L’arquitectura modernista, molt vinculada a la burgesia europea del nou-cents i als grans centres urbans, també es pot trobar en petita escala a Marratxí.


El modernisme és un moviment artístic que va aparèixer a Europa entre la darreria del segle XIX i el primer terç del segle XX. També anomenat art nouveau, Sezession o Floreale, es caracteritzava per la inspiració en la natura, l’ús de la línia corba i de formes asimètriques, cercant la ruptura amb el neoclassicisme i l’arquitectura historicista, així com una nova aplicació dels materials desenvolupats arran de la Revolució Industrial com el ferro o el vidre.


Per al cas de Mallorca, l’apogeu de l’arquitectura modernisme se situaria al període 1901-1914, coincidint amb l’inici del projecte del Grand Hotel, obra de l’arquitecte català Lluís Domènech i Montaner, i la sortida d’Antoni Gaudí de les obres de la Seu, respectivament. Altres exemples paradigmàtics d’aquesta etapa són el conjunt de la plaça del Mercat, Can Forteza Rei o Can Barceló a Palma. A més dels edificis que surten a les guies i als llibres d’història de l’art, a Mallorca va predominar un modernisme popular. Es tracta de construccions que, sense tenir una estructura modernista, incorporaren elements propis d’aquest moviment a la decoració de les façanes. Principalment, es correspon amb edificis residencials dissenyats per a les classes burgeses, motiu pel qual aquest fenomen predomina en aquelles poblacions amb una indústria rellevant.


A Marratxí, aquest era el cas d’Es Pont d’Inca. Dins d’aquesta localitat podem diferenciar alguns edificis amb elements modernistes que van ser incorporats seguint la moda del moment. La construcció més representativa d’aquest estil és la casa situada a la cantonada del carrer Nou amb el carrer de Sant Agustí. No sé sap amb certesa, però sembla que va ser aixecada a principis del segle XX i dissenyada per l’arquitecte Gaspar Bennàsar, autor entre d’altres de l’església de Sant Alonso Rodríguez, la Plaça de Toros o S’Escorxador.


Concebuda com a casa d’estiueig (al número 14, de setembre de 2019, explicarem com les segones residències van ser una de les causes d’aparició i desenvolupament d’Es Pont d’Inca), té tres plantes i una teulada amb dos aiguavessos que vessen cap als capcers. Compta amb una torre mirador, com moltes de les cases construïdes durant aquesta època. Entre els elements que més criden l’atenció, cal fer referència a l’emparat del jardí, les terrasses amb balustrades de fusta decorades amb motius geomètrics, els bancs de ceràmica de primer pis, les sanefes de tonalitats blaves que envolten les portes i finestres, els pilars de ferro o el balcó de fusta treballada del nivell superior.


Un altre exemple, tot i que diferent de l’anterior, és Cal Metge Seguí (avinguda d’Antoni Maura, 38). Es tracta d’un edifici aixecat el 1880 i que deu el seu nom a un antic llicenciat en medicina que va residir en aquesta casa. Aquest és un cas paradigmàtic d’arquitectura tradicional amb elements decoratius d’inspiració sezessionista; de fet, la simetria de la construcció és absoluta. Té dues plantes, separades per una motllura, i una teulada a dues aigües, sobre la qual s’aixeca una altra torre mirador. A la façana, de marès, destaquen dues franges horitzontals paral·leles a cadascuna de les altures amb incisions verticals. Igualment, sobre la porta principal, es poden apreciar motius vegetals que envolten dos escuts d’armes. Ambdues cases estan protegides i incloses al Catàleg de Patrimoni de Marratxí. Així i tot, es tracta de dues edificacions totalment integrades dins el seu entorn urbà.