L’artista mallorquí, resident a Tolosa (França), desenvolupa la seva pràctica abstracta dins l’àmbit de la «pintura expandida», en què els límits entre la pintura, l’escultura i la instal·lació es desdibuixen. Darrere hi ha una investigació sostinguda de la circularitat, no només com a forma, sinó com a manera de pensar sobre el temps, l’espai i la seva percepció, que l’han fet guanyador d’un dels premis més ben remunerats d’aquest tipus a Mallorca amb Contradictions d’un régime maximaliste.
Enhorabona pel premi, com vares rebre la notícia?
Em va fer moltíssima d’il·lusió, perquè és un premi superprestigiós a Mallorca, i la quantia també ajuda molt a la producció amb vista al futur, perquè els artistes normalment tenim problemes per vendre i produir, i qualsevol ajut sempre és benvingut.
Com descriuries aquesta obra?
És molt representativa del que faig, de la pintura expandida: una voluntat d’intentar sortir de la convenció del llenç, del bastidor, que és pla i que va sempre penjat en paral·lel a la paret, i d’intentar fer una cosa més tridimensional que s’escapa del que la gent s’espera. A la meva obra, en general, sempre treball amb la circularitat, no només com a motiu o vocabulari pictòric, perquè apareixen idees com el punt, el cercle, el forat o l’el·lipse, sinó també com a tema en el suport, que no és pla, sinó que circula com l’arc d’una circumferència incompleta que si es prolongàs tancaria el cercle.
L’has presentada a altres concursos?
Aquesta en concret era inèdita. La vaig produir fa un any i busques durant una residència artística a Establiments a la galeria Bibi. Però sí que present sovint moltes d’obres a altres certàmens. Enguany m’he presentat a Andratx, Felanitx i Pollença, ara em present a Binissalem. No sempre funciona, hi ha vegades que fins i tot a la mateixa temporada i amb obres similars, perquè pertanyen a la mateixa sèrie, a altres llocs ni tan sols qued finalista. En aquesta ocasió no només he quedat finalista, sinó que he guanyat el primer premi, o sigui que també és un reforç i una empenta per continuar endavant.
Què ha suposat per a tu aquest premi?
Els que tenim feines creatives tendim a tenir un poc de síndrome de l’impostor, a pensar que el que feim potser no funciona. La solitud de l’estudi tampoc no ajuda a tenir perspectiva. Que un jurat tan prestigiós, amb el director d’Es Baluard, David Barro, com a portaveu, decideixi que és la millor peça, és una injecció d’autoestima i de bona energia, francament.
Com va sorgir fer feina amb la geometria?
És un camí. Costa racionalitzar-ho perquè surt de la feina d’estudi. Pint des dels 3 o 4 anys. Quan era adolescent ja hi va haver una deriva cap a l’abstracció, tot i que la meva formació és molt acadèmica i figurativa.
A partir d’aquí, per una qüestió també ètica —aconseguir el màxim significat amb la mínima intervenció—, vaig anar cap al minimalisme. Vaig eliminar el gest i l’empremta del pintor. Ara faig superfícies molt escèptiques, molt reduïdes, i això em du a formes geomètricament simples, com el punt, el cercle, el forat o l’el·lipse.
El paisatge mallorquí t’ha inspirat en aquests gradients tan presents a la teva obra?
Sí, això és molt interessant. Visc a França, on la meteorologia és pitjor. Quan vaig fer la residència a Establiments l’abril de 2024, l’edifici tenia moltíssima de llum, sostre envidrat i unes postes de sol espectaculars. Jo havia preparat feina prèvia, però el pla va canviar completament quan vaig arribar. Els colors i els gradients varen quedar superinfluïts pels cels mallorquins i la llum mediterrània. Això no estava present en les obres immediatament prèvies fetes a França.
Quina és la teva tècnica per crear aquestes peces tan minimalistes? És pintura manual o digital?
És tot manual. El primer pas és crear els bastidors corbats, amb una tècnica semblant a la de fabricar skates o mobles de disseny. S’encolen capes primes de contraplacat, es fiquen en una premsa tèrmica i, en assecar-se, agafen la forma desitjada. Això pot durar dues o tres setmanes per planxa. Després, la superfície pictòrica és molt minimalista. Treball amb gradients, que simbolitzen la transformació i el pas del temps dins un mitjà estàtic com la pintura.
Faig servir l’iPad per triar paletes, però pint amb pinzell, amb pinzell sec, aplicant els tons a mà fins que el gradient em satisfà. Molta de gent pensa que és esprai, però és totalment manual.
Les obres són molt pulcres, però el missatge també és important.
És un compendi de les dues coses. M’interessa fer una recerca conceptual sòlida, que articula l’statement i obre noves vies. Però, com que faig abstracció —una disciplina molt formalista—, també cerc un resultat estètic coherent amb el meu univers. Línies netes, colors dessaturats, gradients subtils, blocs de color, un univers molt de disseny i molt minimalista.
T’interessa explorar les fronteres de l’art digital, tot i que la teva obra és molt artesanal?
És molt artesanal, però no crec que l’art digital no ho sigui. També hi ha una feina humana darrere. Jo vaig estudiar a l’ESCAC i el cinema ja era digital. Vaig passar cinc anys davant l’ordinador. Tota la meva obra, inclosos esbossos i estudis previs, es fa digitalment amb l’iPad. Els gradients són primer digitals, després els traduesc a allò físic. També per una qüestió econòmica: aquesta pintura és molt cara de produir, així que només execut el que ja sé que funcionarà.
També faig peces digitals com a mitjà final. Un dels projectes per als Premis Ciutat de Palma de l’any que ve és una instal·lació digital: un rellotge cromàtic en forma de pàgina web que mesura el temps en colors. Serà cent per cent art digital i hem de veure com es mostrarà: amb projector, ordinador, iPad… Però serà art digital.
Com valores l’edició d’enguany del certamen?
En general, molt bé. El nivell de qualitat dels altres finalistes m’ha semblat altíssim. M’ha agradat molt la mostra. Tot i ser eclèctica —no comissariada—, perquè cada artista presenta una obra independent, és molt potent.
També m’ha agradat que sigui una mostra exclusivament de pintura. Molts de certàmens d’arts plàstiques avui dia inclouen vídeo, instal·lació, escultura… La pintura queda sovint dissolta. Pel que fa a l’aspecte romàntic i nostàlgic, m’agrada poder veure pintura de qualitat i gaudir-ne.
La sala de Sa Refinadora és espectacular: llum natural, paviments discrets, molt ben reformada. És un espai ideal per a exposicions de pintura. Tant, que m’agradaria poder fer-hi una individual el 2026, si fos possible.
CARA A CARA
Com és el teu dia a dia?
Tenc una feina de dia amb tours gastronòmics aquí a Toulouse i els matins estan normalment destinats a passejar el ca, anar amb els turistes per sud-oest de França, fer feina fins a l’hora baixa i després anar tot sol a l’estudi i a ficar-me en el meu món de música, podcast, dibuixar, pintar…
La millor part?
Quan estic tot sol a l’estudi escoltant música i creant, després d’un matí social.
Un personatge que admiris:
L’artista americana Anne Truitt, pel seu treball constant i profund malgrat la manca de reconeixement.
Un llibre:
Barriga, de Marcos Augusto — un poemari intens que reflexiona sobre el pas del temps i el cos.
Una pel·lícula:
Arrival, de Denis Villeneuve, per la seva visió del temps, la comunicació i la bellesa del moment present.
