Va ser a Marratxí on vaig descobrir realment la ceràmica i on he desenvolupat tota la meva trajectòria
La ceramista, que viu a Manacor, ha estat guardonada per la seva obra Sagrament, una instal·lació de gran format presentada a la 41a Fira del Fang de Marratxí. Formada a l’Escola de Ceràmica de Pòrtol, així com a la Fundació Pilar i Joan Miró i amb diversos mestres del món de la ceràmica contemporània, Egórova desenvolupa una investigació artística centrada en la relació entre l’ésser humà, la matèria i els processos de transformació que es produeixen quan el fang passa per les mans del creador.
Què ha significat per a tu aquest reconeixement en un lloc tan lligat a la tradició ceramista com Marratxí?
Per a mi significa, sobretot, un reconeixement a un camí llarg. Jo no som d’aquí: vaig néixer a Rússia i vaig arribar a Mallorca fa més de vint anys. Va ser aquí on vaig descobrir realment la ceràmica i on he desenvolupat tota la meva trajectòria com a artista. Per això, rebre aquest premi a Marratxí té un valor especial. És un municipi molt vinculat a la tradició ceramista de Mallorca, així que sentir que la meva feina és reconeguda en aquest context em fa molt feliç.
La teva obra proposa una llarga serp de peces ceràmiques que es desplega en l’espai com un recorregut. Com va néixer la idea d’aquesta instal·lació?
La idea va néixer a partir d’una reflexió bastant profunda sobre el que significa l’artesania. En un moment determinat volia presentar-me als Premis d’Artesania de Mallorca, i vaig començar a reflexionar què és realment l’artesania per a mi. Va ser com un procés de pensar i repensar, d’anar estirant un fil d’idees fins que es va anar construint tota una narrativa.
Vaig arribar a la conclusió que, quan una persona es relaciona amb la matèria, quan la toca i la transforma, també està construint identitat. Aquesta identitat és com una estructura, una mena d’esquelet. A partir d’aquí va aparèixer la idea de la columna vertebral, com una estructura formada per moltes de peces.
La primera versió de l’obra era molt més petita. Feia aproximadament un metre i mig i estava formada per peces més reduïdes. Durant un temps la vaig tenir al meu estudi, col·locada damunt la terra. Amb el pas del temps vaig començar a sentir que el missatge que volia transmetre era molt més gran que aquella primera peça. Per això, vaig decidir ampliar-la, multiplicar-la, allargar-la fins a convertir-la en una instal·lació de grans dimensions que pogués impactar més en l’espai.
En el projecte apareix també una referència a La Balanguera i a la idea del «fila, fila». Com va sorgir aquesta connexió?
Curiosament, aquesta connexió no va aparèixer de seguida en el meu procés creatiu. Va ser el públic qui la va començar a veure. Quan una obra d’art surt al món, deixa de ser només de l’artista i passa a ser també dels espectadors, que la interpreten.
Algunes persones em varen comentar que aquella estructura de peces connectades recordava el fil que fila la Balanguera, el símbol del temps i de la continuïtat que apareix a l’himne de Mallorca. Quan ho vaig escoltar, vaig adonar-me que realment hi havia una relació molt clara.
També em va semblar molt interessant que l’himne de Mallorca parli d’una artesana. Aquesta relació entre identitat cultural i artesania em sembla molt significativa. Mallorca té una tradició artesanal molt forta, i aquesta idea de filar, de construir amb les mans, connecta molt bé amb el sentit del projecte.
Part de la teva formació va tenir lloc a l’Escola de Ceràmica de Pòrtol. Què et va aportar aquesta experiència?
Va ser una etapa molt important. Jo havia començat a experimentar amb el fang en altres contextos, però a Pòrtol vaig trobar una formació molt més completa. Allà vaig poder aprofundir en aspectes tècnics com el torn, els esmalts o els processos de cocció.
