Eva Ledesma es psicòloga de Professió i compatibilitza el seu treball amb la literatura. Ja ha publicat diversos llibres, un poemari i altres llibres il·lustrats sobre l’autisme o sobre una revisió dels contes infantils. En aquesta entrevista ens explica que aspira a conjugar la seva devoció per la literatura amb la seva passió per la psicologia. Ledesma també reflexiona sobre com ens ha influït aquest temps de pandèmia i sobre com adaptar-nos a la vida despés d’aquest fenomen històric. Des de fa quatre anys viu a Marratxí, que li serveix de font d’inspiració al seu universi literari.
¿Com va néixer el teu interés per la literatura?
El primer que vaig llegir quan era petira varen ser els contes clàssics, que a més els escoltava en cassette. Abans es feien servir cintes per escoltar llibres, allò que avui en dia seria un audiollibre, i era molt divertit per a mi. Més tard, amb el temps, van aparèixer els llibres de “Tria la teva aventura” on tu escollies la teva pròpia història a través de les seves pàgines, els còmics de “Asterix i Obelix” i, més tard, van arribar els llibres més adults com les novel·les, assaigs, poemaris, etc.
¿Com definiries el teu estil literari?
Cadascún dels meus llibres són molt diferents entre si, encara que tots tenen la mateixa manera d’arribar al lector a través de la senzillesa en les paraules. Solen estar molt estructurats perquè siguin amens, contenen part del portal bellesa visual pot ser tots il·lustrats i solen anar acompanyats de molts missatges per reflexionar sobre assumptes vitals.
Parlan’s sobre El viaje de Bermellón, què podem trobar en aquest conte?
“El viaje de Bermellón: fue, volvió y lo que descubrió” és un conte infantojuvenil amb un Personatge amb autisme. Les il·lustracions de l’conte són de Cecilia Amengual, una il·lustradora mallorquina molt involucrada amb la il·lustració infantil. El conte tracta d’un príncep amb autisme que vol arribar a ser un guerrer. És un conte dirigit al públic en general, però especialment a docents, famílies amb o sense nins o adolescents amb autisme, sanitaris, etc. L’objectiu del conte és donar a comprendre com és la vida d’un nin amb autisme, que situacions pot trobar-se i com pot aprofitar-les per superar les adversitats. També serveix per augmentar l’autoestima de persones amb autisme i les seves famílies, així com a eina de treball en psicoteràpia.
A “Cuentos desempolvados para adultos incrédulos”, amb les il·lustracions de Timothy Lompart, desmuntes els contes clàssics…?
El llibre, que veurà la llum a l’octubre gràcies als seus mecenes que l’han finançat a través de la plataforma espanyola de Verkami, t’endinsa en un món on les versions més antigues dels contes, desconegudes per a molts i una mica més conegudes per altres, s’obren pas per ressorgir i renéixer en aquest projecte. Les il·lustracions estan a càrrec de Timothy Llompart, un il·lustrador mallorquí amb gran experiència en el món de la il·lustració i que s’ha involucrat en el projecte moltíssim.
I en el poemari “No només plou a la primavera”?
El llibre “No només plou a la primavera” és un poemari per a amants inexperts on apareixen converses que solem tenir tots amb persones del passat i que segurament ens seran molt conegudes. És un llibre il·lustrat en portada i amb algunes il·lustracions de l’interior per Cecilia Amengual i està dividit per estacions. A mesura que va passant el temps van apareixent diferents converses, ja que no és el mateix un amor d’estiu que la nostàlgia de l’amor en nadal.
Com valores la teva experiència amb l’autoedició a través de crowfunding?
En el meu primer llibre, al poemari “No només plou a la primavera”, vaig tenir moltes ofertes d’editorials que sí m’ho publicaven gratuïtament. En el meu cas no em va interessar perquè no volia perdre tots els drets de la meva obra, així que vaig decidir optar pel crowdfunding. I amb els altres llibres ni tan sols em vaig plantejar. Si he de explicar-vos la meva experiència amb el crowdfunding podria dir-vos que és un procés laboriós i, si finalment s’arriba a l’objectiu amb èxit, és molt gratificant. La idea preconcebuda que un llibre autopublicat o independent és de pitjor qualitat és errònia. Avui dia hi ha al mercat llibres amb una qualitat molt alta que són autopublicats i que estan esperant a ser descoberts pels lectors.
Com has viscut la pandèmia, has aprofitat per escriure durant els períodes de confinament i restriccions socials?
