Diuen que val més un mal acord que un bon judici. I amb aquesta voluntat d’aconseguir entesa entre dues parts en litigi (dos veïnats), actua el jutge de pau, una figura que fa feina al servei del poble. És la cara més pròxima de la Justícia per a la ciutadania. En el cas de Marratxí, el jutge de pau és, des de 1997 i fins a l’actualitat de manera ininterrompuda (per tant, sota distints colors polítics), Joan Bestard, que també és un dels fundador de l’Associació de Jutges de Pau de les Illes Balears.
-Qui és Joan Bestard?
-Som una persona senzilla, familiar, que intenta ser honesta i un ferm defensor dels valors. De fet, sempre duc en el bitlleter un paperet en què duc apuntats a mà distints valors que crec importants: justícia, empatia, honestedat, tolerància, respecte, prudència, dignitat, discreció… Aquest petit paper ha estat i és una ajuda extraordinària per a mi, perquè és una manera de continuar recordant quins són aquests valors i quina importància tenen. Cada dia hem de lluitar per mantenir-los davant tot allò que passa en els nostres dies. Per altra part, tenc un llenguatge molt clar i planer. I cada dia vull que sigui més així, perquè no sempre s’entén allò que un diu sinó allò que interessa entendre. Per tant, en la meva tasca com a jutge de pau, em convé ser clar.
-Quan era nin, què volia ser de major?
-De nin, ja als vuit o nou anys, volia ser advocat, per defensar causes petites i no tan petites, cercant un poc la Justícia. Per a mi, una bona definició de Justícia és donar a cadascú allò que li pertany; ja de nin ho tenia clar. També m’agrada com veia Sòcrates la figura del jutge, de qui deia que havia de tenir quatre característiques: “Ha de saber escoltar amb cortesia, respondre sàviament, ponderar prudentment i decidir imparcialment”. El cas és que, essent jo un ninet, coneixia una advocat que tractava amb els meus pares, i el record molt elegant (amb vestit, corbata…) i record també com parlava. Em cridava molt l’atenció. Per altre costat, i per descomptat, també volia ser futbolista. De la meva infantesa, també diré que jo som fill d’un matrimoni que s’estava a una finca de cultiu (eren agricultors), que sempre al meu germà Miquel com a mi ens varen donar exemple de fer moltíssima feina. Així, jo vaig començar molt prest a treballar (a Salinera Española), tot això sense deixar d’estudiar els vespres, bé a través de classes particulars o bé en acadèmies privades, fins als 19 anys per obtenir el títol de comptable (o Tenedoría de Libros, com es deia llavors).
-La cultura de l’esforç ha estat ben present a la seva vida…
-Crec que sí. A ca meva, no vàrem passar mai fam (érem al camp i teníem sempre per menjar), però sí que vaig veure veïnats nostres que sí que en varen passar. Sé de persones que anaven a fer feina en bicicleta per començar a les cinc o sis del matí, i, després de la dura jornada, havien de tornar a ca seva també en bicicleta. Això me va despertar la sensibilitat i el fet de veure el sacrifici de tota aquesta gent, com també del que feien els meus pares. Tant és així, que la meva dona i jo hem intentat inculcar als nostres dos fills aquella frase que diu “qui alguna cosa vol, esforç li costa”.
-Quina trajectòria professional ha duit a terme Joan Bestard?
-Com he dit, vaig començar a Salinera Española, per passar posteriorment (del 1970 i fins al 1990) a ser director administratiu a l’empresa KAS (també coneguda com Mallorquina de Bebidas Carbónicas) del Pont d’Inca, que va arribar a tenir uns 250 treballadors. L’empresa estava molt interessada a fomentar la formació interna dels professionals, i això va ser una cosa que me va permetre aprendre moltes coses gràcies als nombrosos cursos que s’hi organitzaven. Finalment, vaig muntar un negoci propi de venda i reparació d’automòbils, que me va anar molt bé, sobretot perquè molta gent me coneixia…
-Des de quan és jutge de pau de Marratxí?
