El seu nom va indissociablement lligat a la cultura popular de Mallorca. Tant és així que n’imparteix tallers i conferències a l’illa i fora d’ella, fins i tot a Itàlia. De la seva capacitat d’escoltar els altres deriva l’amplíssim coneixement que té de les nostres tradicions i de la nostra cultura. Viu al Pont d’Inca i confessa que a Marratxí li falta cohesió entre seus nuclis. Parlam de Francesc Vallcaneras.
-D’on li ve l’interès per estudiar la cultura popular?
–De sempre m’ha agradat el tracte amb la gent i moltes de vegades, sobretot a través de les persones majors, coneixies històries fantàstiques. Aquestes persones, com de fet tothom, necessiten algú que els escolti, i jo ho feia amb molt de gust. Tenia una padrina a Ciutat i una altra a Alaró, i amb totes dues passava moltes estones escoltant-les. Per mi era fantàstic, perquè jo sempre he estat una persona curiosa per saber noves coses, i ja ho diuen que la curiositat mou el món. Jo sempre els preguntava per què. Per altra banda, tots necessitam una dèria, una quimera, una passió. La meva ha estat aquesta, i així, a poc a poc, una cosa me va dur a una altra i fins aquí…
-… Fins a convertir-se en un dels grans experts de la cultura popular i de la cultura tradicional de Mallorca. Per cert, en aquest sentit, vostè diu que no hem d’usar els dos termes (popular i tradicional) com a sinònims. Per què?
-Hi ha diferència, i és fonamental, perquè hi ha coses que són populars i no són tradicionals, i hi ha coses que són tradicionals, però no són populars. Un exemple: qualsevol famós de la televisió és molt popular, però no és tradicional. En sentit contrari, si haguéssim de demanar com comença la tercera estrofa de la Sibil·la, que és un fet molt tradicional, molt poca gent ens ho sabria dir; per tant, és tradicional, però no és popular. Durant molts d’anys, tots dos conceptes varen anar units, però ara ja no. Les coses canvien: fins fa uns 40 anys el sopar de Dissabte de Nadal com a tal no existia; el vespre de Nadal, de fet, crec que era el vespre que se sopava més malament, perquè tota la feinada que en aquell temps feien les dones era per preparar el dinar del dia de Nadal, i a més les famílies es preparaven per anar a Matines. I no hem d’oblidar que fins als anys 20 o 30 del segle passat, el Dissabte de Nadal era dia de dejuni i abstinència.
-Aquí volia anar, al pes de la religió sobre moltes celebracions actuals.
-Té un pes total, absolut, sobre el calendari de la vida religiosa (obvi) i també sobre el calendari de la vida quotidiana. Tot ho marcava el calendari litúrgic, gairebé no hi havia festes laiques, quan avui celebram la Constitució, el Dia del Treball… Hi havia, això sí, moltíssimes festes de precepte. El clima i, sobretot, el calendari religiós marcaven la ruta de tota la teva vida. Per exemple, fora de l’església, quan tenies set o vuit anys i sense que ningú t’ho hagués de recordar, sabies quan havies de treure les bolles (per primavera), quan havies de fer volar estels (a l’estiu), quan havies de jugar amb la baldufa (un poc més tard). Això funcionava, perquè llavors no hi havia tanta de pressa de vida, la vida es vivia…
-Qualsevol temps passat va ser millor?
-Abans s’estava dins un sistema de vida molt precari, però molt més tranquil. Les relaciones humanes eren molt probablement millors fa cent anys que en els nostres dies. Es deixava la clau a la porta en tot moment. De fet, es deia: “Val més un mal veïnat que un bon parent”. Avui, quants de veïnats no saben qui tenen en el pis de baix? El preu a pagar per tenir els avenços de què gaudim ha estat alt: per exemple, avui els nins no juguen, sinó que tenen maquinetes que juguen per ells. A més, aquestes maquinetes solen dur jocs violents o competitius, i si són competitius ja no s’estableix la camaraderia en el joc. S’ha perdut la creativitat, quan abans amb una capsa de sabates te podies imaginar el que volguessis.
