A base de talent i esforç, està començant a fer-se un nom en el sempre complicat món del cinema. De moment, ja ha dirigit tres curtmetratges (La melodía del mal, Fuera de juego y El niño de oro) i va camí del quart. En paral·lel, també treballa en la publicitat. De totes aquestes qüestions, entre altres, parla Miquel Àngel Durán.
-D’on li ve l’interès pel món de la realització?
-A ca meva sempre hi ha hagut interès pel cinema; cada setmana hi anàvem, m’agradava molt. I un dia, quan estudiava segon d’ESO a l’institut de Marratxí, ens van encarregar fer un vídeo en anglès. Vam fer un grup de feina i vam decidir fer un curtmetratge que vaig dirigir, si bé tots hi fèiem un poc de tot… El cert és que quan es va projectar vaig notar un molt bon retorn, molta gent me deia que els havia agradat molt, que els havia cridat l’atenció. Jo mai no havia destacat en els estudis ni en esport ni res, però es veu que això se me donava bé. Aleshores, vaig començar a interessar-me encara més seriosament pel cinema per entendre com funcionava, en un principi de manera autodidacta. Vaig començar a seguir directors de referència com Steven Spielberg o Tim Burton; i vaig veure que hi havia molts tipus diferents de cinema, no només el comercial, sinó també l’independent. En aquest context, va ser quan me vaig decidir estudiar Direcció de Cinema a Barcelona.
-Què és el més important que hi va aprendre, en aquesta formació?
-Hi vaig aprendre que en imatge tot té importància i un perquè, res no és aleatori. És a dir, quan mires una pel·lícula i t’agrada és per alguna cosa, és perquè tot està ben estructurat i ben pensat. Tot és una cadena. L’important és saber què vols contar i com ho vols contar per transmetre bé les emocions que efectivament vols transmetre.
-Com a cineasta, té Miquel Àngel Duran algun referent?
-Stanley Kubrik és el que està més amunt per a mi. En Fernando Vidal, un dels companys del grup de l’institut amb qui vam fer el curt, me va recomanar de veure La naranja mecánica. I ja el primer dia la vaig veure dues vegades. És una pel·lícula amb molt de missatge i a mi me va suposar un clic, un punt d’inflexió important, perquè a partir d’aquí vaig decidir estudiar cinema.
-Està compaginat el cinema i la publicitat a dia d’avui. ¿En què s’assemblen i en què divergeixen la realització cinematogràfica i la publicitària?
-En el cinema, normalment, gaudeixes de més llibertat per prendre les decisions creatives. Dit d’una altra manera, sols tenir la darrera paraula, cosa que no passa quan estàs en la publicitat, en què generalment ets un empleat d’un client: hi ha una marca que te contracta a través d’una agència de publicitat, que ja té un guió predefinit. Hi pots aportar com a realitzador el teu punt de vista, però la darrera paraula no la tens tu. De vegades, fins i tot t’arribes a plantejar per què te criden si ja ho tenen gairebé tot fet.
-Per tant, es deu sentir més còmode treballant en el cinema…
-Sí, m’agradaria més dedicar-me al cinema, tot i que sé de les dificultats que comporta a Espanya, sobretot si parlam d’estabilitat econòmica a llarg termini. En tot cas, la publicitat la veig com una bona escola per al cinema, en el sentit que hi tens uns horaris, uns calendaris a cobrir; per tant, tens una pressió a sobre a l’hora de fer feina. A més, en publicitat, hi sol haver pressupost i es pot disposar dels millors recursos (càmeres bones, bons objectius, els millors professionals). Basta dir un anunci, per un dia de rodatge, pot costar devers 120.000 euros, quantitat que per a un curtmetratge equival a una superproducció. En els curtmetratges precisament no hi ha unes tarifes establertes per cobrar els professionals, sinó que depèn dels recursos que un tengui en un moment determinat.
-Com definiria el seu moment professional?
