Nina activa, curiosa, valenta i amb un punt de rebel·lió…, Teresa Matas continua amb aquests paràmetres de personalitat ben interioritzats i ben presents a la seva vida. La seva vitalitat (“crec en la bondat i en la rialla, com me varen ensenyar els meus pares”, diu) no és impediment perquè a la seva etapa creativa posterior a la mort del seu fill (2005) tengui en el negre el color protagonista absolut. Interessada en l’ésser humà, ella mateixa es manifesta tal com se sent a cada moment, i ho fa a través de la seva obra, singular i distinta. Al llarg de la seva trajectòria artística, Matas ha rebut reconeixements importants: Medalla d’Honor de l’Ateneu de Maó (1987), Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears (2005) i membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts (des de 2017).
-Com es va iniciar Teresa Matas en el món de l’art?
-Aquesta és una pregunta que jo mateixa me faig contínuament. Vaig entrar en el món de l’art de manera autodidacta per una necessitat d’expressar-me. Sempre he estat comunicadora, sempre m’ha agradat comunicar: allò que sent i allò que m’envolta, i ho fet a través de la meva obra. Jo crec que, a mesura que ens anam fent grans, tornam cap enrere. Record que era sempre una nina amb molta curiositat, sempre en moviment. Vívíem a Palma, i amb set-vuit anys sortia sovint a descobrir carrers i llocs nous, sempre intentava no avorrir-me, passar-m’ho bé, i això ho mantenc encara avui, tot i que és difícil. També de molt nina, més que a les arts plàstiques, vaig entrar en la música i la lectura, la paraula escrita. Una cosa que també m’ha agradat sempre, com també al meu germà, ha estat el cinema, i supòs que això m’ha ajudat a l’hora de fer performances, per exemple. A poc a poc, tot allò que t’ha anat alimentant a la vida, et va sortint com a artista, a més d’una manera natural i molt tota sola. Vaig ser mare ja de molt jove, i la família sempre ha estat el primer en l’ordre de prioritats (és el primer que vàrem crear el meu marit i jo), i després ja venia l’art. La meva feina per a mi és una recerca del meu jo, del que jo som.
-Ha treballat la pintura, l’autoretrat, l’escultura, la fotografia, el video-art, la performance, la tela, el metall, el teixit… Totes les possibilitats són bones per comunicar?
-Vaig començar amb la pintura, de manera autodidacta. Jo aprenia molt llegint; la lectura era i és un mecanisme fantàstic per aprendre, per saber. En l’art jo sempre he fet allò que he volgut, el que m’ha donat la gana, i això no sempre és ben rebut o acceptat. Primer sortia a l’exterior i pintava a l’oli. Ja era mare, i jo volia expressar el que sentia a la natura. Després ja me vaig tancar a l’estudi per començar a comprar paper d’embalatge blanc, a estirar-lo i a pintar-lo amb motius florals. Després, a mitjan anys vuitanta, una amiga meva me va fer de model i la vaig pintar, per començar així el meu treball amb la figura, el rostre, els pits… Representa, d’alguna manera, que ella era jo. Era dir: ‘Som dona i som aquí’. A tot això, me va ajudar molt que en els pobles s’hi feien molts de certàmens artístics, i en vaig guanyar uns quants. També vaig guanyar el premi Saló Primavera de l’Ateneu de Maó, el 1987. Sens dubte, varen ser estímuls importants per continuar treballant i per dir: ‘No dec fer-ho tan malament’. L’any 1989 vaig començar a treballar amb una galeria, després de passejar-me amb un paper davall el braç visitant-ne unes quantes per veure què passaria.
Després, als anys noranta, vaig començar una nova etapa: me trob amb la roba, amb peces de tela, que jo enduria per poder treballar a sobre. Aquí va començar l’obra tridimensional. De totes maneres, faci el que faci, sempre me deman un poc més, cercar una via per trobar jo mateixa l’espurna de novetat, però ja dic, no pensant en els altres, en si agradarà o no, sinó amb mi mateixa. No m’agrada, ni la cerc, la perfecció. La meva obra sempre té allò d’inacabat, de no-perfecte, perquè jo tampoc no ho som. Cerc, com quan era nina, estar en moviment, que és el més important.