-Jo vaig presentar una instància a l’Ajuntament l’any 1997 per poder ser candidat a jutge de pau. Llavors, el batle era Martí Serra i el meu germà, Miquel Bestard, el tinent de batle. Quan Serra va veure la meva instància li va demanar al meu germà què en sabia d’allò, i en Miquel li va dir que res, senzillament perquè jo no li havia dit res al respecte. Sé que els “endolls” han funcionat sempre, però a mi no m’han agradat mai. De fet, encara ara no sé si me varen elegir pel fet de ser germà del tinent de batle; si fos així, no ho varen fer bé, però també he de dir que no es devien equivocar massa quan fa 21 anys que som el jutge de pau de Marratxí, i sota els distints colors polítics que han governat el municipi al llarg d’aquests anys. Desgraciadament, la tendència general en els municipis és nomenar un jutge de pau que estigui en la mateixa línia de qui governa. Jo puc dir que he estat amb sis batles, i de diferents colors polítics.
-Com a jutge de Pau vol dir que és ja per aquest mateix motiu una persona respectada. Què va suposar per a vostè ser elegit com a jutge de pau? I reelegit fins a cinc vegades…
-Per a mi, és un honor, sobretot perquè jo som jutge de pau per vocació. He tengut un gran avantatge, en majúscules, i és el fet que no he necessitat ser-ho per poder-ne viure. És més, per mor dels desplaçaments, hi ha hagut vegades que fins i tot hi he perdut doblers. Al llarg de tots aquests anys, l’experiència i el que he vist me permet afirmar que, en situacions dures econòmicament, els litigis i els conflictes entre veïnats augmenten considerablement. De la mateixa manera, també puc dir que a les barriades més modestes, es donen més conflictes entre veïnats que a les barriades o zones més benestants. Això sí, els problemes es resolen amb més facilitat entre les persones més humils…
-Quina és la part més agradable i la més desagradable de la seva feina?
-La més agradable, sens dubte, són les bodes, que es produeixen com és lògic en un ambient festiu i en què sempre intent deixar algun missatge. Allò més desagradable, en canvi, és quan no aconseguesc el meu objectiu entre dos veïnats. Per sort, són més fàcils de comptar les derrotes que les victòries, i en aquest sentit vull agrair la col·laboració dels veïnats de Marratxí. En aquesta feina, un ha de saber trobar les paraules més adequades per aconseguir la confiança de les parts; igualment, és molt important saber escoltar, de fet, diria que és una de les nostres claus com a jutges de Pau. Normalment, si ve una persona molt exaltada, conforme va parlant es va relaxant… En tot cas, he de dir que impartir Justícia mai no és un exercici fàcil, perquè tothom té la seva part de raó. Record perfectament un episodi que vaig viure ja fa molts d’anys. Varen venir a veure’m dos senyors d’edat avançada que discutien severament. Quan varen entrar al meu despatx, un d’ells va amenaçar de matar l’altre, cosa que va repetir al cap d’una estona. Els vaig fer seure, vàrem estar parlant una estona, es varen anar tranquil·litzant i, finalment, podem dir que varen fer les paus. Passades unes setmanes, vaig anar a visitar un d’ells i me va reconèixer que acabava de fer una paella amb aquella persona a qui feia molt poc temps amenaçava de matar…
-És Marratxí un municipi conflictiu?
-Tenim molts de conflictes que m’arriben, però també hem de tenir en compte que som molta gent que hi vivim. En percentatge, crec que no hi deu haver gaire diferència respecte a poblacions amb el mateix nivell de població.
-Què li agrada i què el preocupa de la societat actual?
-Normalment, m’agrada reflexionar. En aquest sentit, crec que en aquests moments, la societat en general, però sobretot els representants d’organismes polítics i judicials, han d’aplicar més del que ho fan seny, sentit comú i altura de mires. Per exemple, no es poden donar episodis com el recent del Tribunal Suprem i les hipoteques…
-Fora de la seva activitat com a jutge de pau, què fa a la seva vida Joan Bestard? Quines aficions té?
-He practicat ciclisme, futbol, futbol sala i tennis. Per tant, l’esport sempre m’ha agradat. Per altra banda, llegir també és una activitat que m’agrada, biografies particularment.
