La grip de 1918, mal anomenada “espanyola”, va ser una de les pitjors pandèmies de la història, amb més de 50 milions de morts a tot el món. 

En aquests dies de pandèmia i confinament, pot resultar interessant fer una mirada cap enrere per veure com, al llarg de la història, virus i bacteris han causat de forma periòdica importants brots. La gravetat de l’impacte, en termes quantitatius i qualitatius, ha depès, naturalment, de qüestions biològiques, però també han tingut molt a veure, en cada cas, les condicions sanitàries, higièniques i alimentàries. La grip de 1918 va aparèixer al final de la Primera Guerra Mundial, o sigui, després de quatre anys de conflicte.

El primer focus es va donar a principis de 1918 en una base militar de Kansas, als Estats Units. Sembla que en algun moment la grip estacional va mutar i va augmentar la capacitat d’infecció i la letalitat. Normalment, la grip afecta sobretot les persones majors i els nins, però aquest brot també afectava greument joves i adults sense patologies prèvies. 

Els soldats americans que arribaven a Europa per lluitar a la Gran Guerra van portar el virus, que en poques setmanes es va estendre per tot el continent. El primer cas europeu es va registrar a França, des d’on va passar -per aquest ordre- al Regne Unit, a Itàlia, a Alemanya i a Espanya. Els països van censurar les notícies relatives a la grip per tal d’evitar que afectassin la moral de la població en un context de guerra, però a Espanya, que es va mantenir neutral davant el conflicte, se’n van publicar tots els detalls. Com que va ser el primer país a informar del virus, la grip ràpidament va adquirir el sobrenom d’espanyola, malgrat suposar una crisi sanitària a escala mundial.

En realitat, la grip de 1918 es va donar en dues onades. La primera es va produir el mes de maig i va afectar bàsicament les grans ciutats. La segona onada va tenir lloc després de l’estiu i va ser la més dura, ja que el 75% de les víctimes corresponen a aquesta segona. Va començar com un brot lleu que es va anar agreujant progressivament i, a diferència de la primera onada, també es va entendre per les zones rurals i poblacions petites, com Marratxí. 

El mes d’octubre ja hi havia una quantitat important de malalts al municipi, una situació que empitjoraria amb la mort del metge municipal, Gaspar Jaume, i els problemes d’abastiments de certs productes bàsics com la llet. Per aquesta raó, aquell mateix mes l’Ajuntament va acordar l’embargament de tota la producció de les finques i indústries de Marratxí fins al final de la pandèmia per al seu repartiment entre les persones necessitades. També tenim constància de l’adquisició de calç i de sofre per a la desinfecció general de les vies públiques així com l’encès de fogueres per purificar l’aire.

El 1919 i el 1920 es van produir noves onades, però de menor transcendència que les viscudes el 1918. Això i la desaparició del virus van respondre, segons diverses investigacions, al fet que els humans es van adaptar a la grip i els supervivents es van immunitzar. Amb tot, cal dir que les conseqüències negatives van continuar un temps més, encara que ja no per causes biològiques, sinó econòmiques i socials.