-En tot cas, troba que ha evolucionat el seu art amb els anys? Ha de ser necessàriament així?
-Sí, evidentment. Hi ha un abans i un després de la mort del meu fill, el 2005. Vaig començar a agafar trossos de roba negra i posar-los a la paret, però (això sí) obrir-hi un forat, per respirar… La feina m’ha ajudat moltíssim davant un moment tan complicat i dolorós com aquell. Ara mateix, estic en una etapa en què me deman: ‘On aniràs, amb això?’ No ho sé, però en tenc necessitat. Estic dins el negre total; el color és el negre. Ara agaf les teles (sempre roba de casa) de colors diversos i les convertesc en peces negres, i la veritat és que m’espanta un poc el que faig, perquè sempre reflecteix el que estic vivint. En tot cas, he de dir que veig on he anat quan mir cap enrere i puc posar-hi perspectiva i distància. En altres moments, la meva vida me duia a expressar-me d’altres formes. Com he dit, m’aliment de la vida com a artista, del que sents, del que t’enrevolta, del que mires, de les sensacions i les emocions de cada moment. En aquest sentit, les performances me són útils per expressar tot això amb el meu cos. Jo només les faig en moments en què en tenc necessitat, moments puntuals i concrets, per això mateix.
-Què implica el caràcter autodidacta de la seva obra?
-No m’he subjectat a res. Què és l’art? Comunicar, comunicació. Tu vas a un museu, t’hi passeges, mires i en un moment donat t’atures davant una obra concreta. És perquè aquella obra te diu alguna cosa. Com a lectora, el gènere que més m’interessa és l’assaig, perquè és on l’escriptor hi expressa allò que sent. En part, crec que la meva vida ha estat tot un assaig, expressar el que sent a cada moment, amb una premissa molt important: no enganyar-me. Vista amb perspectiva la meva obra, autodidacta efectivament, m’adon que no he anat tan malament. Una de les satisfaccions més grans que he tengut darrerament ha estat quan una persona de nivell, vinguda de fora i que no me coneixia, en aquest cas Nekane Aramburu, i me va demanar de fer una exposició a Es Baluard. Que una persona com ella se m’acosti i me faci aquesta petició és una cosa important, per a mi ho ha estat com a mínim. Per altre costat, com a autodidacta, no he tengut les rivalitats que altres artistes han tengut entre ells, per un intentar superar l’altre. De vegades, cercant per internet, he vist feines d’artistes semblants a la meva. No me sap greu, perquè pens: ‘Estic en el temps’.
-El món seria millor amb més artistes per quilòmetre quadrat?
-Ben segur que sí. Això ho pots llegir a moltes bandes. L’art és una manera d’alleujar el viure, perquè de vegades la vida és complicada. Se li dona poca importància a l’art en general a la societat per la importància real que té. Entre altres coses, això passa en els mitjans. En el diari, llegiràs moltes pàgines d’esports o de política, i això no passa amb l’art: ja ho voldria jo…
-S’ha dit sempre que Teresa Matas és una artista feminista.
-Les exageracions no m’han agradat ni van amb mi. En tot, quan ens passam de mida, no funciona. Som femenina, som una dona i em defens si m’ataquen, és clar que sí, sempre ho he fet. Però no he perdut energia en aquesta qüestió de demostrar que som una dona. El més fàcil per a mi hauria estat ser dona de casa, cuidar de la família i res més…Però jo he volgut anar més enllà, treballar com a artista, i ningú no m’ha regalat res. La meva obra és la d’una dona lluitadora i que va endavant. També s’ha de dir que la història, a les dones, ens ha esborrat.
-La feina per a vostè és un gaudi, una teràpia, una obligació?
-Ni és una teràpia ni és una obligació. Un gaudi? No sabria què dir-te. Crec que és més una necessitat, com he dit, igual que tens necessitat d’estimar i de ser estimada. És una necessitat molt personal. De vegades, m’ho pas molt malament. Ho passes bé depenent del tipus de treball que fas, en el meu cas és una lluita, hi ha moments en què patesc, quan no et surt allò que tu vols comunicar. La satisfacció, allò que t’omple, és ser jo en plenitud, sense estar condicionada pel mercat de l’art que el converteix en una mercaderia.
