Amb només 25 anys, Bernat Quetglas ha estat el pregoner de les Festes de Sant Marçal d’enguany. Mèrits no n’hi falten, ja que, aficionat a la música des dels quatre, és compositor i director de l’Orquestra de Cambra de Mallorca i de la Jove Orquestra Rotària de Mallorca.
-Què suposa haver estat el pregoner de les Festes de Sant Marçal?
-En primer terme, és un orgull que hagin pensat en mi per fer el pregó. Al cap i a la fi, és una manera de retre un homenatge o de donar una certa rellevància a una persona del poble. Això també és un indicador que la feina que faig dona fruits i que és reconeguda pels veïnats, cosa que sempre s’ha d’agrair. De fet, com ja vaig dir en el pregó, jo sempre he intentat fer música en el meu poble, i veure que ara el meu poble està agraït per aquesta feina que he fet no fa més que animar-me a seguir gaudint de la música amb ells.
-Què imposa més: dirigir una orquestra o fer el pregó del poble?
-Tenc la sort que una feina ajuda l’altra, en el sentit que la feina de director implica treballar constantment davant d’altres, els mateixos músics i el públic del concert. Això implica unes certes habilitats d’expressió i de psicologia de col·lectius. En aquest sentit, la meva labor de director facilita la “feina” de recitar el pregó davant la ciutadania. En qualsevol cas, hauria de dir que per a mi ha estat més fàcil fer el pregó que segons quins concerts, on de vegades he d’interpretar partitures que ja han estat interpretades per molta de gent, amb la dificultat que això implica.
-Qui et va comunicar (i com) que series l’encarregat de llegir el pregó de les Festes de Sant Marçal d’enguany?
-Va ser directament el batle qui es va posar en contacte per telèfon amb mi i em va oferir la possibilitat de ser el pregoner. M’ho vaig pensar un poc, però li vaig dir que sí. El problema era trobar dates, perquè aquests mesos de juny i juliol han estat molt moguts per mi. De fet, va ser fer el pregó i agafar ràpidament un avió… I ja em sap greu que l’any que he estat pregoner de les Festes ha estat l’any que menys n’he pogut gaudir.
-Com a home metòdic que ets, no devies deixar res a la improvisació. Com el vares preparar?
-El procés de preparar el pregó sempre du més temps de pensar que d’escriure o llegir. La feina consisteix a anar pensant tot allò que un vol dir i escollir entre allò que és necessari i allò que no ho és. De fet, va ser un pregó no massa llarg, però premeditat. Una de les virtuts d’un comunicador és saber anar a l’essència del missatge, i això és el que vaig intentar.
-De nin, com recordes les festes de Sant Marçal?
-Les record molt bé, especialment el concert que feien Els Burots, un grup d’animació infantil, jo n’era molt fan. Després, amb els anys, comences a anar a les festes un poquet més tard, comences a voler lligar amb alguna al·loteta, com qualsevol al·lot… Abans d’anar a estudiar a Madrid, sempre vaig anar a escola aquí al poble, on hi ha la meva família, els meus amics, la meva gent. I quan arribaven les Festes de Sant Marçal era el moment de sortir, d’estar tots junts, de tenir activitats de lleure.
-Ets una persona jove (25 anys), però ja amb un recorregut molt important en el món de la música. Quin és el secret de l’èxit?
-Realment, hi ha força gent que, dins del món de la música, està en un punt màxim dins la seva carrera professional, on jo encara no he arribat. L’analogia i les similituds entre un esportista i un músic (sobretot, un intèrpret) són clares: estam parlant de carreres que requereixen dedicació exclusiva, una preparació d’hores i hores, una preparació física i amb uns riscs físics (tots passam pel fisioterapeuta). Així, podríem dir que molts d’intèrprets, quan tenen 25, 30 o 35 anys, és quan estan més en forma. En el cas dels directors, se sol dir que acostumen a ser bons a partir dels 50 anys. En el meu cas, estic iniciant la meva carrera professional; si bé es vera que a Mallorca he tengut la sort de poder fer moltes coses, però les meves intencions passen per sortir a fora.
-En tot cas, què pesa més el talent o la voluntat?
-Citaré una frase de Beethoven, que deia: “70% és estudi, 20% és sort i 10% és talent”. La faig meva. També m’agrada la frase de Picasso: “La inspiració és millor que ens trobi fent feina”.
-Quins són els teus objectius professionals?
-Com he dit, a Mallorca he tengut força activitat. Ara, el que em fa falta és continuar formant-me (per a un músic mai no s’acaba la formació) per tal de poder sortir a l’estranger, una vegada acabats els graus de Composició i de Direcció i el màster que he fet a Madrid. Sortir a fora implica també estendre ponts. Per a un director, la seva feina no se centra en un lloc, sinó que està viatjant constantment, i jo, aquests darrers anys, ja m’he acostumat a agafar avions…
-Tens pensat enfocar-te més cap a la Direcció?
