«Tornar a casa és tornar a la meva essència»
Nascuda a Es Pont d’Inca (Marratxí, 1984), Agnès Llobet és una de les creadores més singulars de les Balears. Actriu, poeta i dramaturga, ha desenvolupat una trajectòria entre Mallorca, Barcelona i Madrid que combina compromís, risc i arrels. Actualment, compagina el rodatge de Sueños de libertad, una sèrie diària d’Antena 3 en què interpreta Gema Azcona, amb nous projectes d’escriptura i creació teatral que mantenen viva la seva mirada crítica i poètica. Parlam amb ella sobre què suposa tornar a l’illa, crear des d’aquesta terra i mantenir-se fidel a una veu pròpia.
Agnès Llobet és una actriu que escriu o una poeta que actua?
Diria que som actriu d’origen, però la paraula sempre m’ha cridat. A casa, la lectura i l’expressió han estat essencials; de petita recitava poesia tancada dins el lavabo, entre llàgrimes i miralls. La meva primera pulsió era escènica: recitar, comunicar, sentir un auditori invisible. Amb els anys, la paraula va voler créixer, expandir-se: poesia, narrativa, dramatúrgia, guió… Com si cada angle nou fos una altra manera d’habitar la veu. Però l’arrel és l’actriu. I sempre dic que actuar és estar al servei d’alguna cosa més gran que una mateixa.
Un abans i un després a la teva carrera…
Parlaria de tres persones clau que m’han empès a fer salts de creixement com a actriu: Emilià Carilla, Joan Carles Bellviure i Iñaki Peñafiel. Tres directors que m’han eixamplat la mirada artística, el llenguatge interpretatiu, la relació amb l’escriptura i fins i tot la percepció que tenia de mi mateixa, en termes artístics. A tots tres els agraesc de tot cor el que m’han ensenyat.
Els teus papers solen tenir molta càrrega social o femenina…
Triar és un privilegi en el nostre ofici. Pocs ho poden fer. Però sí que crec en la valentia de dir que no. Jo, quan ho he fet, no me n’he penedit mai. També crec que, quan dius que sí, ho has de defensar amb tot. Moltes vegades no he pogut triar, però intent que cada projecte ressoni amb els meus valors. Quan això passa, l’ofici es transforma en missió.
I dels papers que has fet, quins han estat els que t’han deixat més empremta, i per què?
Sí, clarament en destacaria dos. La sonata del silencio en va ser un. Era un personatge secundari molt fosc, però ple de matisos, amb molt d’espai per crear des de la intuïció. Em va exigir trobar llum dins la foscor, humanitat dins el dol. Iñaki Peñafiel va ser el millor director que podria haver tengut en aquell moment tan màgic com era el meu primer prime time nacional; ell em va donar molta llibertat creativa, i això ho vaig viure com una confiança molt gran. Em sentia escoltada, sostinguda. El segon va ser Amor de cans. Venia d’estar un temps a Madrid, vaig passar el càsting i vaig poder fer un personatge que era un caramel·let: poètic, excèntric, la consciència dels altres. El vaig voler fer coherent amb una realitat mental diferent: subtilment dins l’espectre d’Asperger, perquè fos una presència desencaixada però
més lúcida que la resta.
Les teves arrels mallorquines travessen la teva obra, els teus versos i la teva manera d’entendre la interpretació. Com es manifesta l’illa en la teva feina?
D’entrada, per la necessitat de ser multidisciplinària: aquí fer una sola cosa no basta per viure. La dificultat de sostenir projectes et fa resistent, però també creativa, espontània. Mallorca —i en general les Illes— té aquesta dualitat entre lacalma i la tensió. I d’aquesta contradicció neix una creativitat honesta, menys contaminada. Et fa tirar endavant per instint, amb confiança interior: «Ho faig, hi confii. Constant».
Hi ha alguna figura mentora o una experiència primerenca que fos determinant?
Na Leona Di Marco. Va ser clau per a diverses generacions d’artistes a les Balears. Tot i la seva trajectòria internacional (va treballar amb Arthur Miller), no se la va reconèixer prou. A la seva escola de teatre hi vaig començar de nina, i em va marcar profundament. Era una directora italoamericana amb una carrera teatral sòlida als EUA. Va fundar el Centre Dramàtic Di Marco a Marratxí, i va formar actors, dramaturgs i directors amb una mirada exigent i avantguardista.
Quins són els reptes d’aquesta dualitat illa – gran ciutat?
El regal és mantenir-te activa dins i fora, però és molt exigent. Anys viatjant cada setmana entre Madrid i Mallorca. Has de fer molta feina invisible per mantenir obertes les finestres creatives.
Com ha estat la teva vida recent combinant rodatges, maternitat, escriptura i vida personal?
Una bogeria creativa i un ritme vertiginós: vàrem anar a viure a Madrid quan la nostra filla tenia un any i mig per rodar una sèrie diària i, alhora, acabar una novel·la amb data d’entrega. L’esgotament ha estat absolut, però també molt creatiu. Quan estàs tan cansada cauen els filtres, et buides i surt allò cru i sincer. El personatge de la sèrie va créixer de la mateixa manera: aquí i ara, intuïció i proposta. La maternitat m’ha donat una necessitat enorme de crear, una manera de tornar a mi després d’haver donat tant per fer créixer una nova vida. Tot i l’esgotament, ha estat una etapa intensament fructífera i inspiradora.
Quin missatge t’agradaria donar a les joves creadores que, com tu, parteixen d’una illa somiant de triomfar?
El primer és tenir clar què entens per «triomfar». Has de saber què esperes d’aquest ofici, perquè és un ofici amb molts d’oficis dins. El que a mi m’omple pot no omplir-te a tu. Troba el teu camí. Forma’t, no et conformis, qüestiona-ho tot, constantment. Cerca mestres, viatja, construeix. No pensis en petit o gran: pensa en profunditat. I sobretot, entén que això és una cursa de fons. Hi haurà dies de llum i dies
d’ombra. Treballa per cultivar un prestigi, no la fama.
