Apassionat podria ser un dels adjectius per definir la figura de Jaume Gual, un fotògraf nascut i criat al barri palmesà de Santa Catalina que viu des de 1999 a Sa Cabaneta. I ho és (d’apassionat) per la feina i per la vida. Tant, que diu sense embuts: “La meva professió és la meva vida”. La fotografia és una passió que té des de nin, convertida en professió. Des del seu particular objectiu, enfoca la realitat dels nostres dies i del nostre món.
-Qui és Jaume Gual?
-Uff! Que difícil és definir-se un mateix. Jo sempre he anat a la contra de la gent narcisista, i per això mateix me costa. En tot cas, diré que com a persona som algú que intenta deixar un món millor del que s’ha trobat; algú que dona un cop de mà a la gent. Estic casat des de 1991 amb n’Aina, i tenim dos fills, en Pau i en Joan, de 25 i 23 anys. Vull subratllar que la meva dona ha estat i és un suport importantíssim a la meva vida; crec que junts formam un bon equip i ens hem ajudat mútuament, tant en l’educació dels al·lots com des del punt de vista professional.
D’altra banda, he de dir que la meva professió és la meva vida. Des que tenia 14 o 15 anys que m’he sentit atret per la fotografia, a la qual m’he dedicat i me dedic en cos i ànima, però no me suposa cap esforç, perquè en gaudesc molt. En el meu cas, puc ben dir que feina i vida, vida i feina, van molt lligades.
-Geògraf de formació i fotògraf de professió. Com així?
-De sempre, he tengut inquietud per observar la natura. De jove, vaig fer excursionisme molts d’anys i, en aquest àmbit, vaig tenir l’oportunitat de fer amics amb interessos comuns. Als 15 o 16 anys, me vaig matricular a uns cursos monogràfics de fotografia que feien a l’antiga escola d’Arts i Oficis. Record perfectament tot el protocol que en aquell temps rodejava la fotografia: els carrets, les fotos en blanc i negre, que resultaven força més econòmiques, el revelat dels negatius…
En paral·lel, pens que la geografia te dona una visió del món on vius i de tot allò que t’envolta, te situa en el paisatge i en el territori; te fa veure la relació entre l’home i el planeta, i jo trob que aquest exercici és molt interessant. Per això, en vaig estudiar la carrera. Crec, en síntesi, que geografia i fotografia tenen bastants aspectes en comú.
-Quins són els paràmetres que defineixen una bona fotografia?
-La fotografia, bàsicament, és llum, és el moment i és l’enquadrament de l’objecte fotografiat , sigui aquest una persona, un objecte o un paisatge. El professional ha de saber què vol mostrar a través d’aquella fotografia.
-Mallorca és el paradís per a un fotògraf?
-Qualsevol lloc ho pot ser, però és vera que, especialment per a una persona amb curiositat i interès pel medi natural, Mallorca és un paradís, i encara ho era més fa 60 anys que a dia d’avui. Les estacions de l’any li donen colors i aparences diferents; les llums també són canviants, hi ha multitud de paisatges, de mar, de muntanya…
-Quin seria el seu racó favorit?
-N’hi ha molts, però un dels que més m’agraden és el Cavall Bernat, a Cala Sant Vicenç. També la costa de Llucalcari fins a Cala Deià, que s’ha pintat moltes vegades. De Marratxí? D’aquí, me qued amb l’arquitectura tradicional que un pot trobar, per exemple, tant a Sa Cabaneta com a Pòrtol o Marratxinet. Aquí, tenim cases que són autèntiques meravelles, amb unes façanes increïbles.
-Quina anàlisi fa del moment actual de la fotografia?
-Començaré per dir que en fotografia, des del punt de vista professional, sempre s’han intentat fer aquelles fotos que es poguessin vendre; això tant passava el 1930 com passa ara, gairebé 100 anys després. Dit això, és vera que avui en dia és més complicat, perquè hi ha molta més competència (en bona part, deslleial, perquè les fotos es regalen), sobretot per mor de la digitalització de la imatge. Avui, tothom fa fotos, les xarxes hi van plenes, de fotos boníssimes i de no tan bones. Com a professional cal especialitzar-se, cercar allò que t’agrada i intentar oferir un bon producte.
