Raphel Pherrer és d’aquelles persones que no passen desapercebudes. Veïnat de Marratxí des de fa molts d’anys, sempre li ha agradat provocar reaccions amb la seva feina (ja sigui a l’àmbit musical o al de la comunicació, que de tot hi ha a la seva vida). No té pèls a la llengua i diu les coses com les pensa. En aquesta entrevista, en tenim una mostra.
-Qui és Raphel Pherrer? Com s’autodefiniria?
-Un ‘mindundi’. El que passa és que a la vida he tengut moments divertits, he fet música, faig periodisme (he fet televisió, he fet ràdio…). És una feina molt entretinguda que, per fer-la, t’ha d’agradar molt i he de reconèixer que jo en som un apassionat. Per tant, som un ‘mindundi’ afortunat que ha pogut fer durant anys aquesta feina meravellosa que és el periodisme.
-Per què Raphel Pherrer escrit així, amb ‘ph’?
-Quan l’any 1986 vaig fer el meu primer disc, ‘Desnormalització’, un dels temes principals ja feia ironia sobre la normalització lingüística. Hi explicava que un catalanoparlant era segrestat i se l’ enduien a Guadalajara. Allà li rentaven el cervell, fins que acabava dient: “Abra sa puerta; sierra sa ventana…”. I estant jo a Barcelona reunit per temes de publicitat del disc i demés, me varen dir: “Escolta, i per què no un canvies el nom?”, i jo vaig contestar: “Idò, mira, me puc dir Raphel Pherrer, amb ‘ph’ en comptes de ‘f’”. Així tendria motiu per a entrevistes a la ràdio i, a més, en Raphael també escriu el seu nom així, amb ‘ph’, de manera que això també donaria motiu per conya. Per altra banda, hi havia a Manacor un molt bon escriptor que també nomia Rafel Ferrer, amb ‘f’, i un dia me va escriure una carta per dir-me que ens confonien i me suggeria de posar el segon llinatge tots dos. Li vaig contestar que no feia falta, que jo ja signava Raphel Pherrer.
-Com recorda la seva infantesa?
-Vaig néixer a Palma, però la meva família venia a Marratxí sovint. El meu padrí Manel estava malalt dels pulmons, i aquí hi havia fama de tenir bons aires per a això. Així, la família va comprar-hi una casa. I quan jo tenia vuit anys mon pare n’hi va construir una altra, on passàvem els estius i el Nadal. És un molt bon record perquè tenc les darreres imatges de com estaven Sa Cabaneta i Pòrtol en aquell temps, quan la Comuna de Can Domingo no estava ni asfaltada, i veies els solcs dels carros, les buines de cavalls i ases… He vist el darrer sospir del que va ser la vida d’antany.
-“La vida és una tragèdia en la qual ens feim vells massa prest i savis massa tard”. Frase de Benjamin Franklin que té vostè al seu perfil de Facebook. ¿Vol dir això que Raphel Pherrer és d’aquells que pensen que un optimista és una pessimista mal informat?
-Primerament, la trob molt verídica. Després, també té una finíssima ironia, decadent i una mica melangiosa. Te fa fer una reflexió automàtica i pensar en aspiracions guanyades, en aspiracions perdudes… Optimista o pessimista? Crec que això són formulacions literàries molt útils per escriure una novel·la o el que vulguis, però no són reals. Hi ha instants que te menjaries el món, i n’hi ha d’altres que te veus a baix de tot. I de vegades depèn del que t’ha passat, de si entra vent del nord o de si has trepitjat un card aquell matí…
-Raphel Pherrer coneix moltes frases lapidàries i també cinquanta mil històries curioses. Com les ha sabut? Per quin canal li han arribat?
-Jo compr tot allò que trob interessant en aquest sentit, llibres i publicacions de fets extraordinaris. Per exemple, un llibre de Gregorio Doval que està molt bé. Ja fa molt de temps que ho faig, ja en temps d’unes col·laboracions meves a Ràdio Nacional, a Barcelona i a Madrid. Aquests fets extraordinaris són moltíssims, tenen el mateix fondo que la vida. Són coses històriques…
-Tornam a la música. Com s’hi va introduir?