Just quan va començar el confinament tenia molts plans amb el meu primer llibre. M’havien convidat a estar a la Fira del Llibre de Palma, tenia presentacions de llibres, impartir un curs de literatura per a nins amb necessitats especials, etc, però tot es va paralitzar. La sorpresa va ser que no em va perjudicar com jo pensava que sí ho faria, ja que a el principi em vaig posar en la pitjor situació. Va resultar que, com els lectors es van quedar a casa, a la fi van tenir més temps per llegir i el meu primer llibre va tenir molta més acollida. Sí que vaig trobar a faltar el contacte físic amb el lector, però a la fi em van fer arribar les seves impressions d’una altra manera i va ser molt gratificant. D’altra banda, també vaig escriure el conte infantojuvenil de “El viaje de Bermellón: fue, volvió y lo que descubrió”.
Com et veus en els propers anys, supós que és difícil trobar el temps necessari per escriure alhora que desenvolupes la teva professió com a psicòloga?
Intent no mirar massa a el futur i centrar-me en el present, però si hagués de visualitzarme en el futur m’agradaria estar combinant la meva professió de psicòloga amb l’escriptura. Estimo la psicologia per sobre de tot i em costaria molt renunciar-hi, tot i que porto un temps amb un parèntesi amb ella perquè he estat dedicant més temps a l’educació dels meus fills, però m’agradaria tornar en breu. I si fos combinant-la amb l’escriptura per a mi seria un somni.
Com a escriptora i amant dels llibres, com veus la competència de les noves tecnologies i les plataformes audiovisuals que “roben” lectors a la literatura?
Penso que totes dues són complementàries. Les noves tecnologies són una potent eina que podem utilitzar per desenvolupar, per exemple, l’habilitat lectora, la coordinació ull-mà, l’orientació visuoespacial, entre d’altres, tot i que molts s’entesten a afirmar el contrari. En realitat, el problema existeix quan hi ha un excés d’exposició a pantalles, encara que si s’exposa un temps adequat amb les aplicacions adequades, és una forma més d’aprendre de forma molt visual, com en el cas dels nins.
¿I en els nins, com creus que se’ls ha d’imbuir de la passió pels llibres davant un competidor com les tablets, de fàcil consum i oferta inesgotable?
A través de tablets els nins poden també començar a llegir a través d’aplicacions o llibres electrònics que facilitin aquesta activitat. Es poden utilitzar jocs divertits, ja que els nins aprenen millor si es diverteixen realitzant la tasca. També es poden utilitzar llibres digitals que siguin interactius. Des de la meva opinió crec que no hauria de ser excloent. Som a l’era digital i renegar d’aquest fet seria un error. Els nins estan familiaritzats amb aquestes noves tecnologies i no podem donar-los de costat. El que cal anar amb compte és en el temps d’exposició, però no per les activitats, sinó perquè és bo també realitzar altres activitats com la interacció amb els altres nins, sociabilitzar, fer jocs de psicomotricitat, etc que beneficiïn també la comprensió de l’llenguatge i el seu entorn, que indirectament ens trobem en la lectura.
Ets psicòloga de professió, com creus que ens ha influït la pandèmia a nivell psicològic?
La pandèmia ha tingut efectes multifactorials. Primer, a nivell econòmic. Molts altres porten mesos, i fins i tot un any sencer, sense veure les seves famílies. Hi ha moltes situacions, a part de l’confinament en si d’estar tancat a casa, que provoquen estrès i tot en el seu conjunt ha fet que augmentin els casos de depressió i trastorns d’ansietat i psicosomàtics, a més de separacions i divorcis. Sí que és cert, que no tot ha estat dolent, i que moltes persones han aprofitat per crear, aprofitar més temps en família, realitzar activitats a casa que abans no podien, millorar la seva relació de parella perquè abans potser no tenien temps per estar junts, etc. Depèn una mica de la situació de cada persona, però sí que és cert hi ha un punt en comú en tots i és que la pandèmia ha estat una font d’estrès pel desconeixement d’aquest potent virus, l’adaptació de les noves mesures de prevenció de contagis i també a aprendre a parar el nostre dia a dia. Això va provocar un abans i un després en cada un de nosaltres. En persones més grans s’ha vist que han estat les que pitjor ho han passat, així com les seves famílies.
I a partir d’ara, com vivim aquesta nova vida postpandèmia?
Psicològicament aquest procés és lògic, ens estem adaptant progressivament a un altre escenari que fins ara no teníem. És una altra fase psicològica de la pandèmia. Tots necessitem adaptar-nos a aquesta nova situació, però necessitem temps i sentir-nos segurs per llençar una vida completament normal com la que teníem abans.
Des de quan vius a Marratxí i què és el que més t’agrada del municipi?
Fa pocs anys que visc a Marratxí, concretament quatre, però la meva família viu des de fa molts més. Em sembla un poble molt còmode, ja que és a prop de la ciutat, es troba ben comunicat amb transport públic, és tranquil i els seus veïns són molt pròxims, entre altres coses.