El meu mestre va ser Joan Pere Català, una persona que em va aportar moltíssim. Jo sempre anava amb una llibreta i li feia preguntes constantment. Ell em va ajudar a ordenar tots els conceptes i a entendre millor els processos tècnics de la ceràmica.
També em va orientar quan vaig comprar el meu primer forn, i em va ensenyar moltes de coses sobre les corbes de cocció i el treball amb diferents temperatures. La ceràmica és un camp molt tècnic i sense aquests coneixements és molt difícil avançar.
Marratxí és conegut com el municipi ceramista per excel·lència de Mallorca. Com perceps aquesta tradició des de la teva pràctica artística?
Crec que és una tradició molt viva. Marratxí té una història molt profunda vinculada al fang i a l’artesania, i això continua present avui dia.
Al mateix temps, la ceràmica també està vivint una renovació dins l’art contemporani. Cada vegada hi ha més artistes que utilitzen el fang, no només com a material artesanal, sinó també com a llenguatge artístic contemporani.
Aquest diàleg entre tradició i contemporaneïtat és molt interessant. Crec que Marratxí és un lloc privilegiat per veure com es produeix aquesta evolució.
Vares néixer a Rússia. Com ha influït aquest origen en la teva mirada artística?
Quan era petita ja em fascinava el fang. Record que amb l’escola vàrem visitar una teulera i que després el meu pare em va donar un tros d’argila. Aquella experiència em va impressionar molt. Va ser com una llavor que va quedar dins meu.
El paisatge d’on venc és molt diferent del de Mallorca. És una zona molt plana, amb colors molt apagats, més grisos i terrossos. Quan vaig arribar al Mediterrani, em vaig trobar amb una explosió de llum i de colors. Tot estava ple de flors, de contrasts, de vida. Aquesta experiència visual tan intensa em va marcar molt. D’alguna manera va despertar novament aquella fascinació que havia sentit de petita pel fang i pels materials naturals.
Moltes de les teves obres es mouen entre la ceràmica, l’escultura i la instal·lació. Com definiries el teu treball?
Jo em consider artesana, però també artista conceptual. Treball amb fang perquè és el material amb el qual tenc una relació més profunda, però moltes de vegades les idees que tenc necessiten sortir a través d’altres formats.
Per això, també treball amb instal·lacions, amb fotografia o amb altres llenguatges visuals. No m’agrada limitar-me a una sola disciplina. La ceràmica és el meu punt de partida, però el meu treball va més enllà.
Després de Sagrament, en quins projectes estàs treballant?
Sempre tenc moltes d’idees al cap. Hi ha molts de projectes que m’agradaria desenvolupar, especialment instal·lacions que combinin ceràmica amb altres llenguatges artístics.
El que més m’interessa és continuar investigant el potencial del fang com a material expressiu, però també explorar noves maneres de construir espais i narratives a través de l’art.
Quin consell donaries als joves que comencen a treballar amb el fang?
El més important és escoltar-se a un mateix. Cada persona té una veu interior i és important seguir-la.
Jo vaig treballar durant anys en hostaleria, però sempre sentia la necessitat de crear. Encara que fos decorant una taula o cercant petites formes d’expressió. Amb el temps vaig entendre que la creativitat formava part del meu camí i vaig decidir seguir-lo.
Quan tens aquesta sensació, l’únic que has de fer és continuar.
Com és el teu taller actual?
El meu primer taller era molt petit i estava a casa. Amb el temps vaig començar a compartir espai amb altres artistes en un taller col·lectiu. Aquesta experiència va ser molt enriquidora.
Actualment, treball en un antic espai industrial que s’ha reconvertit en taller artístic. És un lloc molt ampli, amb sostres alts i molta de llum. Quan hi vaig entrar, vaig sentir que era un espai que convidava a expandir-se, a experimentar i a crear amb llibertat.
Per a mi, tenir un espai així és molt important perquè l’entorn també influeix en el procés creatiu.
