena que sempre estigués tancat. Si a això hi afegim l’interès que sempre he tengut per protegir el patrimoni, ja tenim la resultant: vaig decidir que la rehabilitació i reestructuració de Sa Refinadora seria l’objecte del meu projecte de final de carrera. Vaig anar a l’Ajuntament, i l’arquitecta, Caridad Umarán, me va deixar els plànols i me va animar, però també me va venir a dir: ‘Ja saps on te fiques?’. El primer dia que hi vaig entrar vaig entendre la frase, atesa la magnitud de l’edifici.

-Quin enfocament li dones a Sa Refinadora en el teu projecte?

-Una vegada vaig haver visitat l’edifici i després d’haver estudiat la història i la significació de Sa Refinadora (si es va fer on es va fer va ser perquè hi arribava la via del tren, que tenia connexió directa amb el port de Palma, que era el camí cap a l’exportació a tot el món del productes derivats de la garrova), me vaig convèncer del fet que aquesta rehabilitació de l’edifici el transformaria en una gran oportunitat per al Pont d’Inca i, de fet, per a tot Marratxí, sobretot tenint en compte que, des de 2015, és públic perquè l’Ajuntament el va adquirir. Tot i que potser no és un vessant tan visible, l’arquitectura també pot millorar el nostre entorn.  

Just començar el projecte vaig detectar que Sa Refinadora té una ubicació privilegiada. Si agafem el mapa de Mallorca, hi observarem que està damunt d’uns eixos molt importants: per una banda, està situat sobre l’antiga carretera d’Inca, que en aquell tram és l’avinguda d’Antoni Maura, i per l’altra, trobam les vies del tren, que connecten Palma amb alguns dels municipis més importats de l’illa. També podria integrar-se dins el projecte del futur Parc Territorial del Torrent Gros, que el Consell de Mallorca fa anys que té en ment. Aquesta situació metropolitana li permetria ser un enclavament estratègic en el conjunt de Mallorca ja que seria un lloc de fàcil arribada per a molta de gent.

I ja mirant més el que és el Pont d’Inca, vaig notar diverses mancances que a través de Sa Refinadora és podrien millorar. Com per exemple que el nucli del Pont d’Inca no té pràcticament cap espai verd, que el recorregut fins a l’estació de tren no és accessible i que la mateixa estació queda mig amagada entre edificis i descampats. Per això, el primer que vaig voler fer va ser crear un sistema de petites places i espais verds, aprofitant els espais sense ús que hi ha al voltant de Sa Refinadora i al costat de les vies del tren, on es projecta un passeig que surt de la fàbrica i s’uneix amb l’estació recreant així d’alguna manera la forta relació que fàbrica i tren varen tenir en el passat. El fet d’obrir Sa Refinadora al públic, amb el gran pati central i el passeig de les vies, fa que el conjunt doti al Pont d’Inca d’uns nous fluxos i d’uns nous espais que crec serien molt beneficiosos pels seus habitants.

-Quines àrees has projectat a l’interior del recinte?

-Pensant en un programa d’usos, i tenint present el que he explicat, els espais es van concebre per tal que, d’una banda donin servei diari per a la ciutadania del Pont d’Inca i, de l’altra, també contemplen activitats que moguin la gent de fora a acudir-hi. Per tant, integraria la biblioteca, l’Escola de Música (són centres que actualment tenen dificultats d’espai i de confort), també un espai jove (aprofitant el pati interior gran), una cafeteria (que en aquests recintes sempre es fa necessària i sol funcionar molt bé), un coworking (no n’hi ha cap a Marratxí i, per tant, faria falta). I l’espai estrella seria un auditori. És un espai que sempre he pensat que li falta al nostre municipi: n’hi ha de molt més petits que nosaltres, cas de Lloseta, que en tenen. A Marratxí, tenim moltes d’entitats i associacions que en farien ús, començant per la mateixa Banda de Música; també seria útil per a representacions teatrals, conferències, lliuraments de premis, etc. Hem de tenir en compte que Sa Refinadora té uns 5.000 metres quadrats, que, com es pot constatar, donen molt de joc.

-Quina nota vares obtenir per aquest treball?

-El tribunal, integrat per tres membres, me va puntuar amb un nou; l’exposició va ser el 17 de juliol.  Només començar el projecte vaig decidir que m’ho havia de prendre com una oportunitat per fer una cosa de profit, i això passa no només per rehabilitar un edifici al meu poble i millorar el seu entorn, sinó que, per exemple, he contemplat que tots els materials, en la mesura del possible, fossin ecològics i que l’eficiència energètica hi fos també un puntal destacat.

Crec que el punt fort de la presentació va ser el moment en quèvaig explicar que la majoria de materials són de km 0 i que l’estructura global seria de fusta. Per als acabats, vaig pensar en materials que fossin a l’illa: tots els paviments exteriors són de ceràmica (som a la terra del fang!) i els tancaments nous es formen a base de blocs de gelosia de formigó que es fan a l’illa (Mallorca és un dels llocs amb més producció de blocs de formigó d’Espanya), amb la qual cosa ajudaríem a dinamitzar l’economia local. La meva darrera frase de l’exposició va ser que havia fet aquest projecte així perquè així és com entenc l’arquitectura, vinculada a la rehabilitació, a l’ecologia i al producte local, perquè crec que és cap aquí cap on ha d’anar l’arquitectura del futur.

Era la primera vegada que estava realment satisfeta i orgullosa de la meva feina, ja que som bastant perfeccionista. I que després de dedicar-hi entre deu i 12 hores diàries de biblioteca et posin un nou, més motiu encara per estar contenta de la feina feta.

-I ara, una vegada amb el grau i el nou del projecte final, què farà l’arquitecta Maria del Mar Amengual?

-El setembre vaig començar a fer feina en un despatx de Barcelona especialitzat en projectes de rehabilitació. Me fa molta il·lusió especialitzar-me en aquest àmbit. A partir d’aquí, ja anirem veient. La gent jove en general està acostumada a no fer plans sinó a viure el dia a dia i a reinventar-se, si fa falta.