-Crec que tot just estic començant; els anys anteriors han estat d’aprenentatge; he estat fent sobretot de muntador, amb la qual cosa m’he pogut pagar les meves coses, els meus curtmetratges. Per exemple, fa unes setmanes vaig gravar un anunci a Madrid per a Navidul per al Dia de la mare i ja estam fent feina amb clients potents.
-Quins reptes de futur es planteja? Creu ja té un estil pel qual es pugui identificar la seva feina cinematogràfica?
-La idea és fer llargmetratges i sèries, que és on hi ha més producció, és el que està de més de moda diríem tant a Espanya com a l’estranger. Estil? Jo no el veig, no en som conscient, si bé he de reconèixer que sí que hi ha gent que me diu que sap reconèixer un treball meu. Consider en tot cas que encara és prest; crec que l’estil es podrà anar definint amb el temps, quan tens ja una carrera una poc més llarga. Sí que és vera que hi ha elements que poden determinar un estil concret; les fotos, el color, repetir amb els mateixos actors, el gènere… En aquest sentit, m’agrada particularment el fantàstic, el terror, la ciència ficció. He de dir, però, que el segon dels meus curts, Fuera de juego, és una comèdia, i és el que m’ha donat més premis i més satisfacció personal. Sempre m’ha agradat més fer por que fer riure, tot i que se sol dir que el més difícil és fer riure…
-Els seus somnis laborals passen per Hollywood?
-Hollywood és un mite, però me consta que hi tens poca llibertat per fer feina. El que sí que m’agradaria és que productores nord-americanes me volguessin ajudar a dur endavant els meus projectes, però sempre conservant la meva llibertat creativa. El que sol passar darrerament és que si un fa bona feina aquí a Europa (cas, entre altres i per exemple d’Amenábar) vénen els nord-americans, te contracten, te n’hi vas per fer la feina que has de fer i tornes. Un cas excepcional en aquest sentit és el del director català Jaume Collet Serra. El cas és que Collet Serrà viu allà des de fa molts anys, i sol tenir com a actor protagonista Liam Nesson. Per cert, a Collet Serra el vaig conèixer en un supermercat a Hollywood mateix, una temporada de vacances que vaig ser per allà. Somni? Veure una pel·lícula meva en el top manta. La compraria, ben segur que sí.
-Quins projectes immediats té entre mans?
-Esper estrenar per Nadal un nou curtmetratge de ciència ficció titulat Bionic, produït per Singular Audiovisual. A hores d’ara, ja tenim el suport d’IB3, de l’Ajuntament de Marratxí i del sector privat. Hi tendrem dos actors de Barcelona i un altre de Mallorca, i el rodatge, també a l’illa, el començarem a finals d’agost.
-Com valora el moment actual del cinema balear?
-Crec que està en el millor moment de la seva història, diria. Duim dos anys guanyant un Goya, cosa que no havia passat mai. A més, aquí es fan sèries bones (Treu foc, Amor de cans…), hi ha una producció important. Tenim professionals de molta qualitat, que sorprenen la gent que ve de fora per les bones prestacions que demostren, sobretot pel que fa a l’apartat tècnic.
-Els seus curts fins ara han estat en castellà…
-Sí, jo sempre he pensat en aquest terreny, arribar a quanta més gent, millor. Havia pensat de fer el proper curt en anglès, però de moment ho he desestimat.
-Com veu el Marratxí des de la seva òptica?-Vaig néixer a Pòrtol i des de l’any 1999 visc a Sant Marçal. Crec que aquest govern ha fet moltes millores. Basta veure l’Ajuntament com està ara mateix, amb la reforma que han fet. Els carril-bici, les parades de bus… Personalment, sempre que he necessitat res de l’Ajuntament m’han ajudat. Per a Fuera de juego, m’han pagat la distribució, i també un patrocini pel proper que he de fer. És gent interessada per la cultura.
