Llàtzer Méndez, excomponent del mític grup de música, torna a la música amb El rei dels Mobylettes, un disc de 12 cançons carregades d’humor i que ha compost a la casa que té a Can Domingo.
-¿Quina és la seva relació amb Marratxí?
– Jo vaig néixer a Son Macià, prop de Manacor, i allí vaig viure fins als 14 anys. Després la família es va mudar a Palma i allí vaig acabar els meus estudis i em vaig posar a treballar. Amb el temps, el meu germà gran es va casar amb la seva dona, que és de sa Cabaneta, i recordo que tots els estius veníem a passar uns dies per aquí i sempre pensava en el bé que s’estava perquè no feia tanta calor com a la capital. Així que vàrem comprar un terreny a Can Domingo i poc a poc vàrem anar construint una llar. Ens vàrem traslladar a la Setmana Santa de l’any 1993.
-Coneix de prop tots els canvis viscuts en aquest poble…
– Marratxí ha canviat moltíssim, ara s’està més a arribar a Palma (fa broma), però a mi em sembla un municipi amb molt d’encant.
-Podríem dir que vostè sí és profeta al seu municipi d’adopció…
-És cert. Recordo que amb Ossifar vàrem actuar en dues ocasions a la revetla de Sant Marçal. De fet, encara conservo una publicació de l’any 1993 que va fer l’Ajuntament sobre el balanç de les festes i posava que havíem aconseguit la major afluència de públic de la història de totes les festes.
-El que donaria ara, imagino, per pujar a un escenari de nou
-Idò ho teníem tot preparat per començar la presentació del meu nou disc i projecte i la pandèmia del Coronavirus ho ha deixat tot en suspens…
-Com du el confinament?
– Ho duc bé, ja que estam a una casa on tenim un poc de terreny i podem esplaiar-nos una mica més. Les que ho passen pitjor són les meves nétes, que viuen en un pis a Palma. Però és el que ens toca ara. Mai hagués pensat que viuria això que estam vivint.
– Parli’ns del seu nou projecte. Semblava que havia dit adéu a la música després de Ossifar i no obstant això, ens sorprèn ara amb enMéndez i el seu El rei dels Mobylettes.
-Dins del meu cap no estava el tornar a la música, no em venia de gust compondre ni escriure. Però Però després de prejubilar-me en 2015 i poder tenir una vida més tranquil·la, em va tornar la inspiració. L’humor requereix que s’estigui en condicions perquè tot flueixi de manera natural. Així que un dia vaig agafar la guitarra i vaig començar a tocar, un altre dia vaig compondre una cançó … I llavors va aparèixer Miguel Sancho (productor musical) i em va dir que havia de tornar a gravar. Ell i Antoni Noguera varen estar mesos intentat convèncer-me.
-Ho varen aconseguir
– Ha, ha, ha. Sí. La música és com un refugi, mai et falla. Per a mi és una companya de vida, la meva vitamina. En aquests temps, més que mai, jo recomanaria escoltar música, perquè modifica l’estat d’ànim.
-L’estat d’alarma ha canviat tots els plans. Per a quan estarà a punt el disc físic?
-Hem anat llançant singles de manera online però ja podem dir que el proper 29 de maig estarà a la venda. Dotze cançons, amb el meu rotllo pop-rock ple d’humor, que espero que li agradi a la gent.
-Què seria d’un disc sense els directes
-Això és el que ara mateix més desig. De fet, estam treballant en un format d’assaig general amb públic. No hem posat data encara per esperar esdeveniments, però serà alguna cosa a l’aire lliure. Esperam poder fer-ho.
-Està component qualque cosa nova, ara que se suposa que tenim més temps?
-Idò fixa’t-hi que sóc dels que pensa que l’humor no té condicions, però aquest tema del coronavirus m’ha arribat tant, he vist patir a tants col·lectius i hi ha hagut tantes morts que a mi no m’inspira per a res. El que estic fent és preparar aquest concert que donarem. I com que 12 cançons són molt poques, ara em dedico a seleccionar alguns grans clàssics i canviar-los la lletra.
