La proximitat entre els siurells i l’obra mironiana és evident per a qualsevol que en compari els llenguatges. Aquestes figures empren una paleta mínima però intensa, amb vermell, verd i de vegades negre damunt un fons blanc calcari. El pintor adopta un vocabulari cromàtic semblant. El blanc funciona com un espai de respiració, el vermell actua com un esclat i el verd hi introdueix un accent vital. Són colors que neixen de la terra i del joc, no d’una teoria.
En el silenci lluminós del Taller Sert, a Cala Major, sovint hi havia un objecte que semblava passar desapercebut entre pinzells, teles i ceràmiques. Era un siurell. Petit, blanc, amb taques vermelles i verdes damunt la calç. Un joguet popular al qual l’artista prestava una atenció especial, com si en allò humil hi reconegués un coneixement antic. “Els observ constantment… Per a mi tenen una importància extraordinària”, confessava en una entrevista. No era una frase retòrica. Per ell, cada figura tenia una fesomia pròpia, una petita ànima.
La presència d’aquestes peces modelades a Sa Cabaneta el va acompanyar durant dècades. Eren als seus estudis de Mont-roig, de París i de Mallorca, integrades dins el seu entorn creatiu. Mentre la modernitat tendia a despullar l’art d’ornamentacions, l’autor trobava en el siurell una síntesi essencial de terra, color i esperit popular.
De jove observava amb interès les anomenades arts primitives, com les kachinas nord-americanes, les màscares africanes o les figures precolombines. La seva fascinació residia en la simplicitat del símbol i en una expressivitat que no exigia explicacions. En arribar a Mallorca, aquella recerca trobà un aliat inesperat en un joguet que les dones artesanes de Marratxí duien segles modelant.
A la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma es conserven exemplars procedents de Sa Cabaneta que formaren part de la seva vida quotidiana. Ell els considerava figures vives, ninots amb caràcter, capaços de conservar una presència gairebé ritual. Per al pintor, el siurell no era un simple objecte infantil que es bufa, sinó un petit tòtem mediterrani.
Malgrat que se’n produïssin centenars, cada un tenia per ell una actitud única i una expressivitat pròpia. Aquesta percepció revela un vincle profund. No hi veia una artesania feta en sèrie, sinó un retrat popular de la imaginació humana, espontani, directe i ple d’energia.
Un pont entre l’art popular i l’art universal
Més enllà de la paleta, també compartien una gestualitat particular. Els siurells alcen els braços en forma de banyes, obren ulls circulars i insinuen boques diminutes. Les pintures de l’artista mantenen aquesta mateixa economia de signes, amb estrelles, ocells i éssers que oscil·len entre el símbol i la ingenuïtat. Sembla que tots dos habiten una iconografia arquetípica que connecta allò infantil, l’ancestral i el còsmic.
Per al creador, les figures populars eren una porta a la innocència original de l’acte creatiu. Hi trobava una llibertat que no necessitava justificar-se, una forma d’art anterior a les convencions del gust o del mercat. Els siurells eren, en certa manera, l’espill mediterrani de les kachinas, de les màscares i de les figures arcaiques que col·leccionava des dels anys vint. Objectes que condensaven la força del gest i que l’acompanyaren durant tota la seva trajectòria.
Aquella fascinació no va quedar en una simple observació. Es convertí en una col·lecció personal que viatjà amb ell d’estudi en estudi. Alguns exemplars eren sense pintar, perquè en l’argila nua hi veia una forma més pura de creativitat.
Juntament amb aquestes figures conservava retalls de premsa sobre artesans mallorquins. Entre ells destacava una notícia dedicada a l’amo en Felip i madò Bel, matrimoni de Sa Cabaneta, que passà més de mig segle elaborant siurells de manera manual. El text subratllava la seva defensa de la tradició i el seu rebuig a les peces fetes amb motlles industrials. L’artista arxivà aquell retall com si fos un document creatiu més.
No sorprèn que els siurells hagin tingut una presència discreta però constant a les exposicions dedicades a la seva obra. El 2022, la Fundació Joan Miró de Barcelona presentà Miró: El llegat més íntim, on es mostraren alguns dels objectes que formaren part de la seva vida. Entre ells hi figuraven diverses peces mallorquines. Petites, fràgils i essencials per comprendre la seva mirada.
El pintor contribuí a fer que el siurell travessàs la frontera entre folklore i art universal. Ho féu sense separar-lo del seu origen. Per ell, representava una escala mínima de l’escultura mediterrània. Era una manera de recordar que la creació pot néixer dins un taller humil, en mans que coneixen la terra i el gest precís. Un objecte que conserva la respiració del fang i la imaginació infantil.
Marratxí, per tant, no és només un punt geogràfic en aquesta història. És l’origen material d’un diàleg artístic que arribà molt enfora. D’aquelles mans femenines que modelen el fang i hi bufen vida sorgí un símbol que acompanyà un dels creadors més influents del segle XX. Un símbol que ell sabé comprendre com pocs.
Avui, quan un visitant entra dins qualsevol taller de siurells de Marratxí, hi troba figures que no han perdut el seu aire d’infantesa ni la seva essència arcaica. Continuïn essent joguets, adorns o records, però també formen part d’un llegat cultural que connecta allò popular amb allò universal.