-A la Universitat, estudiant Filosofia i Lletres, vaig conèixer na Marusa Caro i un grup de gent. Érem cinc o sis. Un dia vàrem quedar per anar a casa d’un per estudiar. Jo hi vaig dur la guitarra i, de tot d’una, vàrem començar a cantar, en comptes d’estudiar. Na Marusa té una veu meravellosa, i allò va com aferrar. Jo vaig començar a fer cançons de folklore mallorquí. Fins que un dia, una amiga nostra cantautora també (Lourdes Bordas, de Reus) ens va dir de presentar-nos al segon Festival de la Cançó Mallorquina, que es feia a la Llotja de Palma. Així ho vàrem fer, i ens va anar molt bé. Va ser el nostre inici, el punt d’inflexió. Ella cantava i jo tocava la guitarra, com a duet. Ens dèiem Rafel (encara amb ‘f’) i Marusa. A partir d’aquell concert es varen multiplicar les ofertes. D’aquell temps surt ‘La terra parla’. Llavors, ella es va dedicar a la família i jo vaig seguir en solitari, i vaig treure el meu primer disc, ‘Desnormalització’, que venia dins d’una capsa d’ensaïmada i un dibuix de disseny preciós d’en Vicenç Sastre. Record que les capses (unes mil) les vaig encarregar a Cartonajes Mallorca. Segurament va ser i és el primer i únic disc-ensaïmada del món i, és clar, crida l’atenció.
-Parlant de cridar l’atenció, a Raphel Pherrer sempre li ha agradat ser distint, anar un poc contracorrent.
-No és que t’hagi d’agradar, és un deure. En general, les polítiques que ens envolten són molt corruptes i estan protegides per un sistema que ja els dóna estris jurídics per pixar fora de test sense que passi res. El sistema és ja corrupte en si, així està pensat. No ara, sempre. Ara, els Estats Units estan demonitzant Veneçuela quan ells són els que han ocupat distints països i han causat una mortaldat terrible de gent innocent… No sé si ja han superat en Hitler i tot. I en tot això hi ha una gran col·laboració de la premsa, que és part d’aquest pastís i encara el fa pitjor.
-Estam, doncs, dins d’una gran mentida…
-Una gran decadència. Decadència psíquica, dins la putrefacció de la filosofia personal dels participants en la societat. Però també de doblers, perquè -maldament no ho sembli- quan els grans doblers fan aquests moviments tan estranys és senyal que hi ha moguda, i grossa. La intuïció me diu que si els grans doblers estiguessin sans i bons, no haurien de fer aquests moviments a la desesperada. No ens enganyem: tot això de Veneçuela és perquè allà hi ha petroli… Si no, res.
-Parlem dels mitjans de comunicació. Ha fet (o fa) ràdio, televisió i també premsa escrita. Com els definiria?
-La televisió és la més enganyosa, és molt complicada perquè hi entren moltes persones i on les teves idees són més retocades. Per tant, allò que hagis preparat per a la televisió, molt probablement es dilueixi dins un equip i després són ells els que te diuen el que has de fer. La ràdio és més directe; hi pots anar tu sol, t’entens amb el tècnic i el teu missatge pot arribar més directament, sense tantes interferències. I en els mitjans escrits, si fas reportatges, tu ets el rei: tens més temps per pensar, pots fer més introspecció, pots meditar allò que vols transmetre. Per altre costat, les xarxes socials són una revolució, igual que ho va ser la impremta en el seu moment, impliquen globalització en la comunicació, i això té un gran perill i una gran virtut… El gran perill és que internet pot ser un immens abocador de tota classe de fems; la part positiva és que és una font de comunicació meravellosa i immediata.
-Com veu Marratxí des de tots els punts de vista?
-Per la seva situació, amb les seves zones de camp, boscoses, aferrades a una ciutat que vol créixer desaforadament, crec que Marratxí hauria de ser una espècie a Central Park a Nova York. Si ha de créixer la ciutat de manera desaforada -que no ho desitj-, que bordegi el límit de Marratxí, de manera que pugui mantenir el sistema de vida que tenim a Sa Cabaneta i a Pòrtol, que és el de fa 50 o 60 anys. Aquí tenim una maqueta del que s’ha perdut, per tant, toca conservar-la.
