La Via Connectora, al seu pas per Marratxí, ja té enllestit un mural en què el felanitxer Pere Banek ha fet feina els darrers tres mesos, amb una obra que ha finançat el Consell de Mallorca. Es titula Hipoderma i se suma a la llista dels murals o graffitis que distintes administracions públiques han sufragat els darrers temps. I ens du a plantejar-nos el paper d’aquesta expressió artística (que no tothom veu com a tal) als nostres dies.
La paraula graffiti té l’origen en la paraula grega graphein, que significa escriure, i és usada generalment per descriure molts tipus distints d’escriptura mural. I si bé per trobar les primeres mostres de pintura mural ens hem de remuntar a la prehistòria, el graffiti comença el seu camí a finals dels anys seixanta a Nova York, quan un jove grec que feia feina com a missatger a la ciutat dels gratacels va començar a escriure el seu sobrenom, Taki, i el número de casa on vivia, 183, a les parets, a les marquesines dels autobusos, en els monuments públics i, sobretot, en les estacions de metro de tot Manhattan, mentre feia els seus repartiments.
El graffiti va néixer en paral·lel amb la cultura i la música hip-hop, que determina un context cultural que abasta manifestacions com el rap, el breakdance i el mateix graffiti. El graffiti pot ser considerat com una forma artística de resistència a l’autoritat i, al mateix temps, una expressió de solidaritat i explicitació del context cultural en què va néixer, per estendre’s a distintes ciutats nord-americanes i a altres parts del planeta.
Com la majoria de coses en aquesta vida, el graffitti també té els seus fans més enfervorits, però també els detractors més cruels. Els primers posen l’accent en el vessant creatiu i artístic i parlen d’art urbà; els detractors en el fet que “embruten” les ciutats i que sovint ho fan sense permís.
Hipoderma, a la Via Connectora
Hipoderma (“davall la pell”) són dos murals de grans dimensions (uns 70 metres de llarg per set d’alt) amb una temàtica que prové d’uns quadres i dibuixos que havia fet Pere Banek inspirant-se en la il·lustració mèdica antiga, en dibuix científic. “El títol literalment significa davall de pell. És com un viatge dins del cos; com passar dins d’un paisatge intern”, diu Banek. “I ha estat un repte tècnic sobretot, perquè mai no havia fet una cosa tan grossa. M’he enfrontat a molts coses que no havia fet mai, no només de pintar, sinó també d’organització de temps, de màquines, de burocràcia. He anat aprenent molt sobre la marxa. He pintat amb esprai, que és l’eina que més he usat al carrer. Ho control més que el pinzell o la brotxa”.
Respecta a la valoració social dels murals i els grafittis a dia d’avui, Banek fa la reflexió següent. “El principal problema és que la major part d’activitat entorn dels grafittis és il·legal. Per altra banda, hi ha una no-acceptació estètica en certa manera, perquè es valoren molt els murals decoratius , sobretot figuratius, i en canvi no són tan ben vistes aquelles branques que vénen més del graffitis, més abstractes, o simplement motius que estan més en contacte amb l’art contemporani que amb la il·lustració o la decoració. I hem de tenir en compte que és un moviment té moltes branques, pràcticament totes les branques de l’art: des de coses molt punteres i contemporànies, i difícils d’entendre, fins a coses molt més accessibles. Jo crec que la polèmica és més aquí. És una polèmica que, de fet, també afecta l’art en general. Els museus d’art contemporani són molt poc visitats; és un problema educatiu potser, jo crec, o també dels mateixos artistes, de no fer-se entendre…”.
Encara en la mateixa línia, Banek recorda que “abans, per exemple fa deu anys, amb els primers encàrrecs que tenia, quan te veien pintant en el carrer, pensaven que estaves fent una cosa il·legal. Hi havia gent que telefonava a la Policia fins i tot, i sense preguntar-se què estava pintant”.
Un negoci complicat
Banek explica també que dedicar-se professionalment al graffiti i als murals des d’un punt de vista exclusiu és molt difícil. De fet, ell mateix té un altre ofici principal. A Mallorca, un altre dels muralistes de més renom és Joan Aguiló, també amb experiència en murals de gran tamany i que a principis de maig ha començat a pintar un mural a Pla de na Tesa. “Encara no tenc el títol decidit, però la història que hi representaré srà a través de la simulació dels negatius d’una pel·lícula, aprofitant que l’espai on pint és un mur baix i molt llarg”.
Sigui com sigui, a Mallorca, hi ha empreses que en pinten, si reben encàrrecs previs en aquest sentit, ja siguin públics o privats. Aquest és el cas de Melicotó, constituïda per tres joves marratxiners: Jaume Vich, Javi Torrado i Robert Campillo.
“A dia d’avui, tenim altres línies de feina més importants que els graffitis o murals, però si arriben oportunitats, sempre són benvingudes. Ara, per exemple, n’estam pintant a l’espai comercial dels Geranis, a Palma”, explica Campillo. “En tot cas, el que sí percebem és que és un sector molt criminalitzat, i costa que es llevi de sobre aquesta etiqueta”.
Melicotó, de fet, els dies 27 i 28 de març va participar en la Trobada Intercentres celebrada al poliesportiu d’Es Figueral, per instruir l’alumnat en la pintura de murals, juntament amb altres experts en la matèria, com Sath, Fàtima de Juan, Gràcia de Juan i Margalida Vinyes.
Des de l’esfera pública, també s’ha de subratllar la celebració a Inca, des de l’any 2017, de l’Inca Street Art, un festival d’art urbà i graffiti que va néixer arran de la passió d’un grup d’historiadors de l’art, els membres de l’associació Comunitart. El festival inclou la participació de diversos dels més reconeguts muralistes de l’illa.