D’altra banda, des del punt de vista del folklore (per cert, una paraula a reivindicar), coneixes altres folkloristes, investigadors, i algun te diu: “Aquell temps, els vespres pel camps senties el flabiolet d’un pastoret que guardava ovelles…”. I jo dic, res de res: això vol dir que aquell pastoret devia tenir set o vuit anys, feia feina per supervivència, amb molta de serena al vespre i una calorada a l’estiu. La mortalitat infantil era immensa; les persones, amb 50 anys, ja eren velles, velles. Sincerament, jo preferesc que el pagès tengui el seu tractor i faci feina amb els auriculars posats…
Era una època terrible: de vegades, ens queixam del turisme, que es va malentendre des del començament, i hem destruït el país pel turisme, però si no hagués estat pel fenomen turístic no sé què hauríem menjat, com hauríem sobreviscut. Mallorca, com totes les illes mediterrànies, no es pot autoabastir mai, i patia molta de misèria, fam, malaltia, gent que se n’anava a Amèrica o a França. Basta llegir l’Arxiduc o George Sand. Si haguéssim començat amb el turisme equilibrat fa 150 anys, riu-te’n tu qualsevol altre destí. George Sand ho va dir de manera immillorable: “Mallorca és com sa verda Suïssa posada baix el sol de Calàbria amb la tranquil·litat d’Orient”.
Però aquí sempre hem confós els verbs ser i estar. Entre ser millors i estar millor, sempre hem preferit estar millor. En la meva opinió, ens ha faltat una burgesia que es preocupàs de Mallorca. Mira Barcelona, un home amb molts de milions encarrega el Parc Güell, un altre, La Pedrera… Aquí, en canvi, miraven qui comprava el vaixell més gros.
-Com situaríem Mallorca des del punt de vista de la cultura popular?
-Mallorca és l’illa mediterrània que fa set en tamany, és una illa petita. És un món petit, amb la frontera més definitòria que hi pot haver mai, la mar. Així és que històricament, sempre, hem hagut de dependre del que vingui de fora. No hi ha cap illa mediterrània que generi cultura popular per ella mateixa, ni la més petita (Formentera) ni la més gran (Sicília). Tot ha hagut de venir de fora. Quan hi ha hagut un canvi, primer arriba en el continent, i després aquí. Ningú no te pot dir un sol tret característic de la nostra cultura tradicional que no es repeteixi a altres bandes del continent. El primer que pensa la gent: “I la sobrassada?”. El rei Martí d’Aragó envia a demanar sobrassades al lloc que en tenia més fama a tot el món, i aquest era Sicília. Hi ha pobles de Calàbria que fan fires de sobrassada. No trobarem res que no sigui importat, ni la llengua, ni la religió…
-I de Marratxí, què en podem dir també des del punt de vista de cultura popular?
-Darrerament, s’ha aglutinat entorn de les fires (com la del Fang). Cada nucli té les seves festes. A Marratxí no tenim una celebració única, excepció feta de Sant Marçal, que celebrava un temps la romeria més popular i concorreguda de Mallorca. No és d’estranyar si tenim en compte que és el sant invocat contra el dolor. ¿I quin és el mal més arrelat a Mallorca? El dolor o reuma. Marratxí té una gran diferència, i és el gran nombre de nuclis de població, el més alt de Mallorca. Quanta gent hi viu? Uns 5.000. Quants hi dormen? 30.000. El problema és que la proximitat amb Palma i la dispersió dels nuclis fa molt mal de fer tenir una tribu, un sentiment de pertinença, de cohesió. Primer: els nuclis estan diferenciats. Segon: la majoria d’aquestes urbanitzacions estan habitades per persones que ni té idea de Marratxí ni pensa en la seva llengua ni xerra en la seva llengua… De totes maneres, el que sí not és que de cada vegada hi ha més consciència que som de Marratxí, administrativament parlant. També hi era, de fet, amb els quatre nuclis més importants fa cent anys: Pòrtol, Sa Cabaneta, Pont d’Inca i Pla de na Tesa.
-Vostè és un observador nat. Com veu Marratxí a dia d’avui?
-Estic esperançat que Marratxí arribi a tenir una cohesió molt més forta que la que té ara, que els marratxiners han de sentir-se orgullosos del nucli on viuen, i tant que sí, però a més d’això haurien d’assumir un grau més i pensar en la força molt superior a l’actual que tendria Marratxí si tots ens uníssim.