-Compondre per a mi, amb els anys, s’ha convertit en una cosa més esporàdica. No és el meu dia a dia, perquè no m’agrada escriure perquè quedi dins d’un calaix. En aquest sentit, em vaig adonar que som més director que compositor. M’agrada més la direcció perquè suposa un contacte directe amb la música, treballes directament dins un col·lectiu. De sempre m’ha agradat la feina que suposi un contacte amb gent. Al cap i a la fi, la feina en una orquestra no és més que posar en comú les diverses visions que tenim tots d’una partitura, i la feina del director seria la de sublimar totes aquestes visions en una d’única.
-En tot cas, reivindiques que la música té també un paper educatiu…
-Sí, i no només educatiu, sinó també social. La música no és tan sols un entreteniment, sinó que també demostra que fent feina junts podem aconseguir un bé comú, i això ho hem de valorar: és un missatge social fortíssim. Hi ha països, com és el cas de Veneçuela, que l’han sabut usar d’una manera molt potent. Fa uns anys van impulsar un sistema d’orquestra, que consistia a treure els al·lots de la pobresa a través de la música. Les hores que abans passaven “tirats” en el carrer les varen començar a dedicar a estudiar música, però dins d’una orquestra, perquè conceben la música no en solitari sinó com un acte social. Amb els anys han aconseguit que a Veneçuela hi hagi gairebé una orquestra a cada poble, i d’entre tota la quantitat, han aparegut figures a escala mundial, com és el cas del director de la Filharmònica de Los Àngeles, Gustavo Dudamel. Aquest és un exemple clar de les capacitats que té la música. Guardant molt les distàncies, com a director de la Jove Orquestra Rotària, estam intentant fer una cosa similar: donar una plataforma als al·lots per tal que treballin dins d’una orquestra junts, donar-los uns valors de treball en comú per tenir uns béns en societat. No sé si d’aquesta orquestra sortiran gaires músics, ja es veurà, però el que sí aconseguirem és que tots els que hi hagin passat siguin persones tolerants i respectuoses amb la societat.
-Com és el dia a dia de feina de Bernat Quetglas?
-Són moltes hores de dedicació, caps de setmana inclosos. Jo no distingesc entre un diumenge o un dilluns, qualsevol dia és bo i necessari per fer feina. Un músic és una persona que dedica bona part de la seva vida a la música, i això no és fàcil d’entendre si no ho ets. Jo ho visc amb molta naturalitat. Hi ha mesos que he dormit cinc hores diàries…
-De la teva banda, personalment tens algun referent dins la música?
-Amb Beethoven sempre m’he sentit molt identificat, en el sentit que estava convençut dels ideals de la Revolució Francesa (tot i que va ser fan i detractor de Napoleó, amb molt poc temps de diferència). Va ser una persona molt reivindicativa, amb un caràcter fort, que sabia fer feina per a un bé social, encara que no se l’entengués. En aquesta línia, també m’hi sent molt identificat, perquè de vegades em trob sol en un camí, però sé que és el camí que he de seguir. No hem de perdre la perspectiva de perquè som músics. Un músic ha cercar l’essència, que no té perquè ser fer la millor interpretació possible sinó que implica aconseguir un minut de màgia, no necessàriament a la millor orquestra del món, pot ser fent feina amb quatre al·lots, als quals veus que has arribat, i en uns nivells més enllà del que és convencional.
-Quines aficions tens al marge de la música, que és també la teva feina?
-M’agrada el futbol (som del Barça), però més per veure’l que per practicar-lo. També m’agrada la lectura, però trob poc temps per dedicar-hi. I també m’agrada la política, m’agrada estar al corrent de què passa en aquest sentit.
-Com veus la joventut i la societat actuals?
-Jo no faria la distinció entre joventut i societat actual, perquè de vegades ens miram molt fragmentats (la gent major, els adults, els joves i els nins). Realment, tot i que tots vivim de maneres diferents amb preocupacions distintes, també tots estam ficats en aquest món. Segmentar ens fa perdre la visió que tots estam vivint plegats i tots estam en contacte diàriament. I si un jove no és capaç de xerrar amb un vell, i si un vell no és capaç de xerrar amb un jove, és quan tenim un problema. Quan un jove veu un vell com un inútil, o quan un vell veu un jove com una persona sense cervell, també tenim un problema, perquè quan no estam units és quan som més vulnerables. En tot cas, com veig la societat? Tenc certa preocupació perquè cada dia veig la gent més centrada per allò material i per allò individual. El materialisme cada dia és més fort. Com a músic, visc de coses intangibles, que és on per a mi hi ha l’essència de la felicitat. No hem de perdre de vista perquè som en aquest món, que no hi som per ser més rics, per tenir més poder, sinó que hi venim i hi som per intentar ser feliços. De tant en tant, ens hauríem d’aturar a reflexionar sobre aquest fet.
