‘L’escolanet de Sant Marçal’: així era Sa Cabaneta a l’any 1974

868

Jaume Fernández Balaguer, autor de ‘L’Escolanet de Sant Marçal’, va néixer a Palma al 1964, però va ser Marratxí el municipi que va marcar la seva vida. A Sa Cabaneta va passar la seva infantesa i joventut fins que al 1988 se’n va anar a fer feina a Extremadura i posteriorment a Catalunya.


Des dells 16 anys va fer feina a la “Librería Selecta” i al Col·legi de Sant Francesc de Palma. Després d’un periple a Extremadura a on visqué 4 anys, va aterrar a Catalunya on va treballar a l’equip d’Infermeria de l’Hospital Benito Menni de Sant Boi de Llobregat.
Actualment porta dues dècades visquent a Sant Celoni, a la comarca del Vallès Oriental de Barcelona. Mai ha perdut el contacte amb la seva terra, els seus amics i els seus records, com prova L’Escolanet de Sant Marçal, un llibre costumbrista sobre la vida i la gent de Sa Cabaneta a l’any 1974.


Jaume conta que els seus amics i coneguts han acollit amb “molt de carinyo” el seu llibre per la gran quantitat de “records entranyables”, per rescatar amb noms i llinatges les persones que donaren vida a Sa Cabaneta en els anys 70. Al llibre apareixen els noms del metge, del farmacèutic, dels comerços, dels bars, i fins i tot el nom i malnom dels conductors dels vells autobusos que feien la ruta entre Pòrtol-Sa Cabaneta-Sant Marçal-Es Figueral-Pont d’Inca i Palma. “He volgut fer un petit homenatge a aquells veïns de Sa Cabaneta que visqueren a aquells temps i formaren part de la meva infantesa, sense deixar-me el seu sobrenom o el per qué eren coneguts al poble”.


“L’escolanet de Sant Marçal” és la mostra de com la infantesa i allò que vivim durant aquesta etapa ens marquen per a tota la vida. “Passaren moltes coses d’aquelles que te marquen la vida per sempre. Gaudir de la mare,morta tan jove, conèixer tanta gent que t’estimava, i ho segueix fent. Els joves que formaren part de la meva infantesa i la gent gran que no pots oblidar per la seva bondat i per l’estimació que tenien cap a nosaltres”.


Jaume Fernández parla amb admiració de Joan Ferrer, rector de Sant Marçal durant 23 anys. “Va ésser per a mí un exemple d’humanitat, de bon cor, de noblesa, de bondat, vaig passar moltíssimes hores al seu costat a Sant Marçal i puc donar fe de que era una persona realment feta per exercir de debò el que té que ser un prevere. Exemple de paciència, feina i caritat”.

Un rector marcat per una tragèdia de joventut, quan va ser confessor dels afussellats durant la Guerra Civil. “Així ho va fer constatar el seu biògraf, Baltasar Morey. Recent ordenat Sacerdot, a l’any 36, el seu primer destí va ésser anar a Manacor a atendre als afusellats ferits de mort o bé dels que ja havíen mort afussellats. Aquella tragèdia va marcar la seva vida per sempre. Va estar molt malalt psicològicament i aquell malson li va perdurar tota la vida”.

Creixement “inimaginable” de Marratxí


Gairebé 50 anys després, Jaume Fernández reconeix que moltes coses han canviat des que va partir. “Ja fa uns 8 o 10 anys de la meva darrera visita a Mallorca, i llavors ja vaig quedar impressionat del que havia canviat. Era asombrós com havia crescut Marratxí cap a Palma i cap a la Part Forana i la manera que Sa Cabaneta i Pòrtol prácticament ja estaven junts. Al meu temps, des de Sant Marçal fins al Pont d’Inca (Es Figueral a banda) només hi havia carretera i el Palau de Son Verí”.


Passat el temps, Jaume reconeix que era inimaginable el gran desenvolupament econòmic i comercial experimentat pel poble. “Penso que si als anys 70 ens haguessin dit que Marratxí creixeria d’aquesta manera tan gran, no ho haguéssim cregut. Entre els anys 60 i 80 vá esser molt poc el creixement del terme municipal comparat amb el creixement que va fer entre els 80 i el 2000”.


“Crec que hi vaig viure amb la millor gent del món. Si a això hi afegim tot el que tenies llavors a l’abast, i la complicitat que hi havia entre tots els veïns, feren de Marratxí un lloc per a mí inoblidable. La gent, la parròquia, les monjes, el club parroquial, Es Campet, els mestres. Jo crec que Marratxí era i és un lloc per gaudir de tot lo bo que te pot donar la vida”.


Jaume recorda que ser escolanet el va permetre aprendre molt sobre art, l’esglèsia o costums i que coneixia a tothom però “la part dolenta era tenir que asistir com a escolanet a funerals o exèquies d´amics, morts molt joves i durant els quals no podies aguantar les llàgrimes maldament sapiguéssis que la gent t’estava veient a sobre l’Altar de Sant Marçal. Vaig aprendre a gaudir i a sofrir”.

Malgrat els més de 30 anys transcorreguts des que Jaume Fernández, l’escolanet de Sant Marçal, va deixar Sa Cabaneta manté intactes els records i els afectes d’una etapa màgica de la seva vida. Jaume Fernández no s’oblida de la seva terra i s’assabenta de les novetats del poble gràcies als amics i a les noves tecnologies que el mantenen connectat amb el poble que el va marcar per sempre.