Cineasta, director i productor compromès i guardonat, emprenedor i amant del seu treball, Luis Ortas compta amb una llarga trajectòria professional i una estreta relació amb el municipi de Marratxí. Ha realitzat documentals internacionals, com Després de la boira, premi Documental Madrid 2015 i Amour de Vivre, sobre Albert Camús. Entre la seva filmografia hi figuren obres tan destacades com Mauthausen, l’holocaust espanyol, la sèrie Memòria i Oblit d’una guerra, sobre la guerra civil i la postguerra a Balears; Mar de Fang, sobre l’artista Miquel Barceló; La pintora sense rostre, sobre Pilar Montaner i El Regne de Momeràlia, sobre la història del Palau Solleric i els seus habitants.

-D’on ve la seva passió pel cinema?, quan va començar a dirigir?

Per jo és més una malaltia crònica que una passió. No ho puc deixar, no se fer una altra cosa, el meu cap només pensa en històries i plans, llum i ombres. Es una feina difícil que t’absorbeix la vida, sempre me falta temps. Aquesta malaltia del cinema me va entrar amb Star Wars als 4 anys al cinema Born de Palma, que ara és una tenda de roba. Als 8 anys vaig començar a fer pel·lícules amb els meus cosins i els meus veïns i des de llavors no he aturat. La llegenda familiar diu que som família de Casimiro Ortas, un dels primers grans actors del cinema mut a Espanya.

-Quina és la seva relació amb el municipi de Marratxí?

Vaig arribar a Marratxí perquè la mare dels meus fills tenia el seu taller de restauració al Pont d’Inca, i com era un espai molt gran vàrem decidir anar a viure allà i jo vaig muntar la meva productora Cinètica produccions al mateix espai. Vàrem arribar l’any 2005 i els meus dos fills varen néixer a la mateixa casa.

-Vostè va ser fundador i primer president de l’Associació de Cineastes de les Balears i ha repetit posteriorment en el càrrec, quina és la situació actual del sector a nivell local?, com els han afectat els mesos de confinament?

Vaig fundar l’ACIB per tal de que hagués intercanvi entre tots els directors de cinema de les Balears i per reivindicar més implicació de les institucions. El que hem aconseguit en 14 anys és increïble. Ara el cinema està dins l’agenda del Govern i del Consell, ens falta més implicació dels ajuntaments, que haurien d’entrar en temes de formació i exhibició. Tenim moltíssim talent a les Illes, Daniel Monzón, Agustí Villaronga, David Marqués que va fer el guió de Campeones, Toni Bestard i també moltes directores: Marga Melià, Marta Hierro, Elisabeth Moll… a l’Associació som uns 45 directors, fa tres anys que guanyam o tenim representació als Goya.
Ara son temps difícils per tothom, però crec que quan la gent va estar confinada sense poder sortir de ca seva el cinema va ser un vertader aixopluc espiritual. Es va consumir més audiovisual que mai. El problema es que el 80% del cinema és nordamericà i poc a poc anam perdent les nostres arrels. La nostra cultura i el nostre territori és el que ens dona sentit per tenir el nostre lloc dins al món, diferenciat de la resta del planeta i no acabar essent Disneyland.

-Enguany les garroves s’han cotitzat més que mai i vostè acaba de rodar un documental sobre Sa Refinadora, un emblema industrial per al municipi de Marratxí, com està plantejat el documental?, quins aspectes destacaria de la feina feta i què és el que més l’interessa de la història d’aquesta factoria, que va arribar a tenir 200 treballadors?

Primer de tot vull explicar que el documental ha estat una feina d’equip i que sense l’ajut de na Maribel Valencia i na Bel Bestard no hagués estat possible. Elles varen aconseguir contactar amb la gent del Pont d’Inca que havia treballat allà. El nostre primer objectiu era documentar el que havia estat sa Garrovera i guardar el que quedava de memòria visual i oral abans del gran canvi que planteja l’Ajuntament. Després volia contar el que ha estat el Pont d’Inca en el passat, la vida que va donar la fabrica al poble. És important saber d’on venim. La meva opinió és que s’ha perdut la vida de poble que hi havia abans, amb el seu cinema, les fàbriques, les bodegues, el tramvia cap a Palma, Son Bonet… Es Pont d’Inca era un espai de modernitat i avantguarda tecnològica i industrial, un motor de creació de riquesa i un espai d’esbarjo. Hem perdut això i ho hem de recuperar. Al Pont d’Inca hi viuen persones extraordinàries, creatives, cosmopolites, però ens falta el punt de trobada perquè això agafi vida. El que el documental vol contar és que la transformació de la fàbrica pot ésser aquest àgora què necessitam

-En quins projectes està fent feina actualment?

Estic treballant sobre un documental dels presos francesos de Cabrera i en un llargmetratge de ficció basat en la llegenda de na Maria Enganxa. M’agradaria donar vida i actualitzar la cultura popular mallorquina transformada en films de gènere: terror, pirates, drames romàntics… tenim un imaginari local molt potent però la gent jove no ho coneix i s’ha d’actualitzar en narratives actuals perquè arribin i continuïn essent vives.

-Acabam de llegir a la premsa l’anunci de la creació del Illes Balears Film Festivals, que reunirà 14 festivals cinematogràfics d’aquesta comunitat, com valora aquesta iniciativa?

Molt positiva, estava començant a haver massa festivals i s’han d’organitzar per no trepitjar-se i fer una tasca comú de crear i educar al públic.

-I ja per acabar, inclús els que ja tenim una edat no havíem viscut mai una situació com la que estam patint amb una pandèmia que ja comptabilitza un milió de morts al món, pensa que ens farà reflexionar sobre la fragilitat humana i la necessitat de cohesió enfront d’un enemic comú tan letal?

Ja m’agradaria que això passàs però als humans ens falta intel·ligència i memòria. Per naturalesa vivim el moment i sempre cercam la situació més còmoda. D’aquí la importància de la cultura. Després de la segona guerra mundial, els camps de concentració i la bomba atòmica es pensava que havia de canviar la forma de governar el planeta. Es va crear la ONU però després va començar la guerra freda i es va acceptar que l’Espanya d’en Franco hi entrés dins aquesta institució. Hi ha massa hipocresia. Ara feim el mateix amb en Putin i n’Erdogan, miram a una altra banda, per no parlar d’en Trump. Jo tenc por de que la crisi del Covid acabi amb Europa i els seus valors, com diu el filòsof Slavoj Žižek. Només ens queda lluitar per mantenir i enfortir els valors d’una Europa democràtica, social i laica, que mantengui un sistema sanitari com el que tenim i el millori, però si no es defensa tot caurà. I la consciència per defensar tot això que ja tenim només es pot aconseguir amb la reflexió intel·ligent, el debat i la crítica, és a dir, amb la cultura, que és tan important com la sanitat