En el meu cas, intent fer-me un lloc en el món de la fotografia patrimonial, la digitalització del bens culturals i la documentació del paisatge, que també és un bé patrimonial i cultural. M’interessa observar com evoluciona el paisatge amb el pas del temps i documentar aquests canvis (de vegades, molt importants) a través de les fotografies. Fruit d’això ha estat la posada en marxa de l’Observatori Fotogràfic del Paisatge de les Illes Balears, que gestiona el Grup de recerca en patrimoni audiovisual, mass-media i il.lustració de la UIB. A Marratxí en tenim molts exemples…
-Per cert, una imatge val que més mil paraules? Alerta, que parla amb un periodista…
-De vegades, sí; de vegades, no. Aquestes màximes sempre es poden agafar per un costat o per l’altre; tenen una bala a la recambra. És a dir, una imatge pot explicar perfectament una cosa; en altres ocasions, no és tant així. Record en aquest sentit una feina que me varen encarregar a Cala Llamp, a Andratx. De la foto que jo en treia, ningú no podia negar que era Cala Llamp; ara bé, si obries més l’angle, observaves que sense deixar de ser aquell mateix espai verge, també hi havia urbanització. Vull dir que una imatge te pot explicar exactament el que hi ha o bé només una part del que hi ha. Hi ha, fins i tot, un discurs sobre si la fotografia menteix. El meu punt de vista sobre aquest particular és que la fotografia no menteix, la fotografia és veraç: una altra cosa és el que tu l’hi fas dir.
-Quins són els reptes de futur?
-Futur? En tot cas, hauré de parlar en termes de futur immediat, perquè avui hem de viure al dia, ja que tot és molt canviant i va molt de pressa. En tot cas, una de les coses que me fa ganes fer és aportar el meu granet d’arena a mostrar l’evolució i la història del paisatge de Mallorca de forma gràfica, és a dir, a través de la fotografia. La fotografia té dues lectures: la que te proporciona un plaer estètic i també la del moment que documenta. Jo m’ho pas molt bé fent aquest tipus de feina.
-Quina ‘fotografia’ fa de la realitat dels nostres dies, des d’un punt de vista global?
-Pens que tot ha sortit un poc massa de mare. Tot va massa ràpid. No tens temps de gaudir d’una cosa que ja en surt una de nova que la substitueix. La tecnologia, que és molt positiva en molts d’aspectes, és perjudicial des d’aquest punt de vista, en la meva opinió. Avui, importa més la quantitat que la qualitat, en quasi tots els àmbits de la vida, i això no m’agrada.
-Com veu Marratxí?
-És un municipi complex per la diversitat i quantitat de nuclis que integra. La idea seria que la gent fes pinya entorn d’un sentiment comú, però no és una cosa fàcil. D’altra banda, supòs que aquesta dispersió geogràfica fa que també augmenti la despesa municipal per abastir tots els nuclis dels serveis necessaris.
-Probablement, els seus dos fills, Pau i Joan, fundadors i integrants del grup musical Go Cactus hauran de sortir prest en aquesta revista…
-No ho sé… (riu). L’únic que puc dir és que els al·lots han viscut la música des de petits. Han tengut una formació en aquest àmbit, i jo crec que això és molt positiu perquè els fa persones més sensibles. Tots dos han estudiat (cada un d’ells fa un màster, ara mateix) i el fet que els vagi bé com a músics amb el grup ens fa molt contents tant a mi com a la mare. Varen ser seleccionats com a teloners de Franz Ferdinand, a Madrid; han guanyat diversos premis, d’aquí i de fora, ara acaben de participar a festivals de Nova York i d’Austin (Texas). Pens que la música els aporta una experiència de vida interessant i els ajuda a espavilar-